Encara que oficialment el festival Dansa València s'inicia el 6 d'abril, aquest darrer cap de setmana feia els seus primers passos amb una programació en espais no convencionals i al carrer. Tenint en compte la mirada de les ballarines que ens permet aquesta proximitat, ens apropem a algunes d’aquestes creacions presentades.
Dansa València 2022
Diversos espais
Fins el dia 10 d'abril
Enllaç a la programació
Lara Brown, a Bailar o lo salvaje, que fa d’avantsala de la seua darrera creació El movimiento involuntario, a la sala Refectori del CCCC, llança el seu braç i el mira mentre deixa que de forma gairebé autònoma entre en acció. Hi conjuga llançar-lo amb deixar-lo girar enèrgicament perquè d’aquestes contradiccions de direccions consolide una dinàmica de moviment aparentment més enllà d’ella mateixa, com si ella mateixa no ho controlara. Mira també, de tant en tant, la gent, amb un somriure suggerit. Tornarà la seua mirada, a cada torn, al públic, a algun punt a l’espai i al seu propi cos, perquè finalment, una vegada el cos sencer haja entrat en feina, la mirada es torne cada vegada més inaccessible, més trastornada, més al·lucinada. Li ha donat el ball de sant Vito.
En tot el desenvolupament inicial l’acompanya un àudio on es parla de la necessitat de control sobre la dansa i el ball al llarg de la història (amb referència directa al ball de sant Vito, conegut com coreomania o dansamania) finsa específicament l’època franquista, i sobre el control de les danses folklòriques que realitzà la dictadura i per extensió, sobre el cos de la dona, susceptible d’excessiva "voluptuositat". Vestida amb un banyador negre, roig i blanc de puntes, sintetitzant el vestit tradicional castellà, i amb formes geomètriques al terra que indiquen el traçat de les formes de ball, la dansa de Brown anirà calmant-se, delimitant-se, per a acabar acomplint-se en la jota castellana, on la mirada amb somriure estilitzat que s’espera de la dona a la dansa tradicional tindrà ara una connotació de repressió dels cossos, específicament de les dones, ja que hem après ja al llarg de la peça que aquest somriure conté una força latent catàrtica que possiblement estava present en les formes més primitives de les danses socials i populars, abans de la seua estandardització.
La mirada de les participants a la batalla de ball (All styles battle) que organitza Club Mutante a la plaça de la Verge el dissabte per la vesprada, varia depenent dels estils i del domini conscient sobre allò que improvisa cadascuna d’elles. Generalment, la mirada s’abstrau en la proposta momentània de desenvolupament d’una sèrie de moviments, per a anar connectant, com a desafiament, amb les altres concursants o amb els jutges, i també com a autocomplaença d’una sèrie reeixida. Alguns estils estan més acostumats a aquestes mirades directes cap a fora, com ara el voguing; altres, hi introdueixen la mirada expressiva en algunes poses, com un acompanyament sincopat per a la resolució de les sèries de moviment per les quals aposten en el moment, assolint el caràcter individual, autèntic, de la mateixa actuació. A mesura que passa el temps i se succeeixen les eliminatòries, el públic s’escalfa i així també les participants. Malgrat la competició, es genera comunitat, que apuntala l’autoexigència i la mirada cada vegada més còmplice entre les participants, el públic i els jutges.
Al pati del Museu de Belles Arts, Silvia Batet presenta la versió reduïda d’Oblivion, Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2020. Com ja feia a Rèquiem, Batet continua treballant amb les faldes de gran vol i els girs que les fan girar, a l’estil dels dervixos sufís. Una mirada a l’infinit, hieràtica, aparentment immutable, sosté la relació amb la verticalitat dels cossos i permet alhora una mirada perifèrica per a la coordinació de les formes que les ballarines van creant a l’espai, mantenint la sensació de transport, de levitació, que amb el cos amagat, les faldes llargues generen.
La mirada de les intèrprets constitueix presència i articula dramatúrgia. La dansa codificada, com ara el ballet o les danses folklòriques, i ho podíem veure quan parlava adés del treball de Lara Brown, estilitzen i concreten una mirada, per a la continuïtat de tota una dansa o per a cada moment segons la dramatúrgia de l’espectacle. Les danses tradicionals amb importants components d’improvisació, com ara el tango, algunes danses urbanes o el flamenc, codifiquen també una mirada que destria una presència específica, però totes elles amb una gran claredat entre el que es proposa i el que es performa, és a dir, una mirada necessàriament implicada en l’acció. Pel que fa al conjunt de la dansa contemporània, encara que moltes vegades es genera per la mateixa acció proposada, la mirada respon a diverses tradicions, algunes derivades del contacte amb elements dramàtics, teatrals, algunes derivades de la mateixa presència que la pràctica del moviment genera, com les tècniques de partnering o les danses postmodernes i somàtiques.
L’atenció a la mirada queda encara més palesa per a les espectadores quan estan prop de les ballarines, cosa que irremeiablement s’amplifica quan es tracta d’espectacles de carrer o en espais no convencionals, generant una complicitat entre el públic i la dansa.
La decisió d’encetar el Festival Dansa València, abans de la seua inauguració oficial (avui dimecres dia 6), durant aquest cap de setmana passat, en espais no convencionals i al carrer, sota el paraigua de Moviments urbans, fa de reclam per al públic els dies a vindre. Un Festival que pretén en aquesta edició fer-se més visible entre la població i alhora ser un aparador de creacions nacionals de dansa i un lloc d’intercanvi per al sector professional.