El primer Primavera Sound després de l’aturada pandèmica ha portat al Fòrum dos caps de setmana d’alta intensitat, de presència massificada i de música sense parar, amb un cartell per on ha transitat alguns puntals de l’escena catalana com Manel, Joan Miquel Oliver, Maria del Mar Bonet, Za!, Tarta Relena, i estrelles internacionals indiscutibles com Nick Cave, The National, Dua Lipa, The Strokes o Gorillaz.
Ho canten els Triángulo de Amor Bizarro a Vigilantes del Espejo: “Una noche más, una noche más… Y cuando amanezca, no te arrepientas”. A totes, com si fos la radiografia del retorn del Primavera Sound al Fòrum després de dos anys d’aturada forçosa. Dos caps de setmana i sis jornades, sense penediment, dia rere dia de música, caminades, cues, estilismes desbocats i purpurina facial. De grans nits, de cruesa i lluminositat, de Nick Cave a Brittany Howard, de petons en forma de dard, d’espectacularització de l’experiència. I, sobretot, de moltes ganes de tornar a ser-hi, de sentir-se viu.
Entregat a la causa, repicant com si a cada cop hi anés la vida, amb la suor com a ungüent xamànic, amb el gest d’un ulls que miren enlaire. Així és la imatge de Rafael Mallo, bateria de Triángulo de Amor