Figura destacada de la pintura espanyola dels vuitanta, l’artista presenta a la Galeria Miguel Marcos "Metamorfosis"; una exposició amb obres d’aquella etapa. Co-fundadora del grup "Atlántica", pertany a una generació d'artistes gallecs que, elabora un singular discurs plàstic amb referències primitivistes i populars. Lamas estableix un diàleg entre aquesta tradició d'arrel autòctona i la contemporaneïtat, així com entre allò abstracte i allò figuratiu. Mites, símbols i signes ens condueixen per un llenguatge de ressonàncies simbòliques, amb una configuració de traços impulsius i severs que arriben a fregar l'agressivitat. Amb un predomini de l’ordre constructiu i una economia formal, les seves criatures híbrides estan tractades amb un contrastat cromatisme viu i primari dins d’una efervescència neo-expressionista. L’octubre vinent, el MUSAC de Lleó dedicarà una mostra monogràfica de la seva obra.
Menchu Lamas. Metamorfosis. Pinturas dels 80
Galeria Miguel Marcos
Jonqueres, 10. Barcelona
Fins al 15 de maig de 2022
Amb l’arribada de la democràcia, proliferen iniciatives que van contribuir al desenvolupament de l’art contemporani. Van ser temps de frenètica activitat política i cultural que van modificar profunda i definitivament els hàbits socials dels ciutadans, assolint-se altes cotes de consumcultural.A l’estat espanyol, la dècada dels anys 80 del segle XX es va caracteritzar pel celebrat retorn a la pintura després de la teorització conceptual dels anys anteriors, seguint l’estela de models estètics europeus com els neuen wilden alemanys o els transavantguardistes italians.
L’expressió rebel i arriscada, àdhuc provocadora i original del discurs pictòric d’aquell període fou molt ben acollit pel canvi polític liderat pels socialistes que necessitaven projectar una nova imatge cap al món. I de la mateixa manera que el franquisme als anys seixanta havia utilitzat els informalistes per presentar un país lliure i modern, l’esquerra es fa seu l’ambient d'eufòria que impregnaven els joves creadors i que contrastava amb el tenebrisme i fredor d'altres èpoques. D’aquest entorn brolla una llibertat creadora i un entusiasme pel canvi que es reflecteix de manera molt directa en la forma desenfadada de crear dels integrants d'aquesta “'Generació dels 80” que comporta una etapa de profundes transformacions a l'art espanyol. Igualment, coincideix amb l’eclosió de nous equipaments artístics com ara el Centre d’Art Santa Mònica (1988), l’IVAM (1989), el MNCARS (1986), el CAAM (1989) o el MNAC (1990) que van donar un gran impuls al sector. Una empenta que es va consolidar amb la creació de la fira d’art contemporani ARCO Madrid (1982) per iniciativa de la galerista Juana de Aizpuru que va promoure noves col·leccions públiques i privades.
Menchu Lamas (Vigo, 1954) és una de les artífexs de la pintura contemporània espanyola, sobretot quan el treball de les dones es comença a documentar amb menys complexos i amb la voluntat de situar-les al lloc que mereixen. La seva trajectòria s'inicia dins del col·lectiu Imaxe, format per Antón Patiño, Jorge Agra i Carlos Berride i posteriorment col·laborant amb el grup poètic Rompente, integrat per Antón Reixa, Alberto Avendaño i Manuel M. Romón, amb què es publiquen dos llibres de poesia. Però el seu gran salt fou la participació al grup Atlàntica(1980-1983); un col·lectiu unit per una voluntat comuna de renovació que va treballar en un enfocament creatiu radicalment innovador i integrador, tot aconseguint transcendir l’escala espanyola i internacional.Sorgit del convenciment i la unió d'un grup d'intel·lectuals i creadors, músics, literats, poetes i artistes plàstics, de reivindicar, des de Galícia, una visió generacional connectada amb els corrents internacionals de l’art, la seva fou una mirada de dins cap a fora, des dels ancestres de la cultura gallega cap a l'exterior. Menchu Lamas, Antón Patiño -qui serà el seu company de vida- Guillermo Monroy i Ánxel Huete formarien el nucli inicial del grup, que contà amb la complicitat de Román Pereiro, impulsor i col·leccionista d’art, als que es van unir -entre d’altres- Anton Lamazares i Francisco Leiro.
