La mort de Teresa Berganza el divendres 13 de maig suposa la desaparició d’una manera de cantar, d’un estil i de l’última peça d’una llarga generació que es remunta a principis del segle XIX.
Alfredo Kraus, Victoria de los Ángeles i Teresa Berganza (i potser també Francesc Viñas) constituïen l’herència d’una manera d’entendre el cant que es remuntaria a Manuel García (1775-1832) i als seus descendents, el fill Manuel i les filles María (la futura Malibran) i Pauline (més coneguda amb el cognom del marit, Viardot). Tots ells mantenien una tècnica basada en la claredat de l’articulació, el domini del fraseig i del cant lligat, amb una nítida emissió de les vocals.
Teresa Berganza, traspassada el dia 13 de maig, va ser un clar exemple d’aquesta tècnica, que exhibia amb una aparent facilitat i que va posar al servei d’unes interpretacions que sempre resulten d’absoluta referència, des del barroc fins a la música contemporània.
Nascuda a Madrid el 16 de març de 1935, Berganza va ser una nena prodigi i va tenir una completíssima formació musical, cosa que li va permetre exhibir sobre els escenaris un domini absolut d’allò que feia. Tenia fama de difícil i sovint va protagonitzar cancel·lacions sonades: al Liceu, per exemple, on tan sols va arribar a cantar una òpera, (La Cenerentola el 1971), l’any 1990 va cancel·lar un recital que havia d’oferir al teatre de la Rambla, poques hores abans de l’actuació, perquè exigia que es tapés el fossat de l’orquestra, cosa que en aquell moment era impossible realitzar. Tanmateix, la mezzo madrilenya va actuar en un recital al Liceu la temporada 2002-2003, a més d’oferir altres actuacions al Palau de la Música Catalana.
El rigor i la màxima autoexigència van ser parts integrants del credo artístic de la Berganza. Per això exigia molts assajos, cosa que va impedir que es prodigués més entre nosaltres, especialment en els anys setanta i vuitanta en què al Liceu les òperes es preparaven amb molt poc temps de preparació. I això era inassumible i intolerable per a la citada artista.
Les sinuositats de personatges mozartians com els de Cherubino (Le nozze di Figaro), Sesto (La clemenza di Tito) o Dorabella (Così fan tutte) esqueien com anell al dit a Teresa Berganza, que fins i tot va abordar el personatge de Zerlina en la versió cinematogràfica de Don Giovanni que el 1979 va dirigir Joseph Losey per a la gran pantalla.
Una altra de les especialitats de la cantant recentment desapareguda va ser Carmen, personatge protagonista de l’òpera de Bizet, que la mezzosoprano espanyola va abordar d’una manera molt genuïna: la veu potser no era tan gran com la de predecessores en el mateix rol, però Teresa Berganza el va interpretar des del bon gust i el despullament de fórmules vulgars, la sensualitat, la sinuositat i l’orgull feminista.
Berganza, a més, no es va limitar a l’òpera: el recital i el concert van ser altres registres que va abordar, sempre amb èxit i amb la cura extrema en la manera de dir, emetre i projectar el text. Tot plegat amb una veu de color i timbre molt característics, perfectament reconeixible i amb una identitat pròpia.
Un llegat discogràfic sortosament ampli i el reconeixement unànime de la crítica internacional arreu on va cantar van fer de la carrera de Teresa Berganza una de les més sòlides, coherents i reconegudes de públic i crítica. Ho va fer possible, com deia, l’abnegada dedicació que la cantant abocava a l’estudi i a la reflexió. Però també la disciplina i el rigor en un treball que va esdevenir una veritable lliçó d’art i de vida. Ho va saber traspassar, els darrers anys, en classes magistrals a joves cantants als qui tractava també amb rigor i exigència, però amb una humanitat que contrastava amb la duresa amb què Berganza treballava sobre els escenaris.