Marginàlia, quin llibràs!

Hi ha el tòpic kantià segons el qual la llibertat és la raó de ser de la llei moral, mentre que la llei moral és allò pel qual coneixem la llibertat. Diria que Marginàlia (Males Herbes, 2021), de Joan Jordi Miralles, intenta atacar aquesta idea prototípica del pensament modern mitjançant uns relats on el dilema que desemboca en l’ètica (escric dilema i m’erro, car potser hauria de dir la perplexitat o la indefensió) sorgeixen de l’atzar, de situacions en les quals som protagonistes per causes estranyes de la contingència política i de les quals en sortim amb una mica menys d'albir però amb una major consciència de la nostra mancança per comprendre l’absurditat. Aquesta palla mental ve a tomb per atansar-se a un llibre meravellós (m’ha fet sentir molta vergonya de descobrir tan tard un autor de grandíssima intel·ligència) que s’atansa a l’imprevist amb una claredat d’estil proverbial i una mala llet de la marca Coetzee que a casa ens entusiasma. A les tres narracions del volum els personatges hi troben la gràcia redemptora d’existir en la fatiga, la por de l’alteritat i el voyeurisme. La gran traça prosista del seu creador es basa a analitzar-los amb un esperit clínic, sense potinejar el pensament, acompanyant-los magnànim en la seva peripècia: i això, en el marc d'una literatura, la de la tribu, carregada de moraleta i amb uns narradors més omnipresents que el cafè amb llet, és una cosa a celebrar. Miralles exposa d’una forma molt clínica un món d’obstacles en què els personatges aprenen a marxes forçades i tenen esclats de clarividència que arriben sempre massa tard. Són tres personatges que, dirien els cursis, ens humanitzen perquè demostren que els grans dilemes s’amaguen als marges dels llibres que un dels personatges taca compulsivament amb els seus gargots. El seu autor té una mà mestra descrivint situacions contemporànies (especialment al segon relat) a partir de les quals hi irromp l’inesperat amb la força d’una tragèdia però sota el vernís d’un sainet. De fet, Miralles aconsegueix deixar estabornit el lector amb una pregunta tan aparentment transcendent com de titànica alçada: “si et passés això, tu què faries?”. Afortunadament, i contravenint (insisteixo) el paternalisme de manta narradors nostrats, Miralles no masega aquesta pregunta. Es limita a portar-nos-hi amb una habilitat teatral fora mida que, acabada la lectura, desemboca en un postllibre que et dura uns quants dies.Car Miralles té la traça d’explicar que la llibertat no té res a veure amb la moral i que és a través dels trencaments de l’albir que podem començar a aspirar a una reflexió ètica. M'he posat un pèl metafísic i m'he explicat una mica com el cul. Resumint i al gra: un llibràs.