Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) sempre ha pouat en el seu món més personal, en els paisatges, els animals, la llum, els colors i l’actitud existencial que varen amarar la seva infantesa i primera joventut en la seva Mallorca natal. També sempre, però, ha complementat aquell pòsit vital i plàstic primer amb contínues incorporacions externes, una mica a la manera de Joan Miró, que va treballar tota la vida a partir del seu Mont-roig primigeni al qual, però, no va deixar mai d’anar afegint influències (el surrealisme, l’expressionisme abstracte nord-americà) i que, a més, ja de gran va rellegir, va refer i va enriquir a través del seu contacte directe amb el Japó.
Kiwayu
Miquel Barceló
Galería Elvira González
Madrid
Fins al 28 de maig de 2022
En la seva llarga i prolífica trajectòria, Barceló ha tingut tres fases o moments crucials en què ha ampliat i enriquit les matèries primeres amb què està fet com a home i amb què treballa com a artista. La primera fase va ser entre la segona meitat dels setanta i bona part dels vuitanta, quan va assumir o incorporar d’una manera hiperconscient, exhaustiva i sistemàtica tota la tradició artística d’Occident. La segona fase va ser la descoberta de l’Àfrica, l’establiment a Mali, que, alhora que el va depurar de sofisticacions i li va obrir els ulls a un món nou, també en cert sentit el va reconnectar amb la Mallorca diguem-ne arcaica, preservadament premoderna i intacta, de la infantesa. La tercera fase seria la de la descoberta i assumpció fraternal de l’art dels pintors rupestres, l’experiència de visitar les coves d’Altamira i de Chauvet i de voler pintar com un pintor modern primitiu. És vera que encara hi podríem afegir una quarta fase, la del Barceló que, no podent tornar a Mali per les convulsions sociopolítiques i econòmiques que assotaven i assoten el país i el continent africà, s’obre cap a altres indrets, i va al Nepal i als Himàlaies, a Birmània, etc. Però em sembla obvi que aquesta quarta fase no deixa de ser una reminiscència, una ampliació, una repetició –diferenciada i també interessant– de la segona, l’experiència africana.
Que això és així ho confirma l’exposició de Miquel Barceló que es pot veure fins al dia 28 de maig a la Galeria Elvira González de Madrid. Es titula Kiwayu i consta de vint-i-sis aquarel·les i onze peces de ceràmica fetes durant el 2020 al seu taller de ceràmica de Vilafranca (Mallorca) i durant el 2021 a l’arxipèlag de Lamu, a Kènia. És el Barceló de sempre –hi ha una omnipresència del mar, dels peixos, d’animals recurrents com el bou o el gall, dels fruits...–, però és el Barceló de sempre filtrat a través dels colors i la llum específics d’aquella part de l’Àfrica. En aquest sentit, si hi ha un tret que comparteixen totes les obres –més les aquarel·les que les ceràmiques, però aquestes també– és el vitalisme, l’energia plena de color, la celebració sensorial de tot el que forma part de l’existència en el seu nivell més bàsic, més essencial. Barceló, i aquí torna a quedar clar, és un mestre expressant i (re)creant el caos de la vida en la seva brutal i preciosa elementalitat, en el seu fabulós i polimòrfic amuntegament, en el seu desplegament inexhaurible i esplendorós.
Igual que els pintors rupestres, Barceló pinta i dibuixa el que veu, és a dir, el que el món li presenta quan neda i busseja, o quan passeja, o quan contempla. I, en aquesta ocasió, l’exuberància del que veu és tan cridanera i fenomenal que fins i tot treu de l’equació un tema central de la seva obra: el pas del temps, la presència sempre insidiosa de la mort, de la descomposició, del que està condemnat a no durar... Els motius que apareixen a les aquarel·les de la present exposició fan la impressió contrària: no tan sols sembla que hagin de durar sempre, sinó que també sembla que hi són des de sempre. Barceló, aquí, pinta la immortalitat magnificent de les coses petites i concretes.
Són, en conjunt, unes obres que convoquen una gran festa sensorial i ens hi conviden. En aquest sentit, s’imposen a l’espectador amb un frenesí cromàtic afuat i vivíssim. Hi ha poquíssims negres i ocres/marrons –dos colors molt barcelonins– i, en canvi, hi ha una abundància fluent, sempre forta i al caire de l’estridència (però sempre controlada), de vermells, de roses, de verds, de blaus.
Un element central en la cosmovisió de l’artista mallorquí és que no estableix jerarquies entre els motius que pinta, és a dir, entre totes les criatures que formen el seu univers. Tant se val si és un fruit, un insecte, un mamífer, un peix o un home: totes les criatures de la vida són igual d’importants. Per això ell no en posa unes en primer pla i les altres al fons, sinó que totes les escampa d’una manera tumultuosa i democràtica per sobre del paper, de vegades fins i tot fent que se superposin o que es fonguin. Tot plegat em fa pensar en allò que diu el narrador de Contrapunt, la novel·la d’Aldous Huxley, sobre Mark Rampion, un personatge artista i escriptor que funciona com un transsumpte de D. H. Lawrence: “Un atavisme, això és el que hauríem de ser tots. Un atavisme amb totes les oportunitats modernes. Éssers primitius, però intel·ligents. Caça major amb ànima”. Barceló fins i tot formalitza aquest component atàvic d’ell i de la seva concepció del món, la vida i l’art fent que algunes representacions humanes no siguin gens unívoques, és a dir, bestialitzant-les: hi ha homes-gall, hi ha homes-peix, hi ha una noia floral o més aviat arbòria, hi ha algun home que sembla juganerament endimoniat i, sobretot, hi ha els autoretrats del mateix artista, que tenen un aire simiesc, o de goril·la, en què es pinta el cos i fins i tot la cara gairebé del tot coberts de pèl.
Crec que era Harold Bloom que deia que, a partir d’un moment, els grans creadors per qui més influïts estan és per ells mateixos. En Barceló fa temps que sobretot s’influeix a ell mateix. Alerta: això no vol dir que es copiï, sinó que refà coses que ha treballat en el passat, que reincorpora influències, que retorna a qüestions que des de fa anys li han cridat l’atenció. En aquestes obres, sobretot en les aquarel·les, hi ha empremtes del Barceló que va il·lustrar la Divina Comèdia, del Barceló del Floquet de Neu i del Ieti, del Barceló que va fer els bodegons enormes i vistosos de L’arca de Noè, del Barceló que no pot deixar d’admirar i reprendre el virtuosisme primitiu i la grandesa primària però complexa dels pintors de les coves d’Altamira i de Chauvet... Significativament, el Barceló més festiu i celebrador també és el més salvatge, el més autoconscient i el més erudit.