El llegat del dibuixant, pintor i escenògraf Josep Bartolí, homenatjat darrerament al film 'Josep' amb dibuixos del realitzador Aurel, premiat a Canes l’any passat, s’ exposa al Memorial de Rivesaltes, una donació que la seva vídua Bernice Bromberg deixa a aquest museu francès, atesa la poca atenció que Catalunya ha mostrat per l’obra d’aquest artista exiliat, dissident i activista que fugí del país amb l’exili republicà, i d’Europa. Amb el vaixell 'Nyassa' arribà a Mèxic on trobà Frida Kahlo i acabà a Nova York dibuixant per a les revistes il·lustrades més rellevants del moment, com 'Holiday' o 'Saturday Evenin Post'. Els seus dibuixos sobre el camp de concentració de Bram són esfereïdors.
Josep Bartolí. Les couleurs de l’exil
Comissari: Georges Bartolí
Memorial du Camp de Rivesaltes
Avenue Christian Bourquin
Salses Le Château
Fins al 3 de setembre 2022
Qui ha estat Josep Bartolí?
Josep Bartolí va néixer el 1910 a Barcelona i va morir a Nova York el 1995. La seva vida va ser una aventura marcada pels avatars i les inquietuds de la història del segle XX. Anna Murà diu que Bartolí és un “dispers en el món”. Participa d’un segle inquiet, convuls, canviant, agitat, en particular per la situació d’una Espanya i d’una Europa en conflicte en el camp de les idees i de les lluites entre classes socials. Esdevé un defensor dels éssers humans que es troben en el bàndol dels oprimits, dels explotats, dels perdedors. Ell va ser un supervivent a totes les circumstàncies adverses amb les quals es va trobar a la seva vida, un fugitiu, un exiliat que no va voler tornar a Europa.
Bartolí neix en una família d’artistes, dotats per a les arts de la música, l’escenografia i el dibuix. El pare era professor de música, compositor i tocava el piano en un cinema acompanyant el film. Ell era el tercer de cinc germans, quatre nois i una noia. Joaquim era pintor i Salvador, escenògraf. La mare va morir quan ell tenia 12 anys, i el pare a penes podia fer-se càrrec de l’economia de la família i mantenir els quatre fills, de manera que la gana va fer que Bartolí busqués mitjans per sobreviure al carrer, fins i tot havent de robar. Va fer de pallasso en un circ, va dedicar-se a la boxa i a l’entrenament de boxadors, la qual cosa li dona per menjar i pagar-se un llit al Poble-sec i accedir també a la prostitució.
Als 16 i 17 anys freqüenta l’acadèmia pública de les arts Llotja i també l’acadèmia privada Baixas, però s’allista a l’exèrcit per complir amb el servei militar amb 17 anys. Volia anar a l’Àfrica, però l’incoporen a Montjuïc, a la caserna principal de Barcelona. Desfila militarment a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. És una època dura, d’aprenentatge de tot el que és dolent, arriba a robar i a vendre pistoles. Amb els anys ell mateix es defineix com a “trinxeraire”. Es cria al carrer entre anarquistes i sindicalistes. Aquesta serà la seva formació: el carrer, i mai no adoptarà una posició o un estil acadèmics.
