El 1932 en un Mèxic perifèric tres artistes es trobaren per construir una arquitectura nova i revolucionària: Frida Kahlo, Diego Rivera i Juan O’Gorman. Els tres eren pintors i l’últim a més era arquitecte.
Diego – principio
Diego – constructor
Diego – mi niño
Diego – mi novio
Diego – pintor
Diego – mi amante
Diego – “mi esposo”
Diego – mi amigo
Diego – mi madre
Diego – mi hijo
Diego = yo
Diego – Universo
Diversidad en la unidad.
Aquestes paraules les va escriure en el seu diari la pintora mexicana Frida Kahlo (1907-1954) dedicades al seu marit, el cèlebre pintor muralista, Diego Rivera (1886-1957). Les paraules, quasi com versos, expressen d’una manera sintètica, però intensa el lligam, la dependència i, en definitiva, els sentiments que l’artista professava en vers el seu espòs.
Actualment, Frida Kahlo és considerada una de les pintores més importants del segle XX i la seva obra està present en els millors museus del món, però va obtenir el merescut reconeixement pòstumament mentre que el marit en vida va ser un artista rellevant de fama internacional.
La vida de Kahlo va estar marcada pel dolor físic, ja que als 18 anys va patir un greu accident de tramvia que l’obligà a passar per nombroses i complicades operacions amb doloroses recuperacions fins a la seva prematura mort als 47anys; aquest fet va fer que visqués la vida amb intensitat i amb passió: per la revolució comunista, per l’art i sobretot (passió i amor i desamor i amor una vegada més) per Diego Rivera.
La relació Kahlo - Rivera va ser intensa i tempestuosa marcada per les nombroses i mútues infidelitats, però també per la forta passió que els mantingué units fins a la mort de la pintora. Rivera, 20 anys més gran que Kahlo, en el moment que es van conèixer ja era un reconegut pintor muralista de temes èpics i molt involucrat políticament en el comunisme i la revolució proletària. Kahlo que es crià durant la revolució de Pancho Villa i d’Emiliano Zapata, igual que Rivera, es va comprometre políticament de forma activa amb el comunisme. Kahlo al moment d’iniciar la relació amb Rivera era una jove artista desconeguda, però amb un estil molt personal, els seus quadres representaven sovint el seu dolor físic amb una visió fortament onírica cosa que va fer que André Breton la volgués acollir en el grup dels surrealistes tot i que ella diria que “mai he pintat els meus somnis, he pintat la meva pròpia realitat”
La parella d’artistes es casà el 1929 i el 1931 decidiren construir una casa amb els seus respectius estudis.
La casa havia de ser un reflex de la personalitat revolucionària de la parella. L’elecció de l’arquitecte era fonamental i, per tant, van triar-ne el que acabava de construir una de les primeres cases racionalistes de Mèxic: Juan O’Gorman. O’Gorman i Kahlo, de la mateixa edat, es van conèixer durant l’etapa en la qual els dos van estudiar en la Escuela Preparatoria Nacional, precisament en aquesta mateixa escola és on el futur arquitecte també conegué a Rivera. Entre els tres va néixer una sincera amistat que duraria al llarg de tota la seva vida.
En el moment que el matrimoni d’artistes decidí construir-se la casa el ja arquitecte O’Gorman, amb 25 anys d’edat, acabava de construir la casa pel seu pare seguint uns criteris de modernitat no vistos fins al moment a Mèxic. La casa estava situada en el barri de San Ángel als afores de ciutat de Mèxic i l’arquitecte va convèncer als seus amics que compressin el solar del costat d’aquesta per edificar la seva nova casa.
En aquell moment la concepció arquitectònica del joveJuan O’Gorman va estar marcada per la lectura del llibre manifest Cap a una arquitectura escrit per Le Corbusier (1887 - 1965) el 1923 i editat a Mèxic un any més tard.
