Marta Urzaiz (Ripollet, 1993) és clarinetista graduada a l’Escola Superior de Música de Catalunya i desenvolupa una tasca polifacètica com a intèrpret, docent, directora i editora de partitures. L’any 2020 va enregistrar el seu primer disc “Femina Feminae” amb música original per a clarinet i piano del compositor Gerard Pastor. Actualment, forma duet amb el pianista Ferran Cullell i participa en diversos projectes com el Cantagran de l’Auditori de Barcelona. També és professora d’Història de la Música i Anàlisi Auditiu a l’Escola de Música i Centre de Grau Professional Creu Alta de Sabadell i exerceix com a professora de clarinet a l’Escola Pia de Sabadell.
A banda de la seva faceta musical, va estudiar el grau de Física a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de l’octubre de 2021 va assumir la direcció de la Cobla Contemporània convertint-se en la primera dona que la dirigeix com a preparadora titular i en la segona dona que ha dirigit una cobla, juntament amb Concepció Ramió. Conversem amb la Marta Urzaiz per conèixer com ha desenvolupat aquesta tasca durant la seva primera temporada en actiu en aquest nou rol i per conèixer una mica més l’activitat de la Cobla Contemporània.
La primera pregunta gairebé és obligada: com va sorgir l’oportunitat d’ocupar-te d’aquest actiu i peculiar conjunt que és la Cobla Contemporània?
Ha sigut una conjunció de factors els que m’han portat a dirigir aquesta formació. Malgrat el meu vessant clarinetístic, he estat sempre molt interessada en el món de la direcció musical. L’any 2009 vaig conèixer en Gerard Pastor, ja que va esdevenir el nou director musical de la Banda de l’Agrupació Musical Cerdanyola del Vallès, formació on jo tocava, i a poc a poc, primer de manera tangencial i més tard rebent classes, vaig anar aprenent aquesta tasca. Posteriorment, l’any 2014 vaig conèixer el seu mestre, en Jordi Mora, al curs de l’Orquestra Simfònica Segle XXI, fent que aquesta inquietud es fes cada vegada més gran sobretot al descobrir el món de la Fenomenologia de la Música, és a dir: anar a l’essència de les coses. Això en música ens permet anar al gra i saber prioritzar i endreçar els paràmetres musicals a treballar. Posteriorment, un dia de 2019 vaig substituir un assaig a l’anterior director de la cobla, en Raúl Lacilla, fent així un primer contacte amb els músics i amb la dinàmica de treball. Finalment, quan ell va plegar, en Gerard Pastor, que també havia sigut director de la cobla, em va recomanar. D’aquesta manera, l’octubre de 2021 vaig començar els assajos amb la Contemporània i estic molt contenta de la feina que estem fent.Li estic molt agraïda al Gerard per tot el que m’ha ensenyat aquests anys, i a la Cobla per haver dipositat aquesta confiança en mi.
Fins aleshores, atès que la teva formació i principal vessant com a músic instrumental és el clarinet, podem dir que el teu contacte amb el món de la cobla havia estat tangencial?
Sí, totalment. A mesura que he anat desenvolupant la meva carrera com a clarinetista he anat endinsant-me a poc a poc en el món de la cobla. Quan tenia 10 anys vaig començar a tocar a la Banda de Cerdanyola del Vallès on tocàvem arranjaments de sardanes, per exemple, Sol Ixent d’Eduard Toldrà o Rosa de Sant Jordi de Fèlix Martínez i Comín. Més tard, quan era adolescent i em van començar a interessar les bandes sonores musicals de les pel·lícules, vaig descobrir, precisament, la col·lecció dels “Sardaxou” de la Cobla Contemporània, on vaig escoltar temes de Harry Potter, Star Wars, E.T. o Jurassic Park en forma de sardana. A partir d’aquí va vaig començar a interessar-me per les sardanes i pels instruments de la cobla fins al punt que, més tard, ja estudiant a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), vaig agafar flabiol i tamborí com a segon instrument i el vaig estudiar durant dos anys amb el meu professor Marcel Sabaté.
És a dir, com a músic, t’has mogut del clarinet al flabiol o més ben dit, entre el clarinet i el flabiol. Quines exigències tècniques els separen?