Circumstàncies històriques
Viu l’època de la Mancomunitat de Catalunya, primer intent de construir un nacionalisme potent, posar fi a l’analfabetisme i construir un país, un període fundacional amb Enric Prat de la Riba que segueix fins al 1923 quan esclata la dictadura de Primo de Rivera, la qual dura fins al 1930. Viu la proclamació de la I República Catalana de la Federació Ibèrica el 1931, s’instaura un govern provisional batejat com a Generalitat i es redacta l’Estatut d’Autonomia de Núria, votat també per dones. Va ser aprovat per les Corts Espanyoles el 9 de setembre de 1932, però amb canvis substancials. El 1933 les dretes van sortir vencedores a les Corts amb Lerroux, amb govern del Partit Radical i suport de la CEDA i els monàrquics. El 4 d’octubre de 1934 van esclatar revoltes a Astúries i Catalunya. Són els Fets d’Octubre, amb vaga general i revolta que a Catalunya va ser organitzada per la mateixa Generalitat, però sense la participació de la CNT, sindicat obrer anarquista majoritari i amb escassa participació ciutadana. El Govern espanyol va declarar l’estat de guerra i el general Batet va controlar la insurrecció. El resultat van ser 3.500 detencions, amb el president, els diputats al Parlament i membres de partits i sindicats. Es va suspendre l’Estatut d’autonomia aprovat anteriorment amb l’abolició de la Llei de conreus, i el consegüent descontentament dels pagesos. A les eleccions de 1936, la CNT va recomanar votar el Front Popular i els partits catalanistes es van unir en el Front d’Esquerres. Demanaven el restabliment de la Generalitat, de l’Estatut d’autonomia i de la Llei de conreus. La Lliga, que era el partit de les dretes, dels burgesos i els monàrquics creen el Front d‘Ordre, en contraposició al Front d’Esquerres. A Catalunya el Front d’Esquerres significava el 58,9 %, mentre el Front d’Ordre el 41 %. Azaña va proclamar una amnistia que va treure de la presó els encausats del 1934 i, entre ells, el president de la Generalitat Lluís Companys, que va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940 a Barcelona. En sortir de la presó l’1 de març de 1936, van ser rebuts aclamats per la multitud.
Bartolí viu una vida bohèmia, llibertària, àcrata o, simplement, desordenada. És un període en què va començar a col·laborar en les revistes satíriques com a dibuixant polític.
Bartolí, dibuixant satíric
Tots els conflictes socials i polítics es debatien en les revistes satíriques a Catalunya, bé de dretes o d’esquerres. El seu pare va intentar que col·laborés a La Veu de Catalunya, la revista de la Lliga Regionalista, partit burgès i de dretes, i Bartolí es va barallar amb l’amo, el senyor Pellicena, l’insultà i sortint del despatx d’un cop de porta trencà el vidre. Per a Bartolí tots els burgesos i rics eren grassos i fumaven puros, portaven una escopeta a l’esquena i un barret de palla. És una iconografia captada a la seva joventut que serà present en tota la seva pintura. Finalment, entrà a la revista La Humanitat com a dibuixant editorial. Ell creu que no tenia suficient formació per ser comentarista polític, però necessitava els diners i pagaven molt malament. Il·lustrava llibres i revistes per sobreviure. Va col·laborar en altres revistes del moment, com Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Ciutat i L’Opinió. Va conèixer pintors com Torres García, Rafael Barradas i admirava els millors dibuixants que tenia Catalunya, Junceda, Llaverías, Obiols, Nogués, Opisso, Apa o Bagaria. Amb Helios Gómez crea la revista de les joventuts comunista Iscra.
Per a Bartolí la República Catalana, i Espanyola, és un intent frustrat de modernitzar Espanya. La reforma agrària no es va fer, hi seguia havent un 80 % d’analfabets i l’exèrcit i l’Església actuaven junts. Esclatà la Guerra Civil espanyola, requisen el palau dels Marquesos de Barberà i allà creen el Sindicat de Dibuixants Professionals. El mateix Bartolí diu: “Jo era un obrer del camp intel·lectual, estava estudiant. L’atmosfera d’anarquistes i sindicalistes em va allunyar dels partits polítics. Se suposava que el sindicat era una cosa de professionals i no una cosa política. La base del Sindicat eren els dibuixants de la indústria tèxtil de Terrassa i Sabadell. Creaven els cartells de la Guerra Civil del bàndol republicà i rebien els encàrrecs de la Generalitat de Catalunya republicana.
Coneix Ramon Mercader, el que serà l’assassí de Trotski, a la columna de milicians de Caritat Mercader, la seva mare, que es forma a l’Hotel Colon, per alliberar Saragossa. La columna es desfà en desbandada, torna a Barcelona i s’interga a la 27a divisió al front d’Aragó. Amb Helios Gómez i Schum, un altre dibuixant se’n van al front. La seva història d’amor amb Maria Valdés, embarassada, que deixa en un tren cap a Figueres i que mai més retrobarà és l’ amor de joventut que queda molt ben reflectit al film Josep.
Bartolí, un exiliat permanent
L’exili és un capítol important de la seva vida, per no dir que “és el capítol”, perquè mai més no va tornar a Catalunya i a Espanya per viure-hi.
