L’artista danès Bjørn Nørgaard, l’únic estret col·laborador de Joseph Beuys que resta viu, ha tancat a Manresa el centenari d’aquest artista i ha obert el 500è aniversari del pas d’Ignasi de Loiola per la ciutat amb l’acció Fluxus "Wo ist Element 3?" després de la conferència acció que dugué a terme el 31 d’octubre passat a la Plana de l’Om. L’han acompanyat els compositors de so Christophe i Egon Charles. L’esdeveniment va tenir lloc el dissabte 19 de març en un recorregut de tres hores per la ciutat, des del Convent de monges de les Caputxines, al carrer de Talamanca, reducte d’espiritualitat, fins al Pont Vell i l’església de la Cova.
L’acció ha estat un homenatge a Beuys i Loiola com a escultors d’ànimes, des de l’art i la religió, i a la ciutat de Manresa, com a lloc d’energia espiritual i transformació. Hi han participat trenta dones, dotze vestides de blanc, sis de vermell i dotze de negre, representant les tres edats, plantant arbres, cantant cançons religioses i llegint textos de Joseph Beuys i Ignasi de Loiola. S’ha completat la creu migpartida de l’acció MANRESA de Beuys de 1966 amb mel, greix i guix, s’han alliberat tres coloms i cremat el bastó d’Euràsia que s’ha llançat al Cardener. L’acció On és l’Element 3? activa mitjançant un ritual la pregunta recurrent de l’acció de Beuys, la incògnita que cal seguir cercant perquè només la pot trobar cadascú des d’una llibertat transformadora de l’individu i la societat.
Un xai viu ha fet renéixer el pensament transformador de Loiola i una llebre morta ha dut a una reflexió sobre la mort on es troben Beuys i Loiola. La mort en la seva nuesa i despullament, a les portes de l’església de la Cova de Manresa, mentre la composició Fluxorum organum de Henning Christiansen de l’acció Eurasienstab de Joseph Beuys el 1967 sonava a la placeta de la Cova de la mà dels compositors Egon i Christophe Charles, arribats del Japó.
Abans que Björn Nörgaard se'n tornés a Copenhaguen, hem pogut aprofundir amb ell en la visió de l’art que tenia Joseph Beuys i en la seva en particular.
Quan va conèixer Joseph Beuys i quina impressió li va produir?
La primera vegada que vaig trobar Joseph Beuys crec que va ser el març 1966 a Copenhaguen. Teníem un esdeveniment experimental a l’escola d’art i vam haver d’organitzar un festival de performance. Beuys hi va participar dos dies en diferents accions. Hi havia gent de l’escola però també altres artistes de Fluxus, com Henning Christiansen i Joseph Beuys. Un dia va fer l’acció Simfonia Siberiana i l'endemà una petita acció. Aquesta va ser la meva primera trobada amb ell i la meva participació va consistir en accions amb diversos materials fetes amb els meus peus. Crec que en aquella època vaig anomenar aquestes accions “demostracions”. Estava demostrant la naturalesa de diversos materials, la seva condició òbvia, sense usar les mans, sinó fent servir els peus. Després, Joseph Beuys va escriure una carta a Henning Christiansen, amb qui tenia amistat, i li va demanar si jo podia anar a Düsseldorf el desembre de 1966 i participar en l’acció MANRESA. Vaig anar a Düsseldorf amb Henning a la galeria Schmela i vàrem fer l’acció MANRESA. I aquesta és també la raó per la qual avui soc a Manresa.
Creu que el pensament de Beuys resta encara viu avui?
A vegades quan mirem enrere el futur és al teu darrere. La idea de l’art dels anys 60, amb Fluxus, el minimalisme, el pop i altres corrents, concerneix l’art però també la societat. Beuys era per diverses raons -una d’elles perquè era de més edat, però també per l’ús de la llengua alemanya i per la història-, capaç de fer definicions específiques d’aquestes idees, com parlar de la plàstica social i dir que l’home hauria de donar forma a la societat com si fos una escultura, dient que cadascú és un artista. I també proclamava la idea d’un art expandit o ampliat. Era molt precís dient coses, era capaç de fer aquest tipus de definicions, i va crear el Partit dels estudiants alemanys, i la FIU (Free International University). Per tant, no era tant estar en el món de l’art com pensar en la societat. I crec que va ser a partir d’aquí que es va interessar en el pensament de Loiola, perquè Loiola i els jesuïtes tracten l’espiritualitat, la contemplació en acció, cosa que significa que l’espiritualitat es dirigeix vers la societat per ser-ne part. I també penso que els Exercicisespirituals de Loiola i l’entrenament d’un mateix que proposen és molt a prop del que Beuys defensava. Vaig ser a la seva classe almenys durant mig any, i recordo una cosa que ell va dir als estudiants: “heu de parlar”, i molts dels estudiants d’art deien, no, no puc parlar, i ell els hi deia “us heu d’entrenar vosaltres mateixos. Encara que hi hagi dificultats per a alguna cosa, t’has d’entrenar. Us heu d’entrenar, heu de fer alguns exercicis”. Penso que aquesta idea que l’art ha d’anar vers la societat i el fet que Loiola també creu que l’espiritualitat s’ha de projectar vers la societat, dibuixa certa semblança entre ells. L’entrenament dels jesuïtes també s’assembla a les escoles d’art com a espai d’entrenament. Això també formava part del pensament de Beuys.
Quina va ser la contribució de Henning Christiansen a l’acció MANRESA de 1966 i en general en el seu treball?