Són dos instruments ben diferents. El flabiol es toca amb la mà esquerra, ja que amb la dreta s’agafa la baqueta del tamborí per fer el típic ritme de sardana. Per tant, es necessita la independència entre les dues mans. A més, per tal que el flabiol es pugui aguantar amb una mà, el forat que es tapa amb el dit índex està situat a la part inferior del tub, fent aquest moviment molt difícil de dominar. Per aquest motiu, els primers dies o mesos amb l’instrument, el músic ha d’aguantar el flabiol amb la mà dreta i posposar l’aprenentatge del tamborí. També cal tenir en compte que per tocar el flabiol cal dominar el vibrato i comprendre les limitacions dinàmiques de l’instrument, ja que per arribar al registre més agut s’ha de tocar fort.
En canvi, l’emissió del so en el clarinet és més complexa perquè es necessita una pressió d’aire més gran en tot el registre. La gran quantitat de forats i claus del clarinet li permet tenir una extensió més ampla. En conseqüència, hi ha moltes més notes i posicions a aprendre. A diferència del flabiol, és un instrument de canya simple i, per tant, l’embocadura i la col·locació de la boca és més delicada. Encara que siguin dos instruments de vent fusta, són totalment diferents en la seva execució i en el seu so. Haver-los estudiat m’ha possibilitat desenvolupar unes capacitats complementàries i fer-me més versàtil com a intèrpret.
Recordo que vas participar en un dels concerts que periòdicament ofereix la Cobla Simfònica Catalana a Sabadell, gràcies a l’entitat Sabadell, més música. Crec que era el març de 2019 amb un programa batejat “Música de primavera”...
Sí. Aquest va ser un concert molt especial, ja que al repertori s’incloïen dues obres de compositors actuals: Hipocrondria, estrena de Bruno Franquet, una obra per a cobla escrita amb estil minimalista i amb un toc molt original que mantenia la instrumentació de la Suite primària d’Oltra que també s’interpretava aquell dia; i Sió, del compositor sabadellenc Jan Fité, que és una sardana escrita amb molt bon gust i sensibilitat i amb la que va guanyar el premi Joventut al concurs de la Sardana d’aquell l’any. De fet, la Cobla Simfònica Catalana sempre aposta per programes diferents amb repertori molt variat, interessant i fresc per al públic portant a l’escenari no només sardanes, sinó també obres de format lliure per a cobla.
Ja que has citatla Suite primària de Manuel Oltra, de qui enguany celebrem el centenari del naixement, suposo que deu ser una de les teves obres predilectes, perquè fusiona dos dels teus principals mons musicals com són la cobla i el clarinet.
I tant! És una de les meves obres preferides per a cobla… i no perquè sigui per clarinetistes! (riu). És una obra de concert en set moviments escrita per a cobla, dos clarinets i percussió. Vaig tenir el plaer de tocar-hi el clarinet acompanyada del clarinetista Raúl Verdú i va ser una experiència i descoberta molt gratificant, ja que abans de conèixer l’obra no podia concebre que aquesta formació funcionés musicalment donada la potència més gran dels instruments de la cobla (especialment dels tibles i tenores) en relació amb els clarinets. Però la instrumentació que escriu el compositor és fantàstica i sap fer servir cada instrument i registre de manera molt intel·ligent, traient tot el potencial a aquesta conjunció clarinets-cobla amb un resultat fascinant.
Tornant a la Cobla Contemporània, una de les nombroses formacions de cobla a Catalunya, quins creus que són els seus trets idiosincràtics?
La Contemporània és una agrupació molt versàtil i original en la seva proposta artística, ja que interpreten des de sardanes contemporànies compostes els últims mesos o anys encabint molts compositors que estan creant música molt interessant; fins a sardanes on es versionen músiques de pel·lícules amb melodies ben conegudes per tothom. Aquest ampli ventall de propostes musicals és una bona manera de connectar amb les noves generacions captant tant al nou públic ballador jove com al més tradicional. Allargar la mà a aquests nous panorames i donar importància a tocar obres de nova creació li donen un atractiu especial a la cobla i fan que la sardana estigui viva.
Com es reparteix l’activitat d’aquest conjunt instrumental?
