A les sales del museu han de passar coses i al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi passen. Investigació, creació, publicacions i programa públic es conjuguen, d’una forma magistral, en el nou relat que el Museu posa al descobert a la sala 81 bis, la darrera de la col·lecció permanent. Des del 28 d’abril fins al 26 de setembre podrem gaudir de "Maternasis", una exposició càpsula que pren el nom del llibre que Núria Pompeia publicà el 1967.
La mostra exhibeix els dibuixos originals que conformen el llibre: un conjunt que retrata l’intimisme d’un moment cabdal per al cos femení com és el procés de gestació. Pompeia, que va passar per sis embarassos (el darrer fou l’any 1963) va sentir la necessitat de visibilitzar aquest procés amb ironia i objectivitat tot ressaltant la soledat de la dona i la dimensió social i política que pren aquest moment vital. Així doncs, amb un traç lúcid, tendre i nítid, a parts iguals, que en un moment donat es combina amb la tècnica del collage, la dibuixant articula una sèrie enginyosa i moderníssima que esdevé un exercici de militància feminista en contra de la cultura patriarcal. El recorregut pels nou mesos que conformen el procés de gestació es fa des del moment en què la dona s’assabenta que està embarassada fins que neix la criatura. Un aspecte que crida l’atenció en aquest relat visual és el fet que la protagonista de la setantena de dibuixos sempre apareix sola i amb les mans a la boca, tot remetent a l’astorament que provoca l’experiència i, a la vegada, al silenci amb el qual responien les dones en aquella època davant d’un sistema mèdic i ginecològic dominat per homes. S’hi percep també l’estranyesa envers el cos propi quan el procés de gestació comença a desplegar la seva biologia.
Les dones que hem passat per la gestació ens veurem reflectides en molts dels dibuixos que s’hi exhibeixen. Alguns, fins i tot, ens remeten en aquell precís moment que Pompeia recull i es barregen sentiments que van des de la nostàlgia fins a l’absurd de determinades situacions: les nàusees, la sensibilitat olfactiva, el pudor que se sent durant l’exploració ginecològica, el moment en què la roba no tanca, l’intent de posar-se de puntetes davant de la balança o no ser capaç d’arribar-se als cordons de les sabates. D’altra banda, és molt interessant la incorporació del collage en aquesta sèrie atès que s’introdueix per donar entitat a la vida que es gesta amb tota la seva força. En aquest sentit, l’artista evoca uns primers moviments que serpentegen la panxa per donar pas, de mica en mica, als cops de puny i a les puntades de peu. El darrer dibuix també combina el collage: la mare estirada al llit engolida per un nadó enorme que sembla que se la menja. Un relat del procés de gestació, per tant, gens idealitzat que és transmès d’una forma fresca i natural des de l’experiència directa.
La Pompeia, amb tota l’autoritat que li correspon, és acompanyada a la sala per quatre dones, mares i creadores més. En primer lloc, Roser Bru és representada per una pintura que ens remet a la fertilitat totèmica pròpia de les estatuetes femenines de la prehistòria. En segon lloc, Mari Chordà, amb tres obres pictòriques abstractes i estèticament properes al llenguatge Pop, evoca la potència creadora del cos femenina d’una manera orgànica i amorosa. En tercer lloc, l’escultora francesa Parvine Curie, Arlette Martí quan va viure a Catalunya durant els anys cinquanta, és inclosa per mitjà de tres figures enigmàtiques de formalisme primitiu. Finalment, la darrera creadora present a la sala és La mare de Déu de la Bona Esperança del cercle de Roderic d’Osona, situada cronològicament en el primer quart del segle XVI, que d’una manera insòlita en la iconografia que representa el vincle entre el nen Jesús i la Verge Maria presenta un disc solar a la panxa amb un nadó a l’interior.
"Maternasis" forma part de la tasca laboriosa que el Museu Nacional d’Art de Catalunya està desplegant en els darrers temps per tal de revisar el relat de la història de l’art i posar el focus en aquelles figures, moviments i contextos que no han estat valorats ni reivindicats, tot incidint en la incorporació de la veu femenina. Amb aquest gest el Museu força la voluntat de reescriure el nostre patrimoni i, a la vegada, materialitza la necessitat d’ampliar els espais expositius per tal de desplegar amb naturalitat aquests nous relats des de l’adquisició d’obres que obrin la Col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda. Ara mateix, entrar al Museu per Taüll i sortir-ne amb l’obra de Pompeia és tota una declaració d’intencions a l’hora d’assolir un llenguatge universal des del principi creatiu. De fet, mereix una menció especial la recerca que s’està impulsant des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya al capdavant, per tal d’estudiar les dones que formen part del fons dels museus que conformen la xarxa amb la voluntat de recuperar-ne l’obra.
Dintre del conjunt del projecte cal destacar, d’una banda, la reedició del llibre Maternasisper l’editorial Kairós, gràcies a la col·laboració dels hereus de l’artista. Un llibre deliciós que deixa respirar les il·lustracions al llarg de les pàgines i que presenta els tres trimestres del procés de gestació d’una forma visual per mitjà de les tonalitats de les pàgines fins a arribar al rosa que representa el moment del naixement. Sense cap mena de dubte un bon regal per a les mares, per a les dones que volen ser mares i per a les que no volen ser-ho. De l’altra, des del Museu Nacional d’Art de Catalunya s’ha preparat un programa d’activitats per reflexionar al voltant de la maternitat i de la creació, coordinat per Mercè Ibarz, i per donar espais de visibilització a les dones: a les que vingueren, a les que som i a les que vindran. No tenen excusa el recital d’Anna Gual i Mireia Casanyes en el marc del festival Barcelona Poesia i el diàleg sobre embaràs i violència protagonitzat per Paula Bonet, Amanda Cuesta i Carme Valls, un tema candent de present i de futur adient per a homes i dones. Convidades totes i tots.