Richard Wagner i Richard Strauss són dos compositors fortament connectats, malgrat el rebuig que manifestava el pare del segon per la música del primer. Aquest vincle no només es deixa sentir en l’aspecte musical, sinó també en la tria de les temàtiques de les respectives òperes. Mites i religiositat sobrevolen bona part d’aquestes composicions, encara que beuen de pous diferents: mentre Wagner se sent atret per l’univers medieval, Strauss dirigeix la mirada al món de la Grècia clàssica.
Parsifal
Música i llibret de Richard Wagner
Simone Young (direcció musical), Richard Jones (posada en escena), Simon O'Neill (Parsifal), Brian Mulligan (Amfortas), Reinhard Hagen (Titurel), Kwangchul Youn (Gurnemanz), Falk Struckmann (Klingsor), Marina Prudenskaya (Kundry), Neal Cooper (primer Cavaller del Greal), William Thomas (segon Cavaller del Greal)
Orquestra i Cors de l’Òpera Nacional de París.
Opéra Bastille
París, 28 de maig de 2022
Elektra
Música de Richard Strauss i llibret d’Hugo von Hofmannsthal
Case Scaglione (direcció musical), Robert Carsen (posada en escena), Christine Goerke (Electra), Angela Denoke (Clitemnestra), Elza van den Heever (Crisòtemis), Tómas Tómasson (Orestes), Gerhard Siegel (Egist), Philippe Rouillon (el preceptor d’Orestes), Madeleine Shaw (la celadora), Lucian Krasznec (un jove servent)
Orquestra i Cors de l’Òpera Nacional de París.
Opéra Bastille
París, 29 de maig de 2022
El cap de setmana del 28 i 29 de maig París era un vesper d’aficionats dels equips finalistes de la Champions League que, per culpa de la invasió de Rússia a Ucraïna, es jugava accidentalment a la capital francesa. També en aquestes dates avançaven les fases del torneig de Roland Garros en les immediacions del bois de Boulogne. Tanmateix, cap d’aquests dos esdeveniments esportius tan mediàtics van atraure la meua atenció durant el meu séjour parisenc. Ni els aficionats del Reial Madrid o del Liverpool, ni els Nadals o els Djokovics no em distragueren de la cita que tenia amb dos Richards, un de cognom Wagner i l’altre Strauss. Amb tot, convé ser elegant i felicitar els madridistes per la consecució de la 14a Copa d’Europa i també Rafa Nadal per l’obtenció del 14è trofeu Roland Garros. Per a un seguidor de Reial Madrid com Nadal no pot haver-hi millor coincidència numèrica.
Facècies a banda, convé ser igualment elegant i felicitar l’Òpera de Paris per haver fet coincidir aquestes dues òperes extraordinàries en un mateix cap de setmana, probablement de manera atzarosa. A la sala de l’Opéra Bastille potser no ens congregàvem tants aficionats com a l’Stade de France, però els que hi fórem (diumenge ens reconeixíem les cares els qui ja hi havíem estat dissabte) vam gaudir de dues històries inefables en forma de dos espectacles intensos i excel·lents.
D’entrada, l’Òpera Nacional de París reprèn aquestes produccions pròpies que representen, una vegada més, el savoir faire d’aquesta institució. En aquest sentit, mentre el Parsifal pensat per Richard Jones es va estrenar de 2018 i, entre la pandèmia i la complexitat del muntatge, no ha rodat en excés, l’Elektra austera de Robert Carsen, que data de 2013, s’ha convertit en una posada en escena ja clàssica i ha recollit nombrosos èxits arreu del món, gràcies a una proposta estètica que combina lirisme, angoixa i passió.
En primer lloc, la història de Parsifal, cavaller de la Taula Redona del rei Artús i famós per la seua participació en la recerca del Sant Greal, feu fortuna al segle XIX amb el revifament del medievalisme. Richard Wagner (1813-1883), atret per aquest món, des d’aviat va pensar a escriure una òpera a partir del poema èpic medieval homònim de Wolfram von Eschenbach. Des que en va concebre la composició, en 1857, fins que es va estrenar al Festival de Bayreuth, en 1882, hi van transcórrer 25 anys. A més, aquesta fou l’última òpera que va escriure i, doncs, constitueix una sort testament musical carregat de religiositat i misticisme. No en va ell mateix la va denominar “festival escènic sacre”.
Richard Jones, en la seua proposta escènica, suggereix un visió complexa de l’amor que es manifesta en cada un dels tres actes de l’òpera: en el primer, l’amor fred de les regles estrictes del monestir de Monsalvat; en el segon, l’amor carnal, quasi pornogràfic, de les donzelles en forma de flor, i en el tercer, la compassió i la tendresa que invoca Parsifal per a la redempció. Tot plegat amb una ampla i canviant escenografia, de gran recorregut horitzontal, que contribueix a la situació i la definició dels personatges en un context bastant diferent del projectat per Wagner.
