Vinc d'una comissió de parlar del cinema. En poc temps, impassibles i distrets entre les noves plataformes digitals i la Covid, ni ens havíem adonat que la gent estava deixant d'acudir als cinemes a passes agegantades. I mira tu per on, al teatre, art antiquíssim i amb una esplèndida mala salut de ferro, els espectadors continuen compareixent-hi sempre que s'exhibeixin muntatges que valguin la pena, com aquest que es representa aquests dies a l'històric teatre del Raval.
El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró
Direcció: Xavier Albertí
Intèrpret: Pere Arquillué
Teatre Romea (fins al 12 de juny)
Constato, perquè ja l'he llegida i n'he parlat aquí deçà, que el text de Josep Maria Miró ho paga. El de Prats de Lluçanès és l'autor que està més a prop que no li bastin els dits d'una mà per comptar els premis Borns amb els quals s'ha erigit. El prestigiós guardó de Ciutadella l'obtingué per darrera vegada el 2020 arran d'aquest Cosmés bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, el 2011 amb El principi d'Arquimedes i l'any 2009 amb La donaque perdia tots els avions. Tots tres publicats per Arola.
El monòleg el dirigeix, poca broma!, Xavier Albertí, i el protagonitza -si us plau, tothom dret- Pere Arquillué. Només un home com ell, amic personal de Miró, podia recollir el guant d'aquest homenatge al teatre i ofici actoral en un muntatge «per a un únic intèrpret», com especifica el programa de mà.
Aquest homenatge s'havia de produir a pèl. O sigui, amb un escenari sobri, pràcticament buit. El ciclorama de fons es manté tapat amb una cortina negra perquè és el buit insondable i infinit de la mort. Fins que apareix un llençol rebregat de color vermell passió que ens acompanyarà la resta de la vetlada. A part de la música en directe, de la resta se n'ocuparà un focus lateral que il·luminarà cara i cos d'Arquillué.
L'attrezzo també es redueix a zero perquè a pèl significa a pèl -o a cappella, per entendre'ns, puix que es tracta d'un soliloqui polifònic. També perquè hem reportat més amunt que el tribut s'adreça a tota la professió actoral i no a la resta de l'utillatge que l'acompanya. Tampoc al vestuari.
L'intèrpret surt d'un lateral lentament, com si comptés les passes que fa. Un famós actor mallorquí deia que cada peu pesa 200 kg damunt l'escenari. Em costaria pensar en muntatges de moviments tan escassos com aquest. I no em referesc ara exclusivament als peus… És evident que es juga aquí amb l'escassa mobilitat de Jesucrist crucificat amb una irreverència tan tènue que gairebé ni es copsa. Val a dir que Miró ha madurat molt professionalment d'ençà de Gang bang (Obert fins a l'hora de l'Àngelus), quan uns catòlics exaltats i radicals interromperen fins i tot l'escena. Això sí, el teatre mironià no ha deixat de reverberar per això sobre idèntics eixos de llavors ençà.
A Arquillué, doncs, Miró & Albertí també l'han penjat de la creu. Amb el primer monòleg, el del noi de disset anys que ha comparegut mort en estranyes i violentes circumstàncies, Arquillué quasi es limita a rotar la testa cap a la banda dreta. Però és clar la bellesa de la imatge no havia de suposar una limitació; al capdavall, el teatre representa una convenció. El moviment de les mans, a la segona intervenció, l'ajudaran a donar versemblança als personatges femenins.
En un moment donat, es mou enrere, però torna al mateix lloc com si metàforicament constatés la incapacitat per trobar-hi escapatòria. Els efectes lumínics l'ajudaran a envellir els trets amb una de les darreres veus a part de tot el que confia -i insistim que aquí s'hi aposta moltíssim- a la força que projecta amb la veu. Pràcticament, l'única arma que conserva per omplir tot un Romea. Vesteix de carrer. Unes vambes, uns texans i una camisa de màniga llarga replegada amb un doblec. En acabar l'obra, la durà arremangada fins al colze.
Segurament, Miró torna al poble de la seva infantesa. És un lloc del qual no se n'esmenta el nom: petit, on totes les coses són absolutament boniques -bé, totes ja veurem que no… Hi ha camp, farratge, arbres, tractors, pinsans, caderneres i moltes tanques que no serveixen per a res. I com sol passar als vilatges, la vida transcorre tranquil·la i monòtona perquè aparentment no hi succeeix mai res. Fins que assistim de sobte a un fet que ho trasbalsa tot. Podria ocupar un programa de Crims de Carles Porta a TV3.
A la víctima el troben vestit ridículament amb un vestit de bany en forma d'eslips, unes esportives i una forma estranya -totes les morts són rares i ridícules alhora. És evident que allò és un viacrucis; l'acarnissament reprodueix, és clar, el calvari de Jesús. Sabem també que aquella mort rau llunyanament emparentada amb el suïcidi de son pare, en Ramis, deu anys enrere. El despenjaren d'un arbre. La primera veu és la de l'adolescent en un genial i imprecís moment en el trànsit entre la vida i la mort que a mi em pareix sublim. Aquesta perspectiva impossible en un no res d'eternitat donarà lloc a detallar com es produeixen els primers moments de descoberta del cadàver.
Però no és cert que al poble mai ocorri res. Els pagesos, sobretot en parlar d'ells o de la seva terra, menteixen de mena. La de Miró, tanmateix, és una dramatúrgia que no se't facilita a la primera; altrament, potser Albertí no s'hi sentiria desafiat ni temptaria Arquillué. Aquí el públic no ve a arrepapar-se a la poltrona per veure què m'expliquen avui. Les set veus aniran reconstruint tota l'escena perquè davant l'immens escenari (que ja hem dit per què avui sembla més gran) és com si cada espectador fos un policia que té un suro davant per anar encaixant les diferents peces del puzle per recompondre tot allò que tal vegada s'hi esdevingué.
Una història de sexualitat, transvestisme i prostitució que es concentrava al giratori de la vella carretera comarcal, anomenada irònicament de les Sirenes, i per la qual ja mai travessa ningú. Si hom hi va és perquè cerca. I després, acaba trobant no necessàriament el mateix que hi buscava… Però qui no vol pols, que no vagi a l'era!
Subscric per complet les paraules d'Albertí al programa de mà perquè Josep M. Miró ens ofereix un text important dins la seva carrera. I molt potent. Sens dubte, un dels seus millors drames, la qual cosa que no era fàcil d'assolir. Només un actoràs com Pere Arquillué podia fer-la brillar tant damunt les taules de l'escenari. Al final, a la platea del Romea, gent dreta per agrair l'esforç i la resta picant de mans enfervorida.