Lluís Claramunt (Barcelona, 1951 - Zarautz, Guipúscoa, 2000) fou pintor autodidacte de retrats, escenes taurines i visions urbanes carregades d'expressionisme, colors enèrgics i denses textures que poblen les primeres representacions fins a principis dels vuitanta. Posteriorment, els seus colors s'atenuen dins d'unes composicions que exploren el traç ràpid, cal·ligràfic i el puntillisme o dripping. A principis dels noranta, la seva trajectòria fa un gir cap a l'abstracció, amb imatges difuminades que al·ludeixen a la literatura novel·lística.
La passada exposició “Naufragis i tempestes” (21/1/2022 - 1/5/2022) a la Fundació Vila Casas comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna ens acostava la seva història a través d’un recorregut per una trajectòria de trenta anys i alhora el reivindicava com un dels artistes catalans més personals, intensos i dramàtics de la segona meitat del segle XX.
La història arquetípica es repeteix, fill d’una família acomodada de l’Eixample de Barcelona. Claramunt abandona els estudis de Filosofia i Lletres i la casa familiar, i s'instal·la a la plaça Reial de Barcelona, per iniciar un procés de desclassament i un model de vida bohemi en contacte amb la comunitat gitana, de qui va adoptar molts hàbits. Afeccionat als toros i a les lluites de galls, a les tavernes, als mercats de vell i a tot el que ell anomenava el costat dur de les ciutats, aviat es va fer conegut en els àmbits marginals d'un barri amb personatges avui mítics com el pintor Ocaña i el dibuixant Nazario.
Les influències que marcaren la seva obra pictòrica en els seus inicis van des de Picasso a Munch passant per Goya, Van Gogh o Nonell; això no obstant, aconsegueix crear progressivament el seu imaginari expressionista, que recorda també l’expressionisme alemany de Marianne Von Werefkin o Egon Schiele. Claramunt va ser un flâneur incansable que es deixava impregnar per allà on transitava, inspiració que es reflecteix clarament en totes les seves obres, especialment en les que es mostren les ciutats que més van marcar el seu viatge personal —Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990), Marràqueix i Madrid (1990-2000).
Comparació entre dos retrats de Lluís Claramunt (esquerra) i Egon Schiele (dreta).
Allunyat de les iniciatives experimentals en ple auge a Barcelona i desclassat del seu origen burgès estableix un estret contacte amb el món gitano, el flamenc i altres subcultures populars. La pintura de Claramunt basteix una complicitat, més que no pas amb els referents avantguardistes de l’època, amb l'expressionisme alemany i el modernisme català, però també amb les pintures negres i el tenebrisme de Goya. Pel que fa al modernisme català, tingué com a clara referències el pintor Isidre Nonell i Monturiol que inspirà bona part de la seva obra a pintar sobre temàtiques marginals que no estaven de moda a l’època, com els ravals i les gitanes de la platja del Somorrostro. Tot i la distància temporal que els separa, el diàleg entre la producció de l'un i de l'altre fa evident una clara afinitat. Tots dos tenen una obra en dibuix molt significativa i consideraven el dibuix un llenguatge autònom al marge de la pintura. Nonell i Claramunt van destacar en la seva època per anar a contracorrent en tots els aspectes de la seva vida. D'altra banda, i contra els corrents del seu temps, tant l'un com l'altre van manifestar un interès acusat pels ambients urbans marginals. A finals dels anys vuitanta la seva obra esdevé més dura, exempta d'elements expressius i en evolució cap a una pintura més sintètica. La taca dona pas a la línia, i el color i la textura perden un cert protagonisme. Als anys noranta s'instal·la definitivament a Madrid, on la seva obra es torna més abstracta. I és en aquest transitar constant on les seves creacions s’entremesclen i es confonen, acostant tonalitats, indrets i traços, perquè la forma com ens penetren les imatges, com intentem no veure sinó tocar les imatges, aquest anhel de fusió catalitza l’acostament entre elles dins les obres. En l’intent, Claramunt va deixar que aquest beuratge de mirades esquitxés cada una de les seves creacions, o tal volta només pretenia acostar indrets com a soledats?