El passat 8 d'abril la plataforma Filmin estrenava el documental 'Electric poet', un apropament lleuger, iniciàtic, a la inabastable figura de l'artista Patti Smith (Chicago, 1946), un recorregut apressat per la seua trajectòria que potser no satisfarà els fans d'aquesta figura cabdal de la contracultura, però que hauria de servir com a porta d'entrada per a nous públics a l'univers de la creadora.
Els poc més de cinquanta minuts d'Electric poet (Patti Smith, la poésie du punk en el títol original), un metratge escàs per copsar la transcendència del personatge, s'aprofiten per presentar de manera ordenada i intel·ligible el gruix del periple vital i artístic de la compositora i cantant. Un apropament admiratiu que, a falta d'un aprofundiment més exhaustiu, presenta el personatge amb sentit del ritme i de la sintaxi cinematogràfica. Potser aquesta siga la millor virtut del film escrit per Sophie Peyrard i codirigit amb Anne Cutaia, l'agilitat i la concreció de la proposta i la capacitat de presentar al públic una figura molt complexa de la qual s'ha escrit i s'ha filmat molt.
Una altra cosa és que Electric poet (pel·lícula que es podrà veure en pantalla gran en el Festival Docs València, el mes de maig vinent) siga l'audiovisual definitiu sobre Patti Smith, com s'ha arribat a dir. Perquè, sense dubte, és possible un acostament més incisiu i, sobretot, que rastrege la brutal influència de l'artista i les petjades en la creació contemporània. Aspectes com ara l'influx en artistes com Nirvana o PJ Harvey, que en el cas de la britànica va acabar sent un flux de doble direcció. Clar que estaríem parlant d'un altre tipus de pel·lícula.
Un dels encerts de Peyrard i Cutaia és no enfocar la biografia a través d'una llarga entrevista retrospectiva sobre la qual van superposant-se imatges d'arxiu. Els testimonis que veiem són de l'època, Patti Smith parlant en temps real del que li va passant, la qual cosa permet observar l'evolució del personatge, una cosmovisió que, a grans trets, s'ha mantingut al llarg del temps. I una sensibilitat artística que, segons se'ns diu, s'origina en una visita de menuda a un museu. La primera gran revelació, amb tot, serà poètica, amb la descoberta ja en l'adolescència de Rimbaud, una de les grans influències. En paral·lel, hi ha per descomptat la música, sobretot Bob Dylan, que serà per ella una influència fins i tot estètica. La jove Patti Smith és una nena criada a New Jersey en una família de Testimonis de Jehovà, uns orígens sobre els quals es passa de puntelletes, com en altres circumstàncies vitals. Tot i que la pel·lícula arranca amb un cèlebre recitat que sembla una revenja amb la religió: “Jesús va morir pels pecats d'algú, però no pels meus”.
El film repassa l'arribada a Nova York, a una ciutat aleshores conflictiva i hostil, en la qual vol reinventar-se com a persona. I on coneix, a vint anys, el seu primer gran amor, Robert Mapplethorpe, un altre vers lliure. Són anys d'estretors i inicis difícils. I té una criatura que donarà en adopció. “No estava preparada per embarcar-me en aquell camí”, dirà en una entrevista. Acabarà sent mare, però després d'un llarg camí artístic que té una primera parada en el mític Chelsea Hotel, l'any 1969, quan l'establiment és el punt de trobada dels artistes de la contracultura i on no era difícil veure en el vestíbul Janis Joplin, Jimmy Hendrix o les icones literàries del moment, Allen Ginsburg o William Burroughs.
La generació beat acabarà fent seure Smith a la seua taula, però abans d'això caldrà obrir-se camí amb la poesia o fent petits papers, com ara un personatge masculí en una obra de Jackie Curtis, Femme fatale. Però serà un decisiu recitat poètic acompanyat a la guitarra elèctrica per qui serà el seu inseparable Lenny Kaye (el format no sonarà ara molt innovador, però en aquell moment ho era) l'actuació que començarà a forjar la seua fama en l'escena novaiorquesa. El públic va reconèixer la seva frescor i carisma. I també va crear impacte una actitud andrògina que esdevindrà marca de fàbrica. Per aquells anys, a més, coneix l'actor i escriptor Sam Shepard, una altra influència notable en la seua trajectòria.
