'El gran libro de los perros' -fet conjuntament amb la seva parella Karin Du Croo i publicat per Astiberri- és el llibre pòstum de l'il·lustrador i autor de còmic, mort el passat mes de febrer a causa d'un càncer. Gallardo va ser creador de personatges contraculturals tan cèlebres com Makoki i autor de novel·les gràfiques com 'Maria i jo'.
No hi ha dubte que la mort -el passat mes de febrer- del dibuixant Miguel Gallardo ha deixat un buit insubstituïble en el món del i còmic i la il·lustració catalans. La seva desaparició transcendeix els límits dels aficionats al mitjà: el lleidatà no només va il·lustrar una ingent quantitat d'articles de premsa en diferents països -també portades de llibres i discos- sinó que el seu traç i els seus colors van guarnir sovint els carrers gràcies a la seva prolífica tasca de cartellista.
Si la darrera edició del GRAF -el festival de còmic indie que se celebra cada any a Barcelona- va acollir un record a Gallardo en forma d'una exposició on els seus col·legues li retien homenatge, el saló Còmic Barcelona de la Fira de Montjuïc haurà dedicat a aquest autor fonamental una gran exposició retrospectiva. No només això: a partir d'aquest any, el premi que el certamen atorga als autors revelació portarà el nom de Premi Miguel Gallardo. És un acte de justícia cap a un creador vinculat al saló des dels seus inicis: ell va ser l'autor del cartell de la primera edició, ara fa quaranta anys.
Ja s'ha dit del dret i del revés que Miguel Gallardo va ser un dels noms claus de la contracultura barcelonesa que va esclatar als anys setanta: va crear l'emblemàtic personatge Makoki per a les pàgines de Disco Exprés -juntament amb Juanito Mediavilla i Felipe Borrallo-, va col·laborar a la revista Star i va ser un dels membres fundadors de la llegendària El Víbora. En obres posteriors com Pepito Magefesa, Perico Carambola o Los casos de Perro Nick, el seu estil -deutor a parts iguals de l'escola Bruguera, l'underground americà i el creador de Popeye E.C. Segar- va evolucionar cap a una enlluernadora explosió gràfica farcida de cites, paròdies, referències i homenatges a la cultura pop i la història de l'art.
Autor en constant reinvenció, Gallardo va saber transcendir la gamberrada hilarant i el 1997 va publicar un llibre que seria pioner i decisiu per diverses raons: es tracta d'Un largo silencio, basat en les experiències del seu pare a la Guerra Civil espanyola -on va combatre al bàndol republicà- i a la postguerra. Seguint el rastre de la capital Maus d'Art Spiegelman, Gallardo va encetar un format poc habitual fins aquell moment en el còmic espanyol, però que ha fet fortuna aconseguint arribar a les prestatgeries de les llibreries generalistes: el de novel·la gràfica.
D'altra banda, Un largo silencio no només va obrir un camí seguit per obres tan interessants -fonamentades també en la memòria històrica i familiar- com El arte de volar, d'Antonio Altarriba i Kim, o Jamás tendré 20 años, de Jaime Martín, sinó que va inaugurar una fructífera nova etapa en l'obra del mateix autor. Una etapa de caràcter extremadament íntim i biogràfic, enfocada en l'autoficció.
D'aquest període, probablement els llibres més coneguts hagin estat el díptic format per Maria i jo -adaptat també al cinema- i Maria fa 20 anys, dedicats a la seva filla Maria, autista, i que van despertar en el dibuixant un nou vessant de conferenciant i divulgador.
També formen part d'aquest capítol els diaris de viatge Turista accidental i Emotional World Tour, fet en col·laboració amb el seu amic i col·lega valencià Paco Roca, un altre autor que, gràcies a Arrugues -sobre l'alzheimer- va aconseguir interessar multitud de lectors aliens al món del còmic. I, finalment, Algo extraño me pasó camino de casa, on va plasmar -amb el seu incombustible sentit de l'humor- el sotrac que li va suposar el diagnòstic del tumor cerebral que finalment posaria fi a la seva vida.
Ara s'acaba de publicar la seva obra pòstuma: El gran libro de los perros (Astiberri), feta amb col·laboració amb la seva parella Karin Du Croo i inspirada per un altre membre de la seva família: la seva gossa Cala.
El mateix Gallardo reconeix en les pàgines del llibre que sempre havia sentit indiferència cap als gossos, i que més aviat sentia al·lèrgia a les responsabilitats i obligacions que comporta tenir-ne cura d'un. Fins que el 2019, i per insistència de Du Croo, van acabar adoptant una gosseta abandonada que -novament- li va canviar la seva perspectiva sobre molts aspectes de la vida.
Ple de tendresa i sentit de l'humor, El gran libro de los perros comparteix alguns dels trets dels còmics esmentats en els paràgrafs immediatament anteriors: el gust pel collage, la combinació de diari personal i àlbum de records, la barreja d'estils i textures, l'espontaneïtat de l'esbós improvisat.
I també la seva dimensió cívica: si Maria i jo -nascuda d'apunts i dibuixos que en principi no preveien ser mostrats en públic- va acabar sent una valuosa eina de visibilització de les característiques de l'autisme, El gran libro de los perros denuncia l'abandonament animal, s'endinsa en el procés d'adopció i parla de l'ensinistrament dels gossos d'assistència. En definitiva, mira el món a quatre potes.