Le Corbusier publicà l’edició francesa Vers une Architcture quan aquest tenia 36 anys i nou cases construïdes. El llibre era una recopilació ampliada d’articles apareguts a la revista L’Esperit Nouveau que el mateix Le Corbusier publicava des de 1920 amb Paul Dermée i Amédée Ozenfant. El llibre presentava una nova manera de plantejar l’arquitectura i, acompanyat de nombroses fotografies, posava com a referents a seguir el disseny d’avions, cotxes, vaixells i sitges. Era un elogi a la modernitat de l’enginyeria plantejada des de la utilitat, la racionalitat i economia del disseny.
Le Corbusier mostrava una visió trencadora de l’arquitectura on veia aquesta com “pura creació de l’esperit” on“l’arquitecte s’hi revela artista o simple enginyer” on no hi ha lloc pels estils superflus del passat moltes vegades basats en falsedats formals quan l’arquitectura és “qüestió de moralitat. La falsedat és intolerable. La falsedat és la mort.”
La publicació d’aquest llibre va trasbalsar el món de l’arquitectura i sobretot de les escoles amb una visió encara classicista; per citar dos exemples va produir una revolta en el departament d’arquitectura de l’École des Beaux-Arts i el llibre es va retirar de la biblioteca de l’escola d’Arquitectura de Roma.
El 1923 Cap a una arquitectura va suposar no només una provocació sinó una revolució.
Per posar-nos en context sobre la modernitat de les propostes de Le Corbusier i sobre el projecte que construiria per als artistes mexicans O’Gorman val la pena llegir la novel·la -i veure la pel·lícula de King Vigor del 1944 protagonitzada per Gary Cooper i Patricia Neal- El Manantial escrita per Ayn Rand el 1943. Aquest llibre descriu com a principis del segle XX als avançats EEUU el Moviment Modern en arquitectura era completament incomprès i estigmatitzat per una societat fortament conservadora i com el protagonista arquitecte ha de lluitar per fer valdre les noves i revolucionàries aportacions d’una arquitectura moderna, lliure i alliberadora.
Per Juan O’Gorman Cap a una arquitectura va ser un llibre revelador on a més dels exemples citats del món de l’enginyeria hi havia fotografies i plànols de diverses cases de Le Corbusier que influenciarien profundamentles seves primeres obres.
O’Gorman en la seva biografia escrigué: “vaig comprar el llibre i el vaig llegir diverses vegades amb el major interès. Aleshores se’m va ocórrer que era necessari fer a Mèxic una arquitectura que fos totalment funcional, allunyada de tot l’acadèmic i desproveïda del que pogués ser ortodòxia o sectarisme estètic creant una arquitectura exclusivament funcional”.
La concepció de la casa estudi que ens ocupa va ser una feina a tres bandes entre Kahlo, Rivera i O’Gorman on cadascun aportaria una part indispensable donant com a resultant una obra reflex de la personalitat dels seus tres creadors.
La primera decisió seria la de construir no una casa sinó dues cases amb els seus respectius tallers fugint així del convencionalisme del moment. Rivera digué que fer dues cases “semblava, des d’un punt de vista bohemi, el més interessant o cridaner” però en realitat era una decisió coherent amb la relació existent entre la parella on cada membre conservava la seva independència.
Recordem el que Frida Kahlo escrigué en el seu diari:
¿Por quéle llamo mi Diego?
Nunca fue ni será mío.
Es de él mismo.
O’Gorman projectà la casa i el taller de Diego com un gran volum de planta rectangular de 12 m per 9 m i de quatre alçades mentre que la de Frida, per contra, era un petit volum de planta quadrada de 6 m de costat i tres pisos d’alçada. Emfatitzant la independència de la parella, les dues cases tenen accessos independents per dos carrers diferents i, a més, es donen l’esquena. La gran obertura de façana de la casa de Diego dona a nord -a la recerca de la millor llum per treballar- mentre que la de Frida s’obre al sud -la millor orientació per viure.
