Quan intentem parlar dels espais per a la música se’ns confonen amb els espais per a les arts escèniques. És lògic, el significat original de la paraula música és l’art de les muses, que inclou la música, el moviment i la paraula versada. Quan cantem, també parlem i actuem, i quan recitem hi ha ritme i expressivitat. Si celebrem una cerimònia, la música i la recitació es mesclen de forma natural ocupant l’espai i fent-nos vibrar. La paraula, el moviment i la música com a creació artística apareixen en molts moments de la nostra vida, per això espais on la música simplement hi és present sovint poden semblar pensats per a la música, però que la música s’adapti al lloc no vol dir que el lloc s’adapti a la música.
El teatre convertit en òpera acaba essent un auditori per a la música simfònica. L’església esdevé el lloc per a la música cerimonial. Un bar és l’espai ideal per a la música popular i una habitació individual es pot convertir en la sala d’assaig d’un músic. Edificis fets expressament per escoltar música i pensant només en la música, entenent per música el que avui dia entenem, històricament n’hi ha hagut pocs. Crear un espai interior de pública concurrència per fixar-se només en la creació musical, sense incloure la resta d’arts escèniques, demana una qualitat del so i una proximitat que no a tot arreu ni de qualsevol manera és possible. També demana una actitud del públic més de caire cultural i erudita, respectuosa amb les capacitats de l’artista i els detalls de la seva interpretació, que no pas d’esbarjo i espectacle, i això normalment es redueix a un públic més especialitzat.
El més habitual és que en entorns on per força s’hagi d’aplicar l’economia de mitjans trobem espais que serveixin una mica per a tot: pel teatre, per la música, per la dansa i també pels debats polítics o per jugar a la quina. Només cal una sala i un escenari. De fet, només cal algú que protagonitzi i algú que s’ho cregui i faci de públic, i el lloc podria ser una esplanada o un garatge de camions. Tot i això, com que als humans ens agrada la comoditat, en èpoques i llocs de riquesa, inevitablement apareixen espais especialitzats per a la musa del so. Un exemple històric és l’odèon, creat cap al segle V aC a la Grècia clàssica. Era un teatre petit per a concerts i concursos musicals, cobert, amb una grada més vertical de l’habitual, que permetia gaudir detalladament dels instrumentistes o cantants a una distància i amb una qualitat sonora segurament millor que en qualsevol altre espai públic de l’època. Un altre exemple més proper és l’auditori modern, que és una evolució acústicament tecnificada del teatre d’òpera, sense el fossat, sense les tramoies ni tots els accessoris tècnics propis del teatre. El repte sempre és encabir molta gent en un espai on la música arribi a totes les orelles de forma fidel a la interpretació. Modernament, amb l’aparició de l’amplificació, els nous materials i les eines de càlcul el tema encara s’ha tornat més complex i apassionant. El so és un element molt especial que de fet no és ni un element sinó una vibració de l’aire i controlar-lo no és gens fàcil.
Si cerqueu bibliografia sobre els espais per a la música, trobareu majoritàriament escrits sobre l’acústica dels espais, els jocs sonors en l’espai, els materials d’acabat més adequats, la disposició de les orquestres o dels cantants en el cant gregorià, etc. O sigui, que la reflexió musical al voltant de l’espai és bàsicament de caire acústic i tècnic, mentre que el debat sobre l’escena forma part sobretot de la reflexió teatral i el debat sobre l’espai en si mateix prové del món de l’arquitectura. Perquè de llocs per a la música n’hi ha molts i alhora molt pocs, i si n’hi ha, normalment són racons dins d’un espai més gran destinat a una altra activitat a la qual la música fa de comparsa. Per tant, en la bibliografia, aquests llocs també són tractats secundàriament, i en l’intent d’escriure sobre arquitectura i música, evitant que no només sigui un escrit tècnic sobre l’acústica dels espais, cal desbrossar entre el bosc de llibres sobre les arts escèniques, l’arquitectura, la història, l’antropologia o la tecnologia sonora.
Segurament ser humà implica fer o escoltar música, però en la mena d’oficialitat que conformen els llibres, he descobert el que segurament descobreix tothom que ha d’escriure sobre un tema: que mai trobes exactament el que cerques, que el discurs l’has de crear tu a partir de la informació que tens a l’abast i que a mesura que hi vas entrant és possible trobar algun diamant o algun filó d’informació, però la millor manera d’arribar-hi és llegir entre línies des la pròpia mirada arribant al centre de manera tangencial i sovint desordenada. Els que us hi dediqueu, sigueu doctorands, investigadors o periodistes, disculpeu la candidesa.