La immigració, el mediambient, l’alteritat, el progrés i els seus efectes o la igualtat de gènere són alguns dels temes que toquen una gran part dels espectacles d’arts escèniques per a tots els públics que s’estrenen els darrers temps. Són temes que abans tenien una presència un pèl més discreta i prenien una forma molt més alliçonadora, pedagògica en deien, però que actualment han pres un paper predominant. La dramatúrgia d’aquests espectacles ha evolucionat prou com per a no convertir-los en faules morals sinó en peces entretingudes i atractives per a tots els públics, adults inclosos, sense haver de renunciar al missatge.
Aquesta tesi es pot comprovar fent un cop d’ull a la programació de la primera gran fira del sector celebrada al país amb una certa normalitat, la Mostra Igualada. Una altra de les conclusions que es pot treure és que la collita posterior al moment més cru de la pandèmia (final de 2020 i principis del 2021) s’ha vist afectada, amb un bon nombre de produccions fines com paper de fumar, inconsistents, en contraposició a les produccions aixecades en el període anterior, d’una robustesa a prova de bomba.
Un cas paradigmàtic en referència a les dues afirmacions realitzades anteriorment és Sóc una nou (Zum Zum Teatre), un magnífic espectacle que parla d’immigració, de bon veïnatge i de solidaritat. L’espectacle porta gairebé un any de rodatge i va ser dels millors de la Mostra. La direcció i el disseny de producció de Ramon Molins i l’escenografia de Joan Pena són rodones. El missatge arriba, malgrat que el conte originari homònim de Beatriz Osés té un punt de bonisme en la seva mirada cap a la immigració, la interpretació està a un gran nivell amb menció especial a Jesús Agelet – ja estava enorme a Polzet- i Carles Gilabert. La música en directe li atorga una frescor poc usual que enriqueix el conjunt, rematat amb un deliciós sentit de l’humor marca de la casa.
Una altra producció paradigmàtica d’estrena molt esperada ha estat Miranius, de la companyia De Paper. Miranius, estrenada a principi de mes a Igualada, és una peça amb dramatúrgia conjunta de Joan Alfred Mengual i Núria Lozano (De Paper) i Jordi Palet. L’espectacle, que combina les cançons amb una preciosa, sorprenent i original escenografia, és un cant a la vida amb rerefons filosòfic –com habitem el planeta i coexistim amb la resta d’espècies?-. Mengual excel·leix en el disseny, la construcció i la manipulació de l’escenografia, que es desplega i creix com una mena d’àlbum de plecs i pop-ups, mentre que Palet i Lozano s’han ocupat dels texts de les cançons que ella ha compost i que interpreta en directe, aplicant filtres electrònics i gravant loops a través d’un mostrejador, que li atorga un aire contemporani molt atraient. Cal revisar, però, la presència escènica.
Hi ha encara més espectacles remarcables d’estrena recent, la majoria a Igualada, i de temàtica variada: Cometa (Roser López), Potser no hi ha final (Circ Pistolet), Dis-Order (Pere Hosta), Sota sola (Ka Teatre) o Un vestit nou per a l’emperador (La Pera Llimonera) en són alguns.
Roser López és “l’astronauta” de Cometa, una peça breu de dansa i moviment en la qual interactua amb el seu jove públic i el convida a descobrir mons nous, tot jugant. De rerefons, la capacitat de comunicar-nos i l’alteritat. Un espectacle ideal per a campanyes escolars (primària). La comunicació (o incomunicació) és també un dels temes de l’espectacle circense Potser no hi ha final (Circ Pistolet), un magnífic espectacle, en què hi destaquen l’humor, l’originalitat i la capacitat física i tècnica dels membres de la companyia. El circ és un bon vehicle per a un gran tema com és la comunicació entre persones o els viatges iniciàtics i Gregaris (Soon Circus Company) és un altre bon exemple del primer i Els viatges de Bowa (La Gata Japonesa) els toca tots dos de manera brillant.