Henning no pensava en paraules, pensava en so. Quan estaves parlant amb ell, emprava el mínim de paraules. Escoltava com les paraules eren pronunciades. Per a Henning Christiansen, el so era una matèria, I això tenia a veure amb Fluxus, era una manera de dir “tu penses i dius això”, però potser volies dir una altra cosa, ja que una cosa significa a vegades altres coses. Ell barrejava significats, pensaments i sons. I quan feia accions amb Beuys o amb altres, era exactament així. Quan en una acció Beuys feia alguna cosa o jo mateix, de sobte Henning interpretava que podria tenir diferents significats, fins i tot quan Beuys deia “Element 1”, ell potser feia un so i afegia 2,3,4,5,6... Era el seu talent, podia fer que tot flotés a l’espai on fèiem l’acció.
L’any 1994, vós i Henning Christiansen vau venir a la ciutat de Manresa per fer l’acció MANRESA Hbf. Recordareu que Joseph Beuys tenia un dibuix partitura titulat “Nord-Sud-Est-Oest” en relació amb el continent d’Euràsia, i el paper de Manresa al sud i Copenhaguen al nord. Quina va ser la vostra impressió en fer físicament el viatge nord-sud, que no havíeu fet mai i trepitjar Manresa per primera vegada?
Cada cop que vas a un nou espai, a un nou environament, escoltes altres maneres de parlar, mires els edificis i la gent, i de sobte les idees que tens prenen unes altres vies d’existència, i has d’escoltar cada cosa. Quan tu estàs sempre només en un sol lloc, mantens el mateix significat, però quan et mous d’una àrea cultural a una altra mentalitat, a una altra temperatura, canvies la manera de pensar... Aquest moviment no és només un moviment físic, és també de mentalitat. Quan vam venir aquí amb en Henning per preparar l’acció teníem algunes idees, però vam haver d’escoltar moltes coses. Quan vam tornar a casa, hi havia un altre color, el color havia canviat, el so també, tot havia canviat. El que va ser important és que en venir aquí vaig copsar la idea de Beuys sobre Manresa, el perquè havia posat el nom MANRESA a l’acció de 1966, vaig comprendre coses que no havia entès abans.
MANRESA és ara més que una ciutat, potser un concepte, una idea, un símbol?
Òbviament, és una ciutat, hi viu gent, però per a mi ha esdevingut una mena de via d’existència, és una certa condició. Quan l’any passat vaig venir per la conferència/acció va ser potser millor, perquè va ser concentrat, va ser un retorn, i ara aquest any és més difícil, perquè havia d’entendre el perquè havia de ser aquí de nou, el perquè havia de fer-ho. Aquest segon procés o gairebé tercer procés, ha estat més dificultós, però hem reeixit.
Som al 2022 i s’ha plantejat una nova acció. “On és l’Element 3?” Quin és el missatge? Què ha volgut expressar amb aquesta acció?
He pensat molt sovint en aquest Element 3. Què és? Penso que l’Element 3 és per a mi el que la persona humana necessita: esperances, somnis, sentir alguna cosa vers el futur, però també hem vist sovint el socialisme total, el capitalisme total, l’absolut de cada cosa, i és quan tot se’n va pel camí equivocat, com a la torre de Babel. No reeixirem mai en això..., l’important és tenir somnis. Quan comences a ser conscient dels somnis, cosa que pren el seu temps, mentrestant el món canvia, i quan finalment arribes al somni i sembla que ja el tens, el món et diu que el somni ja no hi és, ha deixat d’existir. El món ha canviat, i has de ser capaç de canviar l’Element 3 tot el temps. Per això, quan dius On és l’Element 3?, no l’atraparem mai. És una qüestió a plantejar per a l’eternitat. Això és el que fa que la vida sigui bella, no arribaràs mai a atrapar el punt final, t’has de moure sempre, i aquesta és també la idea de Fluxus: cal un somni, però hem de ser capaços de canviar. És el mateix quan condueixes un cotxe. Has de mirar per la finestra del cotxe per saber on et trobes...
Esteu treballant també per a la reina Margarida de Dinamarca, heu dissenyat i realitzat el seu sarcòfag, esteu fent setanta-cinc tapissos per al Palau Reial, però no heu deixat Fluxus, les accions. Què és el més important en el vostre treball?
No discuteixo mai si una proposta és important o no. Quan trobo una situació amb possibilitats em plantejo si puc fer alguna cosa interessant amb aquestes possibilitats. Discuteixo, provo, per a mi no hi ha cap diferència entre ser aquí a Manresa o estar amb la Reina fent tapissos o anar a casa i fer petits dibuixos... En cada situació, quan se’t planteja alguna cosa nova, pots intentar noves idees, nous materials, una nova manera de fer i de pensar, i crec que si mires el món amb curiositat, i et preguntes què hi pots fer, llavors pots fer coses amb altra gent, que diuen Oh! És interessant.
Què pot fer l’artista en el món d’avui?
Què pot fer l’home en el nostre món? Això encara és més difícil! Avui tenim aquesta situació terrible a Ucraïna, i podríem apostar per la “poesia” enfront de la “guerra”. Vull dir que l’art és molt important. En aquest món polític en què sembla que només hi hagi una veritat sense matisos és necessari que l’art digui que no hi ha només una veritat, que hi ha diverses maneres de pensar i no oblidar la poesia, perquè és una via que ens ajuda a sobreviure. Si agafes per exemple una pintura, a l’estructura que hi ha dins del marc pots posar-hi coses conjuntament que mai no et trobaràs en el món real, i hi pots trobar una altra manera de pensar en el món i en l’ésser humà. Crec que és crucial que l’art faci això. En altres disciplines, bé sigui dansa, so o el que sigui, podem obrir contradiccions i, evidentment, hi ha uns límits. Odio la gent que posa límits, no m’agraden... Al mateix temps que ells posen límits, hem d’insistir en diferents maneres de pensar i en la poesia, que ens ajudarà a sobreviure. Crec que aquesta és la tasca dels artistes.