De la lectura musical, en fou responsable Simone Young, directora australiana gran coneixedora del repertori romàntic i post-romàntic (la temporada pròxima dirigirà, també a l’Opéra Bastille, la Salomé de Richard Strauss). La seua interpretació fou correcta però, sincerament, freda i de vegades distant. És comprensible la mesura i el control per a dur a bon port les quatre hores de música de Parsifal. Tanmateix, aquesta estricta observança va anar en detriment de l’emoció en alguns moments. L’orquestra va seguir de manera disciplinada les indicacions de la directora en aquesta línia i el resultat fou correcte encara que, de tant en tan, ensopit.
Quant a les veus, la participació del tenor Simon O’Neill, com a Parsifal, fou un tant decebedora. Potser la culpa fou meua. Supose que tenia l’expectativa d’escoltar en aquest rol un tenor dramàtic contundent en lloc d’un tenor més aviat de timbre lleuger i amb un color massa nasal per al meu gust. Tampoc em va acabar de convèncer Marina Prudenskaya, en el paper de Kundry, amb uns aguts en ocasions pròxims als alarits. En canvi, Kwangchul Youn (Gurnemanz), Brian Mulligan (Amfortas) i el veterà baríton wagnerià Falk Struckmann (Klingsor) brodaren les seues interpretacions amb unes veus clares, potents i ben projectades. També foren dignes d’elogi les actuacions dels altres cavallers i de les donzelles en forma de flor, així com les dels cors de la casa.
Austeritat, angoixa, foscor
D’altra banda, Elektra és una òpera de Richard Strauss (1864-1949) amb llibret d’Hugo von Hofmannsthal (1874-1929), basada en el mite grec d’Electra segons la tragèdia de Sòfocles. La venjança és el tema principal de l’obra i és l’element que encén l’esperit d’Electra, que vol venjar la mort del seu pare, Agamèmnon, a mans de la seua mare, Clitemnestra i de l’amant d’aquesta, Egist. Serà finalment, el seu germà Orestes, que creien mort, qui assassinarà Clitemnestra i Egist, i després d’això Electra morirà en un acte d’èxtasi i frenesí. Aquest component obscur i dramàtic ha estat el motor del plantejament artístic de Carsen. En efecte, el llibretista Hugo von Hofmannsthal exigeix en les indicacions escèniques que les característiques del decorat han de ser “l’exigüitat, l’absència de tota possibilitat d’escapar, la impressió de tancament”. I això és just el que es veu i se sent en aquesta producció: austeritat, angoixa i foscor.
Un decorat nu, un vestuari on preval el negre, una il·luminació on les ombres predominen, una tomba oberta d’on Electra recupera el cadàver del seu pare, etc. són tots elements que marquen la condició tràgica de la història. En contraposició, hi ha el moviment, hi ha la dansa. La protagonista giravolta incansablement acompanyada per un corifeu de dones. Darrere la proposta de Carsen s’observa la influència de les coreografies de Pina Bausch i de Maurice Béjart i darrere hi ha també el pes de la teoria psicoanalítica que, com Strauss, s’alimenta goludament del mite.
A destacar les intervencions, brillants, de la soprano Angela Denoke i del baríton Tómas Tómasson, en els papers de Clitemnestra i Orestes que semblen confeccionats ad hoc per a ells. La primera encarna a la perfecció el rol de femme fatale, amb un registre vocal ample i un fraseig seductor, mentre que el segon, amb una veu penetrant i un colorit tímbric ric i variat, juntament amb la imponent presència escènica, transmet de manera precisa les intencions determinades del personatge. També el tenor Gerhard Siegel va interpretar un Egist ben acurat, cosa que igualment m’haguera agradat dir de la protagonista, Electra, interpretada per Christine Goerke, però crec que no hi va arribar. Reconec que és un paper dur, intens, i que la seua veu de soprano dramàtica és bella, amb uns greus profunds i redons. Tanmateix, faltaven matisos i varietat. Ara, això sí, en la dramatúrgia, estigué impecable. Els cors i l’orquestra, a diferència del Parsifal, sonaren amb profunditat i passió, d’acord amb el contingut de la història i la música, ben guiada pel jove director Case Scaglione.
En resum, l’audició dues grans òperes basades en mites antics m’ha fet cavil·lar sobre el fet que els humans necessitem els mites per a interpretar la nostra existència, per a explicar l’inexplicable, per a trobar les motivacions de la vida diària. No obstant això, el pensament racionalista i el cartesianisme treballen amb assiduïtat per relegar el mite a la condició d’engany i de falsedat. De fet, els francesos utilitzen el mot mythomane per a designar un mentider, una persona que tendeix a la fabulació. En català també tenim aquesta accepció, però la usem poc o gens. Amb tot, convé depurar el concepte de mite i entendre’l, com Wagner i Strauss, com una font de creació, per suposat, però també com una font de reflexió i de recerca. I és que, de vegades, les històries fosques i falses engendren llum i veritat.