Albert Gumí (Barcelona, 1965). Aquest home respira música. Va créixer en un ambient amarat per les arts –pare fotògraf, mare violinista, avi cantaire- i així continua: el germà és músic, la dona és clarinetista, els fills els han seguit les passes... A principis del fatídic 2020 agafava les regnes de la Fundació ONCA, que aixopluga les orquestres professional i de joves del Principat d’Andorra. Va tenir temps, així, de donar una ullada cap endins. Ara arriba el moment de començar a explorar l’exterior.
Abans d’entrar en matèria l’obligo a fer una volta: estem ja al punt que no es programarà, posem per cas, Txaikovski, Rakhmàninov? Està activada la policia del pensament?
Jo crec que no, que l’art, la música, i sobretot la del passat, està a recer que això passi. Una altra cosa són figures actuals, gent com Valeri Gergiev, que ha estat molt alineat amb Putin i no s’ha retractat sinó més aviat al contrari: amb ells jo trobo molt bé que hi hagi un veto, és una qüestió moral. Amb els compositors del passat és molt diferent. Txaikovski hauria tingut grans problemes a la Rússia de Putin, per la seva condició d’homosexual. Així que endavant amb la gran música del passat i fermes conviccions morals amb el present.
Ara sí, eh, al gra: a la seva tasca com a director artístic de la Fundació ONCA, és a dir, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra.
De fet, jo ja el 2013 venia per dirigir la jove orquestra, la Jonca: en Gerard Claret em va engrescar i pujava a dirigir un parell de programes cada any. Així durant set o vuit anys, i quan en Gerard es va jubilar el patronat em va proposar agafar les regnes, tant de la formació jove com de la professional. I encantat.
Va dir “perfecte, però vull fer el meu projecte”?
Què vol dir això? Que no estàs només al capdavant d’una formació musical sinó que has apostat per la cultura d’un país. És el que més em va fer decantar per acceptar l’oferiment. Amb el patronat vam pactar —ells estaven també en aquesta línia— que l’orquestra fos una orquestra nacional verdaderament. Què vol dir? Que està al servei de la cultura del país, que fa els seus cicles de concerts al país, que esdevé una eina per als compositors del país, per la recuperació de la seva música.
Era el 2020.
Vaig engegar i de seguida començava la pandèmia i vam haver de tancar-nos. Això va reforçar que miréssim més cap endins. Però ara ja fem plans per començar a exportar la nostra música, la nostra cultura. Però va anar bé centrar-nos primer en els tres eixos: que hi hagi un concepte d’orquestra de país i que ens posem al servei de les persones i la formació dels joves. No sols músics: de tot aquell que vulgui accedir a la música.
Orquestra de país? És que en l’etapa Claret no ho era?
Sí, sí, sí, que ho era. Ell va fer una feina excel·lent per crear una eina professional de música. Era meravellosa. Però quan entra una nova direcció encamina una nova idea, oi? Doncs per exemple fins ara els assaigs es feien sovint fora d’Andorra i ara ja els fem a dins: aprofitem els assaigs generals per convidar els padrins, grups socials... fer més vida dins d’Andorra. I també, i això va ser una aposta meva molt clara, intentar dotar de música clàssica andorrana el país. Aquí no s’havia fet: crear una cultura musical pròpia.
En quin sentit? No és que hi hagi molts Mozarts o Txaikovskis per aquí.
Aquí està la cosa. Però mireu el títol del concert del dia de la Constitució, el passat 14 de març: Passat, present, futur. Estem regirant arxius per redescobrir obres i portar-les al present. Sense anar més lluny, vam reestrenar uns motets d’Enric Marfany i Gosset, que era cosí de l’autor de l’himne nacional, que és Enric Marfany i Bons. Els havia escrit fa gairebé cent anys i estaven oblidats, no s’havien interpretat en molt de temps. També sardanes del mestre Joan Roure, en una versió per cordes de David Sanz, professor de guitarra de l’Institut de Música.
Això pel que fa al passat.
