La feliç edició en disc d’Alba Eterna d’Albert Guinovart i l’estoig en DVD i Blu-Ray de L’enigma di Lea de Benet Casablancas són una feliç mostra de la bona salut de l’òpera catalana contemporània.
El 13 de febrer de l’any passat, qui signa aquestes ratlles publicava aquí mateix un article sobre l’òpera catalana. El text, embrionari d’un treball monogràfic, llarg i que veurà la llum aquesta tardor gràcies a Ficta, emmarcava conceptualment el que hem de considerar com a òpera catalana. Posteriorment, i preparant el llibre que es va anar coent gràcies també als aires que em va donar un curs monogràfic que vaig impartir per a Amics del Liceu, vaig traçar el recorregut històric existent entre 1708 (any de l’estrena d’Il più bel nome de Caldara al Saló de Llotja de Barcelona) i el febrer del 2019 (quan el Liceu va programar L’enigma di Lea). Sortosament, la cosa es pot ampliar amb obres més recents de Joan Magrané (Diàlegs de Tirant e Carmesina) o amb les estrenes anunciades de La gata perduda d’Arnau Tordera i d’Alexina B. de Raquel García-Tomás. És a dir, que la història continua i que els mitjans de comunicació de masses se’n fan més o menys ressò.
En aquests temps que corren, en què ben aviat el suport físic d’una gravació (un disc, un DVD) serà una raresa de col·leccionista, és de celebrar l’aparició de l’òpera d’Albert Guinovart Alba Eterna (Sony) per una banda, i de l’altra l’edició en DVD i Blu-ray de la citada L’enigma di Lea (Naxos). En ambdós casos, partim de productes ben cuidats, ben presentats i amb un gran nivell pel que fa a la participació dels artistes. A ells s’uneix, en el cas de L’enigma di Lea, un excel·lent treball de realització per visibilitzar al màxim el treball dramatúrgic de la directora escènica (Carme Portaceli). I un detall curiós: com a extres, el DVD inclou entrevistes al llibretista Rafael Argullol, al contratenor Xavier Sabata i al director orquestral Josep Pons, a més de Casablancas i Portaceli. Subtitulades al castellà, l’anglès, el japonès i el coreà, les declaracions de les persones entrevistades s’han fet en català. Un punt ben a favor per a elles i per a Naxos, que ho ha respectat.
Alba eterna és un treball de gran pulcritud, fidel al credo estètic d’Albert Guinovart, al servei del llibret del dramaturg Jordi Faura. Com en el cas del Tadzio permanentment present, però que no parla a la novel·la Mort a Venècia i que Britten va adaptar en una òpera en què el jove recreat per Thomas Mann no canta (tampoc parla a la novel·la ni en l’adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti), l’Alba protagonista de Guinovart tampoc canta, sinó que es fa present a través de la dansa, que òbviament té una traducció exclusivament orquestral. I els papers cantats (Ares, Celsa, Horaci i Erasme) estan molt ben escrits per a la veu humana. I ben servits, en el cas de la gravació, per quatre formidables solistes: la soprano Marta Mathéu, la mezzosoprano Annà Alàs i Jové, el tenor Marc Sala i el baix-baríton Josep-Ramon Olivé. L’acompanyament de la Franz Schubert Filharmonia dirigida per Tomàs Grau aporta el plus de qualitat a un producte ben gravat i amb bona producció, tot i que -i assumint que val més tard que mai- arriba amb sis anys d’endarreriment respecte de l’enregistrament, a l’Auditori Josep Carreras de Vilaseca.
Guinovart s’empesca una partitura coherent i eclèctica a la vegada. Aires stravinskians, de Kurt Weill i de cert tardoverisme fan acte de presència, sense que res grinyoli. Àries i números de conjunt es distribueixen al llarg i ample d’una pàgina de poc menys de dues hores de durada, i que suposa una fita important en l’autor de Mar i cel.
Per altra banda, el DVD de L’enigma di Lea ens ha reafirmat en coses que ja vam dir en ocasió de l’estrena al Liceu: va ser el baptisme operístic de Benet Casabancas. A l’espera d’una comunió i d’una confirmació amb altres propostes semblants, tres anys després de l’estrena al Liceu l’obra (amb text -que no llibret- de Rafael Argullol) manté incòlume la seva força, tot i que el text no sempre ajudi.
La partitura de L’enigma di Lea revesteix no poca complexitat i Casablancas s’estrena en l’òpera d’una manera sàvia, atenta a la raó de ser del gènere (el cant) i amb una pàgina exigent però molt ben escrita, amb picades d’ullet a la tradició i a la modernitat (des del lirisme romàntic fins a l’sprechstimme) i amb una bona caracterització melòdica, harmònica i instrumental dels personatges. Per exemple, la flauta per reforçar la puresa de Lea i amb la que comença i acaba l’obra.
L’espectacle que signa Carme Portaceli tradueix molt millor el text musical de Casablancas que no pas el d’Argullol, i va comptar amb la complicitat de cantants-actors/actrius de gran categoria, com ata Allison Cook José Antonio López i Xavier Sabata, a les ordres de l’atenta batuta de Josep Pons.
.