La mirada inquieta tremola quan ella parla amb el seu difunt marit. Aplega les herbes damunt la taula i li confessa el que la preocupa amb un fil de veu nerviós. Mentrestant, l’altra resa agenollada. Fa lliscar les perles del rosari lentament i es dirigeix a Déu amb una veu forta i robusta. Sembla valenta i de caràcter fort. La tercera és desconfiada. Passa l’estona renegant i compartint xiuxiuejos tafaners aliens amb altres. Són la Jaumeta, la Joana i la Felipa; l’herborista, la llevadora i la pagesa. Tres dones mogudes pel temor de ser titllades d’haver ballat amb el Diable. Tres cares que expliquen la història d’un feminicidi enterrat sota la falsa etiqueta de fantasia. Es tracta ni més ni menys que de la cacera de bruixes.
Darrerament, s’ha pogut veure a La Badabadoc una obra colpidora, valenta, rebel, única i molt necessària. 200.000 dones d’Ángela Palacios i Anna Tamayo personifica la dita de “al pot petit hi ha la bona confitura” i, com acostuma a passar amb les peces que dansen dins els teatres de proximitat, no ha obtingut el ressò que mereix. Deliciosament escrita, narra la repressió brutal cap a les dones que va tenir lloc al segle XVII, un moment de trànsit entre el feudalisme i el sistema que acabarà esdevenint el capitalisme. Quelcom que avui dia es coneix borrosament com la cacera de bruixes. “Quan revises la història, t’adones que no eren bruixes, simplement eren dones. D’aquí prové el nom de l’obra. Ser bruixa en aquell moment suposava ser una dona que havia pactat amb el Diable, quelcom totalment delirant”, explica la directora Ángela Palacios. “La sospita que es té de la dona, relacionat amb el pecat original; la competició constant entre dones, acusar-se mútuament, la cultura del rumor, es consoliden en aquest període”, afegeix Palacios.
La posada en escena és senzilla i dolça, fent contrast amb l’amargor de la trama. Una taula de fusta, una forca, un cistell amb patates, una escombra. Entre les herbes aromàtiques que pengen del sostre, l’actriu Anna Tamayo encarna a un total de quatre personatges de manera sublim. L’elasticitat que presenta en transitar de l’un a l’altre, deixa el públic totalment immers en el relat. En qüestió de segons, l’entonació, el registre, el to canvia. D’aquesta manera, Tamayo deixa entreveure la personalitat de cada dona a qui interpreta i trasllada a l’audiència a diferents espai-temps. Juga amb el vestuari per acabar de saltar de la Jaumeta a la Joana, de la Joana a la Felipa, de la Felipa a la Jaumeta… Es col·loca el davantal que li penja del coll a la cintura; es treu i es posa el gorro; fa el mateix amb una sobre camisa. I es mou de manera constant, precisa, àmplia. Balla, corre, crida, s’arrossega per terra. L’escenari és seu. L’espectador també.
200.000 dones és una mirada desafiant al passat; el qüestiona i el reescriu, anomenant cada cosa pel seu nom. No és una caça de bruixes, és un feminicidi. Ni tan sols eren bruixes, sinó dones. Dones de tota mena, però sobretot vídues, remeieres, immigrants, analfabetes; dones grans, dones que vivien soles o que no es privaven de tenir conflictes amb la comunitat.A Catalunya, en van arribar a morir més de 400, totes condemnades a la forca per acusacions veïnes. “L'obra és un mirall de la nostra forma de relacionar-nos socialment en l’actualitat. La cacera de bruixes va desencadenar una sèrie de conductes discriminatòries, d’injustícia, estigmatització i marginació, que s’han acabat reproduint fins avui”, conclou Ángela Palacios.