Una història de la literatura

Sovint, com a producte de la meva educació judeocristiana, compadeixo amb una sofrença apostòlica els futurs sociòlegs de la cultura quan penso en les hores de biblioteca que hauran d’esmerçar per tal d’endinsar-se en les runes de Twitter i caçar-hi les polèmiques, debats i picabaralles de tres al quarto que han acabat configurat el nostre delirant present. Algun dia, pobrets meus, toparan amb les ires del món literat cultureta envers Una història de la literatura, aquest breu espai d’entreteniment basat en fets reals (i viquipèdics) sobre la lletra tribal que, potser contra la seva voluntat, ha regalat l’excusa perfecta als nostres intel·lectuals perquè se sumin a l’esport nacional d’ofendre’s. La principal tara d’aquest espai, conduït per la magnífica Elisenda Pineda, amb guió de Godai Garcia i d'Uriol Gilibets, és que com a programa d’humor no fot puta gràcia i que d’aproximació a la literatura només en preserva el títol. La seva protagonista l’ha defensat afirmant que el producte neix volgudament com un disbarat (concepte, dit sia de pas, amb exemples de grandíssima literatura nostrada, especialment mar enllà); però aquí l’única broma consisteix en que un programa tan dolentot hagi estat escollit –i parcialment sufragat– pel Departament de Cultura sota l’excusa de reactivar el sector audiovisual català. Perquè amb brometes que fan envermellir de vergonya aliena i a base d’esprémer un star system nostrat i llacista que ja només pot fer gala de fatiga televisiva... aquí no es reactiva ni el tato. La cosa resulta una autèntica llàstima, car estic segur que una dona tan intel·ligent (de verb feliç i fonètica impol·luta) com l’Elisenda podria haver protagonitzat perfectament i digna un espai d’humor literari si la televisió pública li hagués dedicat els recursos que mereix el seu talent. Ni Pineda (ni el seu equip de professionals) són els responsables que TV155 hagi retallat la sectorial cultureta fins a convertir-la en absolutament marginal, negligint la tasca de professionals magnífics com ara en Jofre Font o na Carolina Rosich (que amb prou feines treuen el cap a pantalla, en hores sovint intempestives). Tampoc crec que Una història de la literatura sigui la responsable del fet que La Nostra hagi passat de programar excel·lents shows culturals temàtics com ara Cinema 3, L’Illa del Tresor, Avisa’ns quan arribi el 2000, Sputnik i tants d’altres a no gaudir ni tant sols d’un trist programa de literatura, tot això mentre sufraga un canal esportiu inframental i nauseabund. No comparteixo, per tant, el neguit dels ofesos professionals del meu gremi, puix que Una història de la literatura no és la causa principal de la ignorància que els catalanets professen sobre Caterina Albert i Víctor Català. I cascar un programa que morirà de tedi i d'oblit, a molts només els serveix per reafirmar-se en el propi Narcís i evitar disparar un pèl més amunt, perquè aquí tothom acaba mirant per la pròpia guingueta. De fet, la gràcia del tema acabarà essent que l’espai tindrà una audiència pèssima... però conformada bàsicament per gent del sector literari amb ganes de rajar a Twitter. La qual cosa, pels soferts sociòlegs de la cultura que citava abans, acabarà certificant que tots plegats som una colla de folls morbosos i que el nostre temps és demencial. Per si n’hi havia cap dubte, of course.