Teniu un “pura sang” només entrar al Museu de Ceràmica Gonzàlez Martí de València. un dels museus més impressionants i entranyables de la ciutat. I el museu més important del món pel que fa a ceràmica europea i les arts sumptuàries.
Durant el segle XVIII, l’objecte de valor més ostentós i espectacular d’una família era la carrossa. La diferència entre “anar a peu” “anar a cavall” i “anar amb automòbil”. Perquè de fet, aquesta era una manera efectiva i efectista d’exhibir-se i mostrar el poder. Segurament una de les carrosses més opulentes que podia admirar-se circulant per la València barroca devia ser la de les Nimfes. Amb tot el full equip: suspensió per corretges que emulen les futures ballestes, entapissats de vellut, dos lleons de potència amb la melena al vent, lloc per posar-hi dos lacais de lliurea, quatre places, decoracions de déus de l’antiguitat que donaven més potència i velocitat... Sempre dormint en garatge, tots els extres, ITV passada...
La caixa va suspesa sobre la carcassa del xassís. Això absorbia totes les irregularitats del terreny. Aquest carruatge era una còpia feta per Josep Vergara de la famosíssima i luxosa carrossa del príncep de Liechtenstein, la famosa “Carrossa d’or”, el grial dels concept cars del segle XVIII.
El primer que encara ara fa una persona molt rica és comprar-se el millor automòbil del catàleg. Bé, ho suposem. No ens ha passat mai això. Però entre altres possessions, els senyors Rabassa i Perellós, marquesos de Dosaigües, van encomanar una carrossa. Però no una qualsevol; la millor del concessionari. La van encarregar a Josep Vergara, un dels artistes més notables de la seua època. Mireu si era bo i universal que una de les quatre estàtues que envolten l’altar major de Sant Pere a Roma és d’ell. I com que havia tingut un mestre que s’havia encarregat de fer carrosses a monarques i a les millors famílies europees —els Mèdici, per exemple— va aplicar totes les innovacions tècniques i estètiques del moment. El segle XVIII ja començava a anar de pressa. Com que havia de ser veloç, va incorporar dos caps de lleons de potència amb les melenes al vent. Havia de ser confortable, de manera que va construir una cabina coberta de vellut. I havia de ser còmoda, de manera que va penjar el receptacle dels passatgers d’una estructura de fortes corretges de cuir. Així, els eixos de les rodes no contactaven amb la caixa de transport i, per tant, els sotracs estaven notablement atenuats. Devia ser la mateixa sensació que la que tenies en pujar a un Citroën, amb suspensió hidropneumàtica. No et queia ni la cendra del puro.
Les pintures de la carrossa van ser fetes per Hipòlit Rovira. A la porta dreta apareix una gran figura masculina, Júpiter, sobre una àguila amb una llengua de foc i una deessa amb una torxa a la mà, que és Hèstia, amb Prometeu encadenat, robant el foc als déus. Els plafons laterals representen Hermes —el Mercuri romà— amb el casc alat, protector dels viatgers, dels camins, del comerç i dels intercanvis, acompanyat per putti amb llibres i el globus terraqüi. La porta esquerra està decorada amb una figura femenina amb mantell blau sobre un paó, que representa Hera o Juno, deessa protectora de les dones casades...