El present: jo mateix estic fent molts arranjaments sobre músiques tradicionals andorranes per convertir-les en música clàssica. No només arranjaments, sinó convertint-les en peces de música clàssica. I pel que fa al futur? Estem demanant obres a joves compositors, com Enric Bartumeu, de qui hem estrenat la Suite andorrana per piano jazz i orquestra de cordes. En un parell d’anys tenim 25 o 30 noves peces de música clàssica andorrana. En uns anys tindrem un corpus important amb segell andorrà.
Potser fins ara ens pensàvem que hi havia poca cosa i a sobre, la que hi havia estava perduda? O desvaloritzada?
Bé, sí. Alguna cosa hi havia feta. Però no tenim per exemple un compositor de música romàntica. Però sí que al segle XX s’hi van fer petites coses que val la pena recuperar. I les obres més tradicionals, com les sardanes, es poden adaptar a orquestra i hi ha peces de gran qualitat, com les del mestre Roure o fins i tot coses escrites per ser ballades a la plaça, com les de Daniel Areny, però que una versió clàssica realça la qualitat ja intrínseca. En això estem. I de Marfany i Gosset hem trobat una peça per piano, Vals del rellotger, que versionarem per orquestra.
Salvador Brotons havia compost i estrenat amb l’ONCA ‘L’andorrà’, una obra inspirada en balls populars, com la ‘Marratxa’.
I la tenim en compte. Només hi ha el petit problema que és una obra per orquestra simfònica i es pot tocar més de tant en tant, perquè la nostra és una plantilla de corda. Però la tenim molt present per a les grans ocasions. És una de les bones aportacions que s’hi ha anat fent, com l’òpera El somni de Carlemany [encarregada ja fa més d’una dècada a l’italià Sergio Rendine, amb llibret d’Albert Villaró], que no està estrenada, però a veure si algun dia podem sumar els recursos per poder-ho fer.
Per aconseguir-ho cal que Andorra s’ho cregui, institucions i població.
Evidentment. Qui ha de creure més en lo seu són els propis. Però no pots creure en una cosa que desconeixes, que no pots sentir. Reivindiquem-lo i mostrem-lo arreu. Obrim fronteres.
I algú de València, de l’Alguer, potser està pensant: arribarà el moment que jo ho escolti?
Ens fa molta il·lusió poder enregistrar. El concert de la Constitució, per exemple, el va gravar Andorra Televisió, i tenim plans per fer-ho en cd: que sigui una mostra de cultura andorrana. I totes les músiques que es creen entorn de la Fundació ONCA les posem a disposició de qui vulgui tocar-les. Un quartet jove ens va demanar peces: ja les tenen. Si un músic de l’Alguer la vol, o de València, li facilitarem.
Vostè mateix es preguntava en una entrevista què és una orquestra nacional.
Una orquestra que està al servei d’un país, de la seva cultura musical. Ha d’oferir música de qualitat als habitants i tenir un component social. Nosaltres intentem crear sinergies amb el màxim d’entitats culturals de casa: si hi ha un cicle tan fantàstic com Cambra Romànica, ens hi posem en contacte; si el Jambo, de música moderna, també.
I aquella vocació de gran orquestra simfònica, internacional, amb directors convidats, de Brotons a Marzio Conti?
Penseu que ho vaig agafar i en dos mesos va venir el confinament, així que tots els concerts planificats es van suspendre. Havíem convidat Francesc Prat i no va poder ser. La figura del director convidat continuarà, però amb una orquestra més de cambra seran concertinos: enguany vindran Cati Reus i Marta Cardona, dues dones molt potents. Els projectes simfònics són de molta, molta envergadura. Jo hi havia tocat, com a clarinetista: allò era de l’època de les vaques grasses. Són molt, molt, molt cars.
Anem a la Jonca, la jove orquestra.