Assagem cada dijous al vespre, cada mes des d’octubre fins al maig o juny. En aquest període preparem amb molta dedicació les sardanes que s’interpretaran a plaça en les diverses actuacions de la formació, que té el pic de més activitat entre l’abril i l’agost. En aquestes sessions d’assaig treballem sardanes noves que s’incorporen al repertori habitual de la cobla i també recuperem i refresquem aquelles sardanes que ja s’han interpretat a plaça en temporades anteriors. En general, fem un treball molt musical tenint en compte tots els paràmetres, prioritzant el que necessita cada peça i atenent al so conjunt, l’afinació, el balanç, el fraseig, la unificació de les articulacions i seccions, etc.; per tal de donar una dimensió especial a cada sardana. Cada assaig té la seva particularitat i sempre s’ha de descobrir, setmana rere setmana. El resultat és de molta qualitat musical, però sense perdre aquesta trempera, frescor i alegria que tant caracteritza a la Cobla Contemporània.
Has comentat que el pic d’activitat de la Cobla Contemporània se centra entre l’abril i l’agost, que és el franja del calendari anual amb més concentració d’aplecs i ballades de sardanes. Quantes ballades acostuma a fer per temporada?
Aproximadament sol rondar la xifra de 125 ballades cada temporada.
Fa un moment comentaves la importància de l’estrena d’obres de nova creació dins el repertori d’una cobla el nom de la qual és un indicador de la seva principal vocació. Quantes estrenes ha protagonitzat la Cobla Contemporània?
Al llarg dels seus 25 anys d'història, la formació ha acumulat 194 estrenes de sardanes de “Sardaxou” mentre que en la col·lecció “Contemporanis” han enregistrat 124 sardanes de 82 compositors actuals vius.
I ja que parlem de les “xifres” de la Cobla Contemporània, fem-ho d’una altra faceta de la vostra activitat com són les diverses col·leccions d’enregistraments. De fet, amb permís de la Cobla de Cambra de Catalunya, segurament sou la formació més activa discogràficament. Quants discs heu protagonitzat?
La Contemporània té, fins a la data, 40 discs. D’entre les diferents col·leccions trobem 10 discs de la sèrie “Contemporanis”, amb sardanes de nova creació escrites en els últims mesos; 12 enregistraments de “Sardaxou”, amb sardanes fetes amb melodies de música de pel·lícules; 5 de “l’Audició”, dedicada exclusivament a sardanes; 3 projectes de “Fent Amics”, on col·laboren amb altres formacions; 3 també “Èxits”, amb les peces més populars; i, per últim, el “Ballem 1”, amb arranjaments de pasdobles per a cobla. A banda també hi ha el “Vint 0”, el “Festa Major” o el “Super Sardana de l’any”, on es presenta un concert en directe juntament amb el Quartet Mèlt.
Encara que el període d’existència sigui d’un quart de segle, això implica gairebé poc menys de dos discs per any. És una activitat intensa que no decau, ja que heu anunciat el tretzè volum del Sardaxou per a aquesta tardor. A què el dedicareu?
Al llarg del proper octubre enregistrarem el que s’anomenarà “Sardaxou 12+1”, on es presentaran sardanes que versionen melodies de pel·lícules. En aquest treball s’hi trobaran sardanes de Jeroni Velasco, Genís Velasco, Xavier Ventosa, Joan Moliner, Robert Agustina, Gerard Pastor, i una meva (la meva primera sardana!), entre altres.
Per a la resta de col·leccions també hi ha projectes definits a hores d’ara?
Sí, de moment ja s’està preparant el proper disc, el “Contemporanis 11”, amb sardanes originals actuals que enregistrarem la primavera de 2023.
Per acabar, enmig d’un cert auge de les dones al capdavant d’orquestres, tens la voluntat d’ampliar aquesta faceta en la teva carrera?
De moment no tinc aquest objectiu per al futur. La direcció d’orquestra és una professió difícil, delicada i cal capbussar-s’hi per complet, amb molta seriositat, entrega i moltes hores d’estudi. L’orquestra és un món diferent i si volgués iniciar aquest camí, seria imprescindible fer una carrera de direcció d’orquestra. I, de moment, no ho tinc previst. Això no obstant, no em tanco les portes al que pugui venir i al que pugui decidir en el futur.
Per altra banda, i ja que toques de manera subtil el tema de gènere, vull remarcar que és important que es valori a les dones únicament pel seu talent i els seus mèrits. És un tema complex i cal continuar fent passos per assolir la igualtat d’oportunitats en tota mena de feines, perquè cal omplir el buit que hi ha hagut històricament. Però és important fer-ho valorant la qualitat de la feina de manera igualitària: posant en el centre d’observació la feina i el talent i no l’argumentació de gènere. És a dir, m’agradaria que es valori la feina que faig -i fem totes les dones- per la seva qualitat i vàlua, i no per tenir l’etiqueta de “dona”.