Més de tres dècades fa que resisteix la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella. I diem bé: resistint, perquè és el darrer dels cicles i festivals del Principat que no ha perdut ambició ni brillantor i que es manté ferm –o en tot cas ha fet concessions mínimes– a aquest poti-poti un xic populista en què es converteixen les programacions arreu. Segurament, es deu a la fèrria voluntat del director artístic, Josep Maria Escribano, d’aguantar els embats. Enguany tanca el cicle amb el Béjart Ballet de Lausanne, que visita el Principat per segon cop. El 2 de juny, oferirà una suite, 'Pièces courtes', on es desplegarà la panòplia de tècniques i emotivitat del mestre desaparegut en 2007. Inclou algunes de les coreografies de l’espectacle 'Brel et Barbara', amb temes icònics com "Ne me quitte pas" o "Quand on n’a que l’amour". En parlem amb Gil Roman, director artístic de la companyia i dipositari de l’herència del gran coreògraf marsellès (es va integrar com a ballarí al Ballet du XXe siècle de Béjart el 1979). “La dansa és una, no hi ha dansa clàssica i dansa contemporània”, ens adverteix, per anar obrint boca.
Acostuma a dir vostè que una coreografia és com una comèdia, amb el seu text.
Sí, sí, no hi ha res d’explícit, però al mateix temps ha d’aguantar dramàticament; totes les peces tenen un sentit teatral.
Com és la companyia de Béjart sense Béjart?
Jo hi soc des de fa molt de temps; vaig entrar al 1979. Intento transmetre l’esperit de Maurice a través de la seva obra, dels seus ballets. És la seva companyia i també la meva. El seu esperit hi és, a través de la matèria, de l’esforç, del treball.
Vostè té una formació clàssica, com bona part dels ballarins de la companyia. No obstant, també estan presents les tècniques de la dansa moderna.
Per a Maurice, com per a mi, la dansa és una, sigui clàssica o contemporània. En realitat, fer aquesta distinció no té massa sentit. La companyia és clàssica, però ens entrenem cada dia, ens formem contínuament, i sap què? Quan arribes al fons d’una tècnica, entres en la següent automàticament. La llibertat que trobes a través del clàssic et fa arribar a la dansa moderna, contemporània. Al final, un espectacle permet emprar totes les tècniques i en art no es tracta d’aturar-te en la forma sinó que darrere seu hi ha un sentit. A Béjart, utilitzar totes les tècniques li permetia dir allò que volia dir. La tècnica no és més que un mitjà per expressar-se.
És clar: pot ballar fins i tot Bob Dylan, com ha demostrat vostè.
Exactament, exactament.
Vol dir que el que es vol expressar i la manera de fer-ho sorgeixen alhora? Sigui ballant o construint catedrals gòtiques, oi?
Exacte! Les coses arriben de manera natural. No és en absolut que Maurice tingués cap necessitat de provar que ell podia usar una tècnica determinada. La importància, el que és realment rellevant, és el sentit de cada ballet, l’emotivitat que produeix.
Hi ha avui grans coreògrafs? Hi ha qui pensa que es proposa molta acrobàcia, molta gimnàstica, però poc art.
Bé, jo no soc un crític de dansa. Penso que hi ha qui opta per explorar el moviment i qui se centra en el sentit. Es pot fer tot, es pot intentar tot; el que és important és què sentirà la gent que ho contempla. Per tant, hi ha gent que es concentra en l’exterior, en la forma, i hi ha qui fa excessos, és cert. Per contra, Maurice intentava impactar en la gent, emocionar-los d’una manera profunda.
I vostè?
La meva evolució com a coreògraf segueix la línia de Maurice: vaig créixer al seu costat i, per tant, m'hi vaig nodrir. Així que avui, en tot allò que faig hi ha la petja de tot allò que vaig aprendre d’ell. Evidentment que cada coreògraf té la seva signatura, no és qüestió de fer de Maurice un gènere, en absolut; quan treballo amb els ballarins d’avui, a través d’ells, busco expressar el que vull expressar.