Tal com afirma el crític i especialista en aquest grup Xosé Antón Castro, l’atlantisme configurà un moviment estètic que actuà de revulsiu i de qüestionament de les limitacions. Atlántica es va convertir en un clima, en una confluència de circumstàncies a l'atmosfera cultural i vital d'aquella Galícia que abandonava les seqüeles rústegues per vincular-se a Europa, alhora que pregonava una recuperació de les mitologies pròpies. L'atlantisme va esdevenir una filosofia i un estil de fer art, moda, disseny, música, literatura… un concepte implicat en la vida que va traspassar els límits i les intencions del col·lectiu.Els seus protagonistes indaguen en l'aspecte antropològic tradicionalque mostrava la voluntat no només d’integrar-se internacionalment, si no també d’exportar un llenguatge nascut i arrelat a la seva història més profunda.
Aquest moviment artístic es va donar a conèixer a Madrid a l'exposició del Centre Cultural de la Vila (1981) i va constituir per Menchu Lamas l'inici de la seva projecció com l'artista gallega més jove del moment i amb més repercussió dins el circuit de l'art contemporani. Creadora d'una pintura de gran força emblemàtica, la seva proposta pictòrica es va definir des d’un univers simbòlic que fusiona recursos abstractes i figuratius de manera molt personal.Parteix d’una concepció neo-expressionista àcida d’arrel mítica i d’un cromatisme exaltat que alguns crítics veuen influències de les vivències de la seva infantesa a Veneçuela que la van portar a estimar el cromatisme viu i intens.
Conserva la tendència de la memòria de la terra, encara que la seva primitivista i esquemàtica figuració fa una relectura contemporània dels símbols ancestrals. A través d'una iconografia enigmàtica composta per motius zoomorfs -peixos, aus, serps- o fragments del cos -cares, mans, peus i ulls- a poc a poc la sintetització dota la superfície pictòrica d'un ordre constructiu sobre el qual s'assenten elements resolts amb una gran energia cromàtica i un estructurat vigor compositiu. Veus primigènies que ens remeten a la Galícia tradicional i al bestiari medieval. Deformacions i deconstruccions que trenquen els límits dels contorns, dimensions desproporcionades per accentuar parts, ruptura de la perspectiva clàssica, cossos hieràtics que s’alcen com a fetitxes, formes geomètriques essencials i ingènua monumentalitat,... tot plegat dissonàncies i tensions formals que transformen i metamorfosegen les imatges en emblemes.
Metamorfosis aplega una selecta tria de pintures dels anys 80; unes obres realitzades amb un cert automatisme que entronquen amb ecos surrealistes i expressionistes. Hi apareix així mateix la influència de la gestualitat espontània i enèrgica que registra les empremtes de l’acció deixades per l’artista durant el procés. En una recerca d’allò essencial i una reafirmació de l’esquema, Menchu Lamas parteix d’uns arquetips d'arrel autòctona i d'imatges-símbol, edificats per àmplies i agosarades pinzellades. Tots aquests signes primordials estableixen una veritable mitologia teixida al voltant de la presència alhora captivadora i amenaçadora del color. A més, els grans formats busquen aquest estar dins del quadre per plantejar una implicació corporal.
Ha realitzat múltiples exposicions individuals a Espanya, Europa i Amèrica; destaca la seva presencia a mostres significatives dels anys vuitanta com ara “26 pintores, 13 críticos” o el “II Salón de los 16”, ambdues celebrades a Madrid, així com a la mostra novaiorquesa “Five Spanish Artists” o la XVIII Biennal de Sao Paulo. L’any 2010 va rebre el Premi Cultura Galega das Artes Plásticas i el 2018 ingressà a la Real Academia Gallega de Bellas Artes.
