Els límits de Modgi

Ara que Magí Garcia -aka Modgi– acaba d’agrupar el bo i millor del seu monologuisme a l’espectacle Mític (un producte excel·lent, de primer món; seixanta minuts, autogestionat i accessible directament a les xarxes) la tribu ha tornat a exercitar-se en el debat dels límits de l’humor, atès que en l’espectacle es reflexiona sobre el racisme en relació amb terroristes, però també sobre la pederàstia i l’homosexualitat. La discussió, com sempre, parteix d’una pregunta mal feta. Ni l’humor de Mogdi o de quisvulla té límits ni ha de tenir-ne mai, car l’humor és justament el fruit d’una reflexió sobre els límits morals i discursius dels homes; dit d’altra manera, el riure (brolli quan veiem caure un individu vestit a una piscina o en l’instant en què un humorista se’n carda dels transsexuals) se situa al centre d’allò que considerem cruel o poc adequat per provocar una catarsi i, sovint, fer-nos sentir culpables de la nostra pròpia hilaritat. No és doncs estrany que, ara que es parla frívolament i dictatorial de posar límits al discurs dels humoristes, dos inspiradors claríssims d’en Modgi com són Ricky Gervais i Dave Chappelle acabin de programar dos specials de comèdia precisament dedicats a defensar l’essència de l’humor: el primer, reivindicant la ironia com a possibilitat de dir allò que el comediant no pensa (i sap moralment erroni) justament per situar-ho en l’àmbit del mal ètic, i el segon, reivindicant la cura de les minories mitjançant el dret a escarnir-les. Que els humoristes hagin reculat en l’art de l’acudit per crear uns monòlegs que s’assemblen més a una classe de tolerància for dummies que no pas a un stand-up tradicional palesa que la llibertat discursiva als països d’Occident no és tan àmplia com pensàvem. Jo celebro l’arribada de Modgi a l’univers de la lliure circulació que ens ha regalat internet, i crec que és importantíssim que la gent compri el seu producte i que el seu protagonista faci com més pasta millor. Perquè, com sabem els liberals, la llibertat també s’assoleix generant recursos amb el consegüent poder i és important que el català no només es normalitzi en l’art de la comèdia sinó que la nostra llengua trenqui, i si cal que faci explotar, els límits d’allò que es pot dir o es considera inadequat. Al seu torn, si Modgi fa molts diners podrà contrarestar el gens dissimulat moviment de TV3 i de la Corpo de fagocitar la feina dels nostres millors humoristes per blanquejar-ne l’efecte situant-los a programes absolutament neutrals. És essencial que Modgi (i els seus germans "sotaneros") puguin guanyar-se la vida fora de la censura i de TV155; i diria que, si Modgi vol ser un creador lliure, ha de tenir ben clar que es troba en un moment vital fantàstic per decidir si vol seu el nou Toni Soler o anar més enllà del hihi amb què el Polònia ha blanquejat tota l’estafa del procés. Perquè la censura, com saben els mateixos guionistes de Soler a La Nostra, no només és patrimoni dels jutges espanyols. Si els nostres humoristes aconsegueixen escarnir els castradors del lliure discurs a Catalunya, en definitiva, tindran barra lliure per demanar-me la pasta que calgui. I llavors sí que podrem parlar de llibertat. Ja ens entenem, oi, nois?