"Escriptures i trajectes", mostra fins al setembre el gruix de la donació feta per la seva vídua, Cristina Giorgi.
Donació Benet Rossell. Escriptures i trajectes
Comissariat: Àlex Mitrani
MNAC
Fins a l'11 de setembre de 2022
Hi ha una paraula que l’escriptor Severo Sarduy va agafar de la filosofia zen, que defineix de manera magistral la personalitat artística i vital de Benet Rossell i Sanuy: satori. Un satori és una persona que aconsegueix un estat d’il·luminació gràcies a la contemplació de la natura i que sap transmetre als altres una visió essencial de les coses, talment, com si trenqués una paret que ens impedeix veure allò que els nostres ulls no poden veure.
Evocar Benet Rossell (Àger, 1937-Barcelona, 2016) com un satori és una de les primeres impressions que es poden extreure de l’exposició Escriptures i trajectes, oberta a la sala 64 del Museu Nacional d’Art de Catalunya, un conjunt de 63 pintures, dibuixos i objectes artístics que formen part de la important i generosa donació d’obres de l’artista realitzada per la seva vídua, Cristina Giorgi. La companya de Rossell, està especialment satisfeta que aquesta donació ajudi a reconèixer el gran valor estètic d’un creador excepcional. La donació és un recorregut molt complet en les creacions fetes des de 1970 fins als anys vuitanta, els primers anys d’aventura artística de Benet, amb peces tan curioses com uns dibuixos publicats a La Codorniz quan encara el franquisme era ben viu i descobreixen la seva vocació de ninotaire, de pintor, de poeta objectual, de cineasta, d’escenògraf, i fins i tot de compositor musical. Benet era un artista que ho tocava tot, que es deixava enlluernar per tot el que passava pel sedàs dels seus ulls.
Per al MNAC, incorporar obra de Rossell, significa una aportació extraordinària a la col·lecció d’art contemporani de finals del segle XX, la segona que entra després de la d’Aurèlia Muñoz i amb la que es vol construir una col·lecció representativa de l’art de postguerra i la segona avantguarda. Segons Alex Mitrani, comissari de la mostra, Rossell “és una figura fonamental de l’art contemporani català, ja que la seva obra conjuga molt bé la transició entre l’expressionisme abstracte, el gestualisme, per una banda, i l’adopció del conceptualisme emprant d’altres llenguatges, fixant-se en els objectes, el cinema, el teatre o la performance”. Mitrani creu que la mostra, que es podrà visitar fins al proper mes de setembre, “explica molt bé la coherència de l’obra de Benet, heterogènia, però sempre amb un missatge que fluctua entre la poesia, l’humor, la revolta, elements tots ells, desenvolupats amb un estil molt personal”. El comissari afegeix una dada biogràfica que li sembla molt rellevant, la participació de l’artista “en l’emergència de les pràctiques conceptuals i la performance a París, a finals dels anys seixanta, formant part del grup Catalans de París, amb Rabascall, Xifra, Miralda i Selz”.
Mitrani destaca de la mostra, sobretot, el dibuix, que seria el fonament de tota l’obra de Rossell, i que en Escriptures i trajectes, és una constant. Benet Rossell havia estudiat Dret i Sociologia, però va ser arran d'un viatge a l’Àsia quan torna a París i estudia el fet religiós quan comença a desenvolupar uns petits dibuixos, miniatures que el seu amic Severo Sarduy, anomena antropogrames, remarcant el seu origen figuratiu, que representen petits homenets. També anomenades benigrafies, micrografies o benigrames, “les cal·ligrafies insòlites de Benet Rossell estableixen un microcosmos construït amb paciència i un treball que s’intueix a mig camí entre el conscient i l’automatisme, com una mena de pràctica de meditació”, segons Mitrani. En aquest sentit, cal fixar-se en un dibuix, Gota, de 1971, un prodigi fet amb tinta xinesa, que conté molts d’aquests gargots. Una interpretació possible indicaria que l’artista dibuixa i revela l’existència d’uns éssers que ell ha descobert amb el microscopi que li proporciona el seu esguard que busca infinits dins de la petitesa de les coses, de la natura. Alexandre Cirici Pellicer ja ho va advertir quan va escriure que “l’actitud de Benet Rossell davant la vida té un fonament del qual ell és molt conscient: la voluntat de refusar l’aparença de les coses. Les coses no són tal com semblen ésser”.
Però si els dibuixos provoquen fascinació i misteri, la mostra també recull un conjunt de màscares, com si Benet volgués recuperar al monsieur Antipyrine de Tristan Tzara, màscares que Rossell va realitzar amb Jean-Pierre Béranger, per al film Le coeur est un plaisir (1973), i que segons Mitrani recorden les de Saul Steinberg o les del dadaista Marcel Janco. Cal destacar també una sèrie d’objectes, com a petites escultures, els Glaçons. Aquests objectes minúsculs, que Rossell definia com a escultures portàtils, estan fets amb resina de polièster i dins seu, com congelats en el temps, atrapades però transparents, micrografies enigmàtiques, fotogrames intervinguts, empremtes, mosques i també una foto carnet del mateix artista. El títol és una mostra de la ironia amb la qual Rossell interpretava el món. Efectivament, aquests glaçons no es desfan, seran perennes, com aquells fòssils d’ambre que contenen mosques o fulles de temps molt pretèrits, però que viuen immòbils, per als nostres ulls.
Escriptures i trajectes és un viatge estètic per l’obra d’un artista que sabia expressar el seu pensament amb elegància, rigor i alegria vitalista. En un retrat que li va fer el fotògraf lleidatà, David Saura, Benet apareix assegut en una butaca inspirada en les escultures de Leandre Cristòfol, instal·lada al terrat de casa seva a Barcelona. Hi apareix assegut de manera informal, amb una cama que s’estira per un costat, i amb la mà dreta, tocant-se el front. Les mans i el cervell, els estris d’un artista satori, d’un home que ens va descobrir amb una ploma sucada en tinta que com va dir aquell, “hi ha d’altres mons, però són en aquest”.