És un dels altres fantàstics projectes engegats pel Gerard Claret. Quan vaig entrar-hi, vaig pensar que necessitàvem ampliar la base: fer uns concerts participatius amb els alumnes de les escoles de música perquè això faria despertar vocacions. Amb els anys, ara tenim una Jonca cent per cent andorrana. És tutoritzada pels músics de l’ONCA, que toquen al costat dels joves. Això crec que ofereix una formació de molta qualitat perquè com més s’aprèn, crec jo, és tocant al costat d'algú, més que rebent classes.
Ara que no ens sent ningú: una anàlisi sincera de com veu l’àmbit musical andorrà.
Té un potencial molt bo. Les societats petites, de muntanya, amb un clima fred, tendeixen a les arts que es fan dins de casa. Hi ha bons professors i el que falta és que els centres, les institucions, ens coordinem per anar tots a una per fer créixer el jovent musicalment parlant. Ja es fa, però hem d’apostar-hi més. Ni tan sols perquè siguin professionals, però els que vulguin, que en tinguin l’oportunitat.
Un planter que nodreixi formacions d’arreu?
D’entrada, sobretot per als instrumentistes de corda, el fet de tenir una orquestra de corda els ofereix l’oportunitat que qualsevol jove que acabi la carrera té les portes obertes per col·laborar-hi. Amb la crisi del 2008 es va deixar de ser una orquestra fixa, tot i que no som una orquestra de bolo: tothom hi veu sempre les mateixes cares, però s’hi van afegint de noves. Ara tenim l’Esteve Ticó, que acaba la formació de viola i comença a fer coses amb nosaltres. Això és un luxe, un privilegi, que tenen només els músics andorrans. Com entitats, penseu, rebem molts correus de gent oferint-s’hi.
Albert Gumí: docent, director, clarinetista, compositor... Amb quin ‘jo’ es queda?
Des de jove he volgut fer coses diverses perquè es retroalimenten. Estudiant clarinet ja m’interessava des de la música contemporània fins a les músiques ètniques. Diria que el temps m’ha donat la raó: dirigir una orquestra quan hi has tocat molt, saps de què va, saps què necessita l’intèrpret. O escrius música quan has tocat molta, fa que no t’allunyis de la realitat, que no facis coses intocables. Tot es mou paral·lelament. A vegades he fet 200 concerts l’any, amunt i avall pel món, i ara en faig molts menys, és clar. Ara he passat de fer de jugador a entrenador, diguem-ne. I soc professor a l’ESMUC d’improvisació: què vol dir improvisar? Crear a l’instant. Això també m’ha anat molt bé per dirigir i per escriure: ajuda a prendre decisions correctes en temps real.
Ve de família molt artística.
El pare era un gran fotògraf. Creu de Sant Jordi. Entre les moltes coses que hi va fer, investigava obres d’art amb raigs X, és dels primers que ho va fer a Espanya. Així que per casa circulava fins i tot algun Greco. La mare era violinista, tot i que no professional, per aquelles coses de la postguerra, però va estudiar amb Toldrà. I el seu pare era de la coral de la Societat Obrera. Així que sí, vaig tenir la sort de créixer envoltat d’art.
I continua envoltat de música.
Tots a casa som músics, sí. La dona [Queralt Roca] és una gran clarinetista. Tinc una filla que toca el violí folk irlandès de meravella, la Joana; i el fill, el Blai, contrabaixista, va treure plaça de solista a l’orquestra de l’òpera de Baviera. I el meu germà, és clar, en Carles Gumí. Així que sí, sempre estic envoltat de música, però també és cert que mai no tinc la sensació de treballar perquè la meva feina és la meva passió.
I des dels 13 anys, que va debutar al Palau Sant Jordi.
Ostres, sí! Era tan jovenet quan vaig sortir a l’escenari, amb orquestra simfònica: recordo aquella sensació d’empoderament que es diu ara. Aquell punt de màgia, de pessigolleig a l’estómac que només tenen les grans coses, com l’enamorament. Doncs encara ho sento i ho vull compartir: la música et fa oblidar penes, et fa sentir bé. I tal com està el món poder oferir una mica de pau interior a la gent és una cosa que em fa molt feliç.