Olympus Kids, el projecte de l’Agrupación Señor Serrano que vol ser la porta d’entrada dels infants als mites grecs i oferir-los una visió crítica i disruptiva d’aquests, va sumant capítols i ara ja en disposa de tres: Prometeu, Amazones i Demèter. Tots tres es mouen en les mateixes coordenades: un performer manipula maquetes, figures, diverses càmeres de vídeo en directe i recursos en línia, mentre que la dramatúrgia es basa en el debat i el pensament crític a través de la interacció amb el jove públic, desinhibit per l’absència d’adults –tret del narrador i manipulador- a la sala. El punt de partida és interessant, el públic és el catalitzador de l’acció dramàtica, els temes són diversos i sucosos (la solidaritat, l’estat de dret, la diversitat, la rebel·lió davant la injustícia o el biaix de gènere), però la posada en escena (Amazones) és molt millorable.
Per la seva banda, Pere Hosta demostra a Dis-order que és un excel·lent pallasso de carrer. El clown gironí encarna un personatge ancorat en el passat, un funcionari peculiar i maldestre que encara crida per torns i segella formularis. Hosta ha arribat a un punt de maduresa esplèndid, la seva capacitat per incorporar les reaccions del públic a l’espectacle i enriquir-lo és remarcable. El seu és un funcionari superat per la modernització i el progrés, exactament igual que el sabater de Sota sola, el darrer espectacle de Ka Teatre, que ha resultat ser una agradable sorpresa. Es tracta d’una història molt senzilla, sense pretensions, però servida amb molta professionalitat i molta cura pel detall. L’espectacle, de titelles i objectes, retrata la quotidianitat d’un sabater que treballa en un petit obrador soterrani, que també li és habitatge, al qual el progrés obligarà a plegar. Cap nostàlgia, cap lectura forçada de l’estil dels temps passat sempre foren millors. La vida continua.
La Pera Llimonera ha estrenat recentment Un vestit nou per a l’emperador. Aquesta és una d’aquelles companyies que en podríem dir infalibles –n’hi ha poques-, perquè els seus espectacles poden o estar bé o excel·lir. Un vestit nou per a l’emperador és un bon espectacle, tot i que no és tant rodó com l’anterior, Baobab. Els jocs de paraules impossibles, un ritme vertiginós, mesurable en gags per minut, i una escenografia la mar de funcional són els elements que afavoreixen la posada en escena d’un espectacle que parla de la hipocresia. Amb Herència, de La Industrial Teatrera, en què el tema és la preservació del mediambient i el que llegarem als nostres fills, en clau de clown, passa una cosa semblant respecte la solvència a prova de bomba de la companyia.
Se n’han estrenat pocs d’espectacles introspectius, que mirin més cap a dins que cap a fora. Partint de la Mostra Igualada, cal remarcar dues estrenes en aquest sentit, una d’absoluta i una altra a Catalunya: Imperfect, de La Baldufa, i Ama, de Marie de Jongh. Tots dos són per a adults a partir de 12 anys i tots dos són espectacles exigents amb el públic, molt especialment el de la companyia basca, pel seu elevat contingut simbòlic i una dramatúrgia amb constants salts temporals. A Imperfect els tres components de la Baldufa van decidir que volien explorar límits i comprovar si podrien aprendre a ballar als 50 anys. L’experimentació, dirigida per Sol Picó i suada pels “actors en moviment” Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan, resulta desconcertant pel públic habitual de la companyia, al qual han tret de la zona de confort, tant com ells n’han sortit. Imperfect presenta algunes troballes escèniques, especialment pel que fa al teatre d’ombres i visualment té moments sensacionals. La peça, inclassificable pel que té d’experimental, és una entretinguda amalgama d’imatges, de suggeriments, per a que el públic en faci la seva pròpia lectura.
Vist amb perspectiva, es pot certificar que la Mostra Igualada, que és on es van poder veure tots aquests espectacles i més, ha recuperat el tremp aquest 2022, després de dos anys molt complicats. Ha enregistrat molt bones xifres pel que fa a l’assistència de públic i de professionals del sector, però encara ha patit algunes servituds pel que fa a l’àmbit artístic, la qual cosa s’ha fet palès en la nul·la presència internacional i la recuperació en la programació de compromisos d’edicions anteriors. El retorn a ple rendiment de la Mostra, organitzada amb la precisió d’un rellotge suís, és una notícia excel·lent pel sector, que encara se’n sent dels efectes de la pandèmia. Possiblement serà treballant en la propera edició, la del 2023, la 34a, en la que Ramon Giné, el director artístic, senti que realment pot començar a desplegar en tota la seva magnitud el seu projecte. De moment ha estat un gran encert recuperar la Llotja PRO reformulada, sense estands i amb espais per fomentar la relació entre professionals.