Entre els ballarins d’avui i els que vau començar fa trenta, quaranta anys, hi ha grans diferències?
Hi ha una transformació de la societat i la dansa és un reflex de la societat. Per tant, és evident que hi ha un canvi, els ballarins d’avui no són els d’ahir. Ni els coreògrafs. Perquè l’entorn no és el mateix. Ens influencia el món on vivim. A banda, cada ballarí té una sensibilitat, una manera de pensar i treballar, una personalitat, unes qualitats diferents. I per damunt de tot, com dic, som el ressò d’una societat. Un coreògraf treballa amb la matèria d’avui, l’esperit d’avui.
Una de les seves coreografies es titula L’habit ne fait pas le moine ('L'hàbit no fa el monjo'). Què fa un bon ballarí?
Un bon ballarí fa aquest ofici per descobrir-se. Ell no en sap res, ell es descobreix cada cop. Cada vegada tot es qüestiona, tot es posa sobre la taula. En cada ballet que torno a treballar de Maurice començo des de zero, perquè penso que la dansa és una mena d’iniciació.
Aleshores què fa un bon hereu, un bon successor de Maurice Béjart?
Haver estimat profundament Maurice, les seves coreografies, que vull transmetre als joves. Penso que en l’amor cal ser fidel... i un pèl infidel al mateix temps perquè cal adaptar-se a l’actualitat. S’ha de ser molt fidel a l’esperit dels ballets i una mica infidel a la forma.
I què fa un coreògraf que, com ell, va transformar la dansa per sempre?
Absolutament. No tothom pot tenir alhora la seva dimensió espiritual i el coneixement profund de la dansa per fer-nos somiar. Recordo com em portava a universos desconeguts. Era un ésser molt especial, sí, dels que apareixen un cop cada segle. No era sols un coreògraf, sinó un escenògraf, feia coses molt diferents.
La coreografia del Bolero té aquell magnetisme que atreu fins i tot públics que no són els de la dansa. Per què?
És el geni de Maurice, un geni que ens emporta a tots. Va bastir una coreografia tan forta que ha superat el temps; és una peça que se situa fora del temps, encara que ell l’hagués concebut amb una idea del moment, i això és molt, molt, rar. Al mateix temps, és molt simple.
Potser va ajudar la interpretació de Jorge Donn?
Era extraordinari en el Bolero. Però recordem que la peça va ser construïda per a una dona, Duska Sifnios. Cert que Donn la va marcar i per a mí, és cert, és algú d’absolutament únic en aquesta peça, tot i que hi ha hagut molts ballarins que l’han feta. La interpretació és molt important, és estar-hi, que cada gest tingui un significat i que ens emporti. Evidentment Donn l’ha marcat perquè era un artista immens.
Vostè preserva la memòria del mestre, però al mateix temps recrea les coreografies? Què hi ha de Gil Roman en aquests ballets avui?
El meu cor i el meu ull. Però jo no recreo els ballets de Maurice: jo els prenc, els torno a treballar, ajudo els ballarins a trobar-ne el sentit, a aprofundir-hi. Si soc coreògraf, soc coreògraf en els meus ballets. De l’obra de Maurice, jo en soc el transmissor i és això el que treballo. Ara bé, és cert, la manera com ho faig depèn de qui jo sóc. És difícil d’explicar-ho. Quan preparo l’obra de Maurice jo faig la posada en escena, m’adapto als ballarins, però jo no canvio ni un pas. Mentre treballo l’obra d’en Maurice, no em sento com un creador sinó com un transmissor.
Va ser dur agafar el relleu?
Naturalment que va ser dur. Però amb en Maurice n’havíem parlat molt, molt. I en realitat estava decidit que jo continuaria des d’abans de la seva mort: ell volia que jo hi continués. Encara que diré que ell va passar per diferents moments: en principi volia que el ballet desaparegués amb ell, però va pensar en els ballarins, en la troupe, i em va dir “tu hi continues, tu ho tornes a muntar tot, tu alimentes els ballarins i tu crees”.
Aquests dos últims anys han estat complicats, inclús per a una companyia gran i consolidada com el Béjart Ballet de Lausanne?