Dos volums contraposats, el gran projectant ombra sobre el petit com el corpulent Diego que sovint eclipsava a la petita Frida. El pare de l’artista diria de la parella que era “el matrimonio entre un elefante y una paloma”
Diego era extravertit i un gran relacions públiques i va concebre la seva casa tant per treballar-hi com per exposar les seves obres, la seva col·lecció d’art i rebre clients i personalitats del món de la política, de la cultura i del cinema on sovint organitzava dinars i sopars. Per la casa van passar personalitats com André Breton, Nelson Rockefeller, Leon Trotsky, Pablo Neruda, John Dos Pasos, Sergei Eisenstein, Henry Moore i Dolores del Rio entre d’altres.
El taller es construí a doble alçada amb una façana envidrada i lleugerament girada per orientar-se exactament a nord.
Frida per contra era reservada i la seva casa taller era petita i introvertida i oberta només per als amics i parents més propers.
La casa de Rivera comptava amb el taller, l’estudi, la sala d’exposicions i el dormitori mentre que la de Kahlo allotjava un programa més convencional on es situà en la planta baixa la cuina, el menjador i estar i en el primer pis l’estudi i el dormitori.
Un tercer volum de planta baixa situat al costat del de la pintora se situà l’estudi de fotografia del pare de Frida.
Les dues cases, per tant, mostraven la personalitat i la independència dels dos membres de la parella i estaven unides per un pont que, des del terrat del petit volum de Frida, connectava amb l’entresolat del taller de Diego. Aquest pont el recorrien sovint els dos amants per trobar-se tot i que moltes vegades Diego trobava la porta de la casa de Frida tancada quan ella era coneixedora d’una de les freqüents infidelitats del seu marit.
A Diego li agradava parlar de la casa de Frida com “la casa chica” que era com a Mèxic s’anomenaven els apartaments que es mantenien per a les amants.
O’Gorman es plantejà les particulars demandes dels clients com un repte a afrontar amb un nou llenguatge, el de la modernitat que proclamava Le Corbusier. Per tant, les dues cases es construeixen com a dos volumspurs amb cobertes planes i el de Diegoelevat sobre “pilotis” al’estil lecorbuserià.
L’arquitecte mexicà compongué els dos edificis des del rigor de la geometria mitjançant una retícula reguladora d'1 m per 1 m.
Un mecanisme ja anunciat pel llibre de Le Corbusier on escriu “els grans problemes de la construcció moderna es resolen des de la geometria” i on també remarca que “les formes primàries són les formes belles perquè es llegeixen clarament”. El ritme de la retícula lliga i relaciona els dos volums, ja que “si l’ordenació [dels volums] que els agrupa expressa un ritme clar i no una aglomeració incoherent, si la relació entre els volums i l’espai tenen les proporcions justes, l’ull transmet al cervell sensacions coordinades i l’esperit n’obté satisfaccions d’ordre elevat: és l’arquitectura.”
El jove O’Gorman utilitza les eines que li posa a l’abast Le Corbusier per fer arquitectura tant per l’ordenació dels volums com pels interiors fortament influenciats per l’estudi que el mateix Le Corbusier construí pel pintor Amédée Ozenfant el1922 -ara fa cent anys!- i també publicat en Cap a una arquitectura.
L’estudi d’Ozenfant s’il·luminava a través de dues façanes en cantonada completament envidrades i una coberta amb dents de serra tal com es feia, i encara es fa, en les indústries per fer penetrar la llum zenital en els interiors més foscos.
O’Gorman partiria d’aquesta imatge per projectar l’estudi de Rivera dotant-lo també d’una doble alçada inundada de llum natural mitjançant una gran obertura vidriada en la façana nord i unes dents de serra en la coberta.
Interiorment, O’Gorman deixaria vista l’estructura dels pilars de formigó i dels forjats així com les instal·lacions.
L’arquitecte mexicà amb aquesta casa faria seves les paraules de Le Corbusierquan escrivia“L’arquitecte, en ordenar les formes, realitza un ordreque és una creació pura del seu esperit; a través de les formes, afecta intensament els nostres sentits i ens provoca emocions plàstiques; amb les relacions que crea, desvetlla en nosaltres ressonàncies profundes, ens dóna la mesura d’un ordre que sentim d’acord amb l’ordre del món, determina moviments diversos del nostre esperit i del nostre cor; és aleshores quan sentim la bellesa”.
