Hem pogut veure aquests dies a la ciutat de Barcelona tres utilitzacions ben diverses de la dramatúrgia i l’ús de la paraula, en espectacles de dansa. Al SAT Teatre, en la que podríem dir-ne la posició més clàssica: darrere el moviment. A la Sala Tantarantana, com a llenguatge dicotòmic per explicar la història. I al Mercat de les Flors, en canvi, il·lustrant l’espectacle. Són tres de les maneres possibles des de les quals abordar aquella relació: sempre que, i això és molt important, hi hagi res de substancial a comunicar.
Javier Arozena és un ballarí i coreògraf canari des de fa molts anys vinculat a la ciutat. Ha presentat al teatre de sant Andreu, per pena només dos dies, un díptic anomenat “Double Bill”, que ha ideat i desenvolupat juntament amb l’arquitecte Gino Senesi. Un extraordinari treball conceptual al voltant de la posició del cos en escena (i per extensió, a la vida). En la primera part, anomenada “Der Held” (L'heroi) -com no podia ser d’altra forma farcida de referències wagnerians-, es gaudeix d’un disseny d’il·luminació del tot necessari per emfatitzar la potència del personatge i obra de Horne Horneman. Amb una interpretació de moviment pausada, precisa i virtuosa. Un autèntic plaer visual que acompanya d’efectes escenogràfics del tot vistosos, com el joc que fa amb el linòleum per representar la relació entre aquest individu i el poble al qual serveix.
En la segona secció, perquè les dues peces estan lligades, i que s’anomena “Pausa azul”, proposen una enginyosa imatge d’aquell mateix personatge en l’instant abans de la seva aparició pública, a recer del confort d’una estança on reposa en tensió, capficat pel deure i només amb el seu gest com a instrument d’intimitat. La idea prové del moment abans que els artistes surten a l’escenari i conegut com a pausa blava. Completament nu, es prepara, i en la seva focalització (una altra intervenció d’il·luminació magnífica) contrasta com en un joc de contraris, significant que totes dues són les posicions de cadascú en el món. Impossible explicar tot això sense dir ni una sola paraula sobre l’escenari, si no hi ha un perfilat treball conceptual (dramatúrgic), pensat un i mil vegades a la sala d’assajos i en el procés previ de treball. Brillant.
La companyia Paradiso 99 recrea lliurement el conte del flautista dels Germans Grimm. Al Teatre Tantarantana fins al 15 de maig. Un soldat és encarregat de l’eliminació de totes les rates de la ciutat. Amb el recurs d’una narradora - Paula Ten, responsable del vídeo en directe-; la protagonista de la història, que interpreta Blanca Garcia Lladó, intenta fer entendre a aquell militar de l’absurditat de la seva missió. I encara més important: del deure moral de pensar les conseqüències de l’obediència cega. Tema de gran actualitat, dibuixat amb una certa complexitat dramatúrgica per Begoña Moral.
Albert Bassas és el ballarí-soldat. I retrata molt bé la profunda escletxa de dolor que el seu violent ofici comporta, amb un moviment entretallat, greu i dur. Les condicions tècniques d’aquest artista són molt destacables i dibuixa amb encert aquella desesperació. La coreografia, de totes maneres, és repetitiva. Hagués estat interessant poder veure altres capes d’aquest soldat obedient, però amatent a les reflexions que sobre els seus actes li fan. Caldrà seguir el treball d’aquest artista potser sense les limitacions del text, del qual ell no diu ni una sola paraula. Una opció -la de ballar breument- que l’actriu sí que fa, curiosament.
Humanhood és una companyia liderada per Júlia Robert i Rudi Cole. Presentaven al Mercat de les Flors la nova producció, que farà gira per Anglaterra i es podrà veure a la Biennal de la Dansa de Venècia: “∞ {Infinit}”. En el programa de mà defineixen la peça com a un “viatge poderós i místic a través de la dansa-meditació”. Res a objectar sobre els interessos dramatúrgics de cadascú. Fidels al seu estil coreogràfic, l’obra està farcida de suggerents imatges grupals que executen amb brillantor els vuit intèrprets. Amb el dibuix del concepte d’origen matemàtic, filosòfic i astronòmic com a principal estructura visual. És un treball de moviment fluid, extremadament perfilat, de compromís col·lectiu i suggerent. Un viatge estètic acompanyat de tota la intencionalitat de la qual és capaç la composició musical de Iain Armstrong i els directors del grup, un pèl excessiva de decibels; com també els freqüents canvis de llums i contrastos sobre l’escenari.
En una àmplia secció de l’espectacle, a l’inici i al final, una veu en off en anglès i català desgrana les intencions de l’obra. Insistentment. Una mena de síntesi entre idees científiques i creences vitals. És un recurs impossible; no només perquè resulta innecessari sentir cada frase traduïda; sinó sobretot per altres dues raons més importants: la primera perquè impedeix l’espectador de dotar de significat propi les belles imatges coreogràfiques que s’estan veient, de manera que se l’està conduint indefectiblement per aquella mística. Un aspecte, per fi, altament preocupant si tenim en compte que es tracta d’afirmacions i punts de vista absolutament respectables, però sense cap solidesa de veracitat, ni criteri científic. Just allò que deien voler agermanar.