Per descomptat. Hem patit molts problemes... i continuen. Cal recuperar els contractes i que puguem viatjar novament, i en un moment de crisi econòmica arreu. Durant la pandèmia vaig treballar molt a l’estudi, vaig preparar un nou ballet, Wein Wein, que es presentarà l’any vinent a Lausana, una obra molt important de Maurice, molt complexa, rica, i que fins ara no havia tingut el temps de preparar. Però sí, ha estat molt difícil: hem de pensar que la carrera d’un ballarí no és molt llarga.
Va aprofitar per posar en marxa Plan_B, un petit escenari muntat a l’estudi i des d’on van oferir transmissions en línia.
Sí, a banda del tancament pel covid, el teatre de Beaulieu on acostumem a presentar-nos va estar tancat durant tres anys per reformes, així que vaig aprofitar l’estudi. Calia no perdre el contacte amb el públic i al mateix temps ens permetia de fer coses diferents: mostrar com ballem a l’estudi i, al mateix temps, fer espectacles com els que es presenten en sala.
Una manera d’atreure nous públics?
Sí, sobretot els més joves. Però va ser sobretot la manera de poder ballar, de tenir l’estímul del públic: si no presentes el teu treball a la gent és com si quedés inconclús. En canvi, quan pots venir a l’estudi i veure els ballarins de prop i veure com és el seu dia a dia... la gent se sent molt emocionada per això. I a nosaltres ens permet atansar-nos a un públic, com l’escolar, al qual no accedim habitualment perquè estem sempre en gira.
Així haurà pogut contrastar si de debò hi ha tanta diferència entre el públic del nord i el sud d’Europa.
Buf! Miri, la veritat és que no ho sé. El públic ens segueix i, sí, les reaccions és cert que mai no són les mateixes, però no sé si hi ha aquesta diferenciació geogràfica. Jo adapto els programes a les demandes dels productors, que són els que coneixen el seu públic... però no sabria, sincerament, respondre aquesta qüestió.
No fa gaire vam veure aquí, a Escaldes-Engordany, El llac dels cignes del Ballet de Barcelona. Chase Johnsey, ballarí i director artístic de la companyia, va interpretar els rols d’Odette i Odile. Què en pens,a d’aquestes demandes de trencar estereotips de gènere?
Bé, en realitat això no és res de nou. El Trocadero Ballet, per exemple, existeix des de fa molt de temps. Avui dia hi ha una fluïdesa entre els sexes i en totes les tradicions, de totes maneres, els papers de dona han estat interpretats per homes al llarg del temps. Crec que en l’actualitat la qüestió sexual no és la qüestió prioritària, sinó la qualitat. La societat ha canviat, les barreres sexuals són ben diferents de com eren abans, hi ha una gran llibertat al respecte. En realitat, no tinc cap opinió a aportar, jo visc el temps actuals i només tinc a dir que no és res de nou.
No hi ha res de nou sota el sol.
Per exemple, a Andorra presentarem un solo, La porte, que inicialment és per a una ballarina, però jo l'he encarregat a un ballarí. Sempre que s’ofereixi alguna cosa d’interessant, tot és possible.
Vostès, els ballarins, parlen del plaer de dansar. Però Fred Astaire deia que la dansa és sang, suor i llàgrimes.
Però, miri, s’hi exagera molt. Hi ha una mena de victimització permanent de les coses. Jo he estimat sempre aquest ofici i el plaer és el més important: el dolor, que també pateix qui fa esport, per exemple, és totalment normal. No m’agrada la posició de víctima. També un pintor pot queixar-se de mal a les mans o de pelar-se de fred al taller, oi?. Però si t’apassiona, t’apassiona. I matinar cada dia per anar a la fàbrica potser és més dur. Així que aquesta posició de víctima no m’agrada i crec que s’hi ha exagerat. Estàs fet per a l’ofici o no i ningú no t’hi obliga. També un pianista s’entrena tota la jornada. Cada ofici demana una exigència, un treball, una voluntat. L’art és una passió i quan puges a l’escenari, això et sadolla i oblides qualsevol patiment.