Un altre aspecte rellevant del projecte és el tractament del color dels respectius volums pintats al fresc, la tècnica que utilitzava Rivera per als seus murals, molt resistent a l’intens sol mexicà. L’estudi de Diego té dues cares blanques i dues vermelles mentre que el de Frida és d’un blau intens que és el mateix que la parella d’artistes van emprar per pintar la casa familiar de Frida.
La introducció del color és un altre punt en comú amb l’arquitectura de Le Corbusier on aquest va construir entre el 1924 i el 1926 un conjunt residencial en el barri de Frugès a Pessac a tocar de Bordeus aplicant diferents colors en les façanes.
En el diari de Kahlo aquesta escrigué:
Auxócroconsmo – Cromóforo. Diego.
Aquella que lleva el color.
El que ve el color.
[…]
Mi Diego
[...]
Tú te llamarás AUXÓCROMO el que capta el color. Yo CROMÓFORO la que da el color. Tu eres todas las combinaciones de los números. La vida.
Mi deseo es entender la línea la forma la sombra el movimiento. Tú llenas y yo recibo. Tu palabra recorre todo el espacio y llega a mis células que son mis astros y va a las tuyas que son mi luz.
Les cases de Le Corbusier reproduïdes en els llibres amb fotos en blanc i negre amagaven l’ús del color tant en les façanes com en els interiors, eren colors diferents dels que utilitza O’Gorman inspirats en la tradició local.
La construcció de la casa s’enllestí el 1932, però la parella no hi visqué fins al 1934 al tornar d’una estada als EUA a Detroit on Rivera pintà un mural per encàrrec de Henry Ford en el Detroit Institute of Arts.
En aquesta casa Frida Kahlo va pintar els primers quadres que li donarien ressò com Lo que el agua me dió, El ojo avizor o El difunto Dimas. Frida i Diego van gaudir de la casa fins al 1939 quan es van divorciar a l’assabentar-se ella de la infidelitat del marit amb la seva germana. Un any més tard del divorci Frida i Diego es tornarien a casar, però es traslladarien a la casa familiar de la pintora, la Casa Azul de Coyacán, ja que a aquesta se li agreujaren les seqüeles de l’accident i tenia seriosos problemes de mobilitat. La casa familiar de Frida era una tradicional casa mexicana de planta baixa amb dos patis que curiosament són el negatiu de la casa de San Ángel on els volums d’aquesta corresponen amb els patis de l’altre.
Frida moriria el 14 de juliol de 1954 a la Casa Azul i Diego conservaria el seu estudi en la casa de San Ángel fins a la seva mort el 1957. En la casa projectada per O’Gorman Rivera va pintar més de 3.000 obres.
Avui la casa és un monument nacional obert al públic.
Com escrigué Le Corbusier:
“Durant molts segles, la història de l’arquitectura ha estat la d’una evolució lenta de l’estructura i la decoració. Però en els últims cinquanta anys el ferro i el ciment han aportat avenços que es tradueixen en una gran potència de construcció i en el capgirament del codi de l’arquitectura. Si mirem enrere, ens adonem que els “estils” ja no ens són res, que s’ha format un estil d’època: hi ha hagut revolució”.
[...]
“l’engranatge social, profundament pertorbat, oscil·la entre una millora d’importància històrica i una catàstrofe.
[...]
La clau de l’equilibri trencat és avui una qüestió d’edificació: arquitectura o revolució”.
Frida Kahlo apuntaria en els seu diari:
La revolución es la
armonía de la
forma y del color.
y todo está, y se
mueve, bajo una
sola ley = la vida =
Nadie está aparte
De nadie –
Nadie lucha por
si mismo.
Todo es todo y uno
La angustia y
El dolor, el Placer
y la muerte
no son más
que un proceso
para existir
la lucha
revolucionaria
en éste proceso
es una puerta
abierta a la
inteligencia.
Frida i Diego en la casa de San Ángel van compartir una història d’art, d’amor i revolució.