Tot i la importància de l'escena literària en el magma contracultural, on bull amb més força l'olla en el Nova York de mitjans de la dècada del 1970 és en la naixent escena punk. Smith havia muntat un grup. I aviat comença a fer-se notar en les sessions del mític club CBGB, el cau que veu nàixer Ramones, Television, Blondie o els Talking Heads. Però Patti Smith té una aura especial. Que esclata en totes direccions amb el seu primer treball discogràfic, el mític àlbum Horses, amb producció del membre de The Velvet Undergound John Cale. Ha nascut un disc fonamental de la història de la música, l'impacte del qual té a veure amb l'èxit de la versió del “Glòria” de Van Morrison, però també amb la poderosa imatge andrògina fixada en la icònica fotografia de coberta, obra de Mapplethorpe. El disc ven 200.000 còpies. Som al 1975.
Sols un any després apareix Radio Ethiopia, on segon disc marcat per Rimbaud i el rastafarisme. Amb un repertori ja nodrit, Smith i la seua banda passen llargs mesos de gira. Les actuacions de la cantant, plenes de fúria i rampells místics i un estat permanent d'improvisació musical, abonen la mitologia al voltant de l'artista. Un desplegament físic que acaba un dia en accident i dues vèrtebres fracturades, en el que podia haver estat un incident molt greu, fins i tot letal. Al marge d'això, la cantant és en la cresta de l'ona. I ho estarà encara més quan publica el 1978 l'àlbum Easter, disc que conté el que serà el seu èxit comercial més gran, “Because the Night”, una cançó escrita amb Bruce Springsteen i que serà versionat per multitud d'artistes, identificats amb la història d'amor que conté. O amb la seua força.
L'esquematisme del film impedeix fer el bonic exercici de rastrejar les versions o fer una anàlisi crítica de la producció literària i musical de l'antidiva. El tram final de la pel·lícula recorre els dubtes generats per l'èxit, un neguit que creix en la mesura que els escenaris on toca són cada vegada més grans. Una maror que prefigura el desconcert de figures com Kurt Cobain -tot i que millor gestionat- i que li fan replantejar-se l'itinerari d'una artista no nascuda per a ser un fenomen de masses. Una actuació a Florence, davant 80.000 persones, li fa fer el pas de retirar-se, quan és una estrella del rock que està tocant els cims.
Entre això i diferents retorns, hi ha el matrimoni amb el malaguanyat Fred Sonic Smith, guitarrista dels MC5. L'aturada servirà per atendre la criança del fill i la filla del matrimoni Smith -sembla un acudit, però no ho és-, anys en què, com confessa l'artista en una entrevista, ha de desenvolupar aptituds que no tenia. “Vaig haver de partir de zero”, deia. La mort d'un infart del marit, el 1996, la deixa en estat de xoc. Sols tenia 46 anys. Més tard moriran Mapplethorp, amb qui continuava conservant l'amistat. I també ho farà el germà de l'artista.
“Ens passen coses terribles. Ens passen coses meravelloses”, escriurà en algun moment la cantant, resumint la dualitat existencial. Dels colps rebuts, Smith sempre es va refer. Va tornar als escenaris, va continuar escrivint i creant, fent-se un forat també com a fotògrafa i artista visual. Anys fructífers que en la pel·lícula queden també molt resumits. Segurament en excés.
Teniu pinzellades en aquest Electric poet, però la mítica i inabordable creadora de Horses és encara avui una personalitat d'una tossuda i admirable vigència: l'any 2020, amb traducció de Martí Sales, Club Editor publicava L'any del mico, un inclassificable dietari oníric i novel·lístic escrit amb gruix i consistència i que destil·la coneixences, referències culturals i saviesa existencial. Un llibre ben recomanable amb el qual es retroba amb Lenny Kaye, Sam Shepard, Allen Ginsberg o el músic i productor Sandy Pearlman.
El llibre d'algú que va mirant de cara el final, però no amb els ulls del xai en l'escorxador. “En Sam és mort. El meu germà és mort. El pare és mort. El meu marit és mort. El meu gat és mort. I el meu gos que va viure el 1957 encara és mort. Però continuo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà. Un demà seguit de tota una sèrie de demàs”, escriu en un meravellós pròleg que no trobareu en el film.
Un documental que, en tot cas, serveix per acostar la figura a un públic extens. I en un món ideal, tal vegada a eixamplar el mite i el seus parroquians.