Bartolí va creuar la frontera el 14 de febrer de 1939 per la Menera. Després va passar per Rivesaltes, Sant Cebrià i Agde, fins a arribar a Perpinyà, ferit, a l’hospital. Va passar per set camps de concentració diferents. S’escapa de l’hospital de Perpinyà i se’n va a París, on va trobar Carles Fontserè, un altre dibuixant del Sindicat i l’escultor Miquel Paredes, col·laborador del Comissariat de Propaganda de la Generalitat i autor de la figura El més petit de tots. Després, Bartolí va ser empresonat al camp de Bram, el més horrorós de tots i on va expressar amb el dibuix, el dolor, la fam, la indigència, les pitjors actituds humanes de la França ocupada. La denúncia d’aquells dibuixos del camp de concentració que després publicà a Mèxic el salvà de la bogeria. Fuig de Bram i enganyat per uns gendarmes puja en un tren que anava ple de jueus cap a Dachau i aconsegueix escapar saltant del tren, com a les pel·lícules. Al final, arriba a Marsella per poder sortir amb algun visat, l’ajuda l’expresident Tarradellas, i amb un vaixell arriba a Casablanca, on passa alguns dies amagat i dorm dins d’un piano. Som a l’agost de 1942. Aconsegueix marxar i pujar al vaixell portuguès Nyassa malgrat que no té diners, i Jaume Bassegoda, un altre català, li paga el passatge. Arriba a Mèxic, a Veracruz, molt afeblit, i rep l’ajut del JARE (Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles) i el SERE (Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles), que li donen 200 pesos en desembarcar. El 1944 publica el llibre Campos de concentración amb text de Molins i Fàbregas i els dibuixos dels camps de refugiats, sobretot de Bram; molts d’ells els reconstrueix perquè s’havien perdut. El 1945 fa la primera exposició a Mèxic a la Llibreria de Bellas Artes amb dibuixos de l’istme de Tehuantepec, que es venen tots. Col·labora a la revista Mundo (1943-1945) del seu amic Enric Adroher Gironella i, posteriorment, a la revista La Capital (1969-1970). El 1945 va per primer cop a Nova York, i el 1946 fa una exposició al British Art Centre. Són dibuixos urbans que li obren un altre món.
A Mèxic, amb Enric Adroher, un altre català exiliat, creen un grup de treball per al Moviment Socialista per als Estats Units d’Europa, just el que no volien ni els americans ni els soviètics. Gràcies a un altre amic, Enric Escudé, que el porta a Filadèlfia, esdevé dibuixant de la revista Holiday, on col·laborarà des de 1947 a 1970, i on se’l comparà amb Steinberg, També dibuixa per al Saturday Evening Post. El 1946 viatja a Europa, a Hamburg, dibuixa per a les revistes americanes, és ben pagat, i al mateix temps lluita per al Moviment Socialista europeu. Engega una revista continuadora de la Mundo de Mèxic, que es diu la Gauche Europeénne.
L’exili i la pintura
El Bartolí pintor es forja a l’exili. Fins aleshores el coneixem com a dibuixant. Al tombant dels anys cinquanta intenta crear un treball pictòric personal, alhora que fuig del debat figuració/abstracció.
Podem parlar del triangle artístic Mèxic, París, Nova York. Mèxic és el lloc d’una afirmació personal, un rerefons d’indigenisme és inevitable. I també cal parlar de Frida Kahlo. Diu que la va conèixer a Nova York el 1946 quan ella estava convalescent a l’hospital d’una de les seves múltiples operacions. La visita amb la seva germana Cristina. Resta una breu correspondència entre 1946 i 1952, que Bartolí sempre va mantenir en la intimitat. La primera carta data del 29 d’agost de 1946. També hi ha alguns objectes, com una fotografia i un medalló pintat amb el retrat de Frida que van ser subhastats a Nova York i que es poden trobar en el catàleg de subhastes de Sotheby’s dedicat al Latin American Art del novembre de l’any 2000. A la fotografia que Frida li dedica, li diu “Árbol de la esperanza, mantenénte firme”. Frida mor el 1954, als 47 anys.
A Mèxic és reconegut com a artista. El 1953 es casa amb Michelle Stuart a Mèxic, una estudiant assistent del muralista Diego Rivera, que està pintant el Teatro de los Insurgentes. Van a París i s’hi estan durant tres anys. Allà coneixen l’esperit clàssic de Cézanne, l’ordre del pla pictòric i el cubisme postpicassià que caracteritza l’Escola de París. Retornen a Nova York, s’instal·len al núm. 244 de West 11th Street i intenta obtenir la nacionalitat americana. Treballa per agències importants com Ernest Ericson i Kenyio & Eckhardt Inc.
Mentrestant, a mitjan anys 50 continua treballant com a dibuixant per a revistes com la Ward's Quaterly Ward's Autoword de la indústria de l’automòbil i per a la revista Ibérica, en versions anglesa i espanyola, amb el patrocini de Victoria Kent. És una plataforma crítica contra la situació del règim dictatorial espanyol de Franco. La revista aplega aquells que des dels EUA volen la llibertat i una democràcia plena a Espanya. Hi col·labora fins al 1961.
El 1958 viu a l’entorn de la 10th Street, molt a prop del nucli de pintors expressionistes nord-americans i es converteix en un espectador de primera línia de l’abstracció americana. Freqüenta el CEDAR bar i troba De Kooning, Pollock, Kline, Guston, entre altres. Obté el premi de Pintura de la Fundació Rothko el 1973, essent membre del jurat Willem De Kooning.
Malgrat aquests triomfs no creu que la seva pintura sigui totalment abstracta. Sempre hi ha un referent al dibuix. “La meva pintura no és abstracta; es pot dir que és una temptativa de fusionar els grafisme del dibuix amb el color de la pintura. Parteixo del que és concret, del dibuix vers el que és abstracte, basat en el color. He fet un petit pas en direcció a l’abstracció però hi vull arribar a partir d’una base creativa lògica i no pas només fer pintura o art decoratiu.”
S’instal·la en un ampli estudi a Bond Street, poc després al 51 de Bank Street i, finalment, a Jane Street. Troba Bernice Bromberg i consolida una relació amb la que serà la seva última esposa. El 1962 obté la nacionalitat nord-americana i el 1963 el divorci de Michelle Stuart a Mèxic. Entre 1960 i 1962, du a terme les exposicions de la seva pintura més abstracta a la Roland's Aenlle Gallery de Nova York, que li valen els comentaris de la reconeguda crítica Dore Ashton.
Per a Bartolí els dos grans moviments de l’art nord-americà del segle XX són l’expressionisme abstracte i l'art pop. I d’alguna manera ell participa en aquests dos corrents. Nova York li facilita la visió d'un escenari internacional bigarrat de la cultura pop i de masses, que li permet clamar contra la injustícia i continuar practicant la seva crítica mordaç a la societat i als seus líders. Ho havia fet en els seus inicis amb els dibuixos satírics i continua fent-ho amb la pintura de la segona meitat dels anys seixanta. Després de passar per l’expressionsime abstracte nordamericà entre final dels anys cinquanta i primers anys seixanta, enceta una via estètica que podríem anomenar «expressionsime crític», entre 1965 i 1966. L'art pop l’ajuda amb la figuració a tornar a representar un món cruel, un món que havien molt bé descrit i caricaturitzat alguns dibuixants i pintors de l’expressionisme alemany, com Otto Dix, Georges Grosz, Ernst Kirchner o el mateix John Heartfield.
Crític amb la cultura de masses
La temàtica de la seva pintura s’acosta als moviments crítics dels anys seixanta i setanta: la descolonització, les dictadures militars, la música i la pintura pop, el racisme, el moviment hippy, la guerra del Vietnam, la Guerra Freda, l’amenaça nuclear, el feminisme i l’alliberament sexual, l’execució a Espanya de militants sindicalistes i anarquistes, no es priva de cap d’aquests temes que executa amb independència d’estil. La seva crítica serà vehement, explosiva i mordaç, amb colors pujats de to, expressions exagerades, i no se’n salva ningú, tots són presa de la seva crítica envers les actituds humanes que cal denunciar. I aquí s’escau la definició de Bartolí que n’ha fet Carles Fontserè: “socialista de fons i de formació llibertària”.
Així mateix, cal valorar la seva tasca com a escriptor i també els seus aforismes, on aflora la seva posició política al marge dels partits polítics. Sempre va dir que el llapis era el mateix instrument per al dibuix que per a l’escriptura. Tampoc no es pot oblidar el seu pas pel cinema de Hollywood, la pintura de braus, els seus murals de butxaca i els llibres il·lustrats. D’aquests destaquem Calibán, editat per Ruedo Ibérico, una editorial antifranquista, el 1972. Calibán és un personatge de La tempesta de Shakespeare que representa el salvatge primitiu, meitat home i meitat monstre, i que ha estat interpretat posteriorment com l’“home natural”, en estat pur de Rousseau, que expressa el materialisme enfront de l’idealisme, les classes socials oprimides pel capitalisme o els pobles colonitzats. També il·lustra el Marquès de Sade.
Durant quaranta anys no va trepitjar Catalunya ni Espanya. La seva frustració per no haver aconseguit impulsar el Moviment Socialista per als Estats Units a Europa i veure com s’organitzava la política amb els partits polítics, el va distanciar del país. Era realment frustrant per a algú que s’havia deixat la pell a Espanya i a Europa per a res. Havia renunciat a participar en les edicions de les biennals hispanoamericanes que tingueren lloc el 1951, el 1953 i el 1955, organitzades per l’Estat espanyol perquè no volia ser instrumentalitzat pel franquisme.
Davant la insistència d’Agusti Bartra i Anna Murià, que retornaren a Terrassa, i del seu amic Jaume Canyameras, que aconseguí els seus arxius, li van promoure una exposició important a Terrassa i a Barcelona, a la galeria Dau al Set el 1984. Fins i tot, en aquell moment algun diari de dretes, com El Alcázar, el titllaven de l’”assassí” que retornava.
El vaig conèixer en aquell moment. Ell tenia 73 anys i jo 27, i era una jove crítica d’art del diari Avui. Em va sorprendre el seu tarannà discret, humil, els cabells llargs i blancs recollits en forma de cua al darrera, un look no freqüent en un home de la seva edat, vestit amb texans i lleuger de roba i equipatge. Parlava amb veu no gaire alta i no gaire de pressa. Pensava el que deia, però ho deixava anar amb naturalitat. Vaig escriure una crònica al diari d’aquella exposició. Després, a mitjan anys noranta, va fer donació d’una colla d’ aquests dibuixos dels Camps de concentració a l’Ajuntament de Barcelona. L’any 2002 se’m va encarregar per part de l’Ajuntament de Barcelona una exposició de Bartolí a les Drassanes de la ciutat. La Diputació finançava el llibre i l’Ajuntament de Barcelona l’exposició. Vaig anar a Nova York amb un fotògraf de Barcelona, també a Connectitut, i amb l’ajut de la vídua, Bernice Bromberg, vaig fotografiar tot el que es va trobar al magatzem i en cases privades, i vaig poder parlar amb Michelle Staurt i Dore Ashton. Gràcies a la Galeria Pecanins vaig trobar un fotògraf que va poder catalogar i fotografiar el que quedava a Mèxic. Però l’exposició no es va fer. La gerent de l’Ajuntament de Barcelona va fallar estrepitosament, no va fer les contractacions per al transport i muntatge de l’exposició amb temps, però el llibre estava a punt i el president de la Diputació va ordenar que s’imprimís, i és aquest llibre que porta per títol Josep Bartolí. Un creador a l’exili, on hi és gairebé tot. Més endavant, es va trobar un altre espai per fer l’exposició, però només amb les obres que hi havia a Catalunya i sense les obres de Nova York. L’exposició que jo havia pensat amb els diferents àmbits i obres és en aquest llibre. Vaig renunciar a fer una exposició retallada quan jo havia fet tanta recerca, i menys fer-la en un lloc d’església, als espais de la Pia Almoina de Barcelona, cosa que no li hauria pas agradat a Josep Bartolí. Fa pocs anys, la vídua va oferir unes obres a la Generalitat de Catalunya i en vaig seleccionar unes quantes, que es van comprar i que avui són al MNAC, presents també a l’exposició de Rivesaltes.
Bartolí va ser un combatent, un militant, un crític ferotge de la societat de masses, un denunciant del racisme, l’opressió i un defensor del gènere femení, i també un observador de la vida política, més que un actor. Podem dir que va dedicar la vida a esbossar un retrat distanciat de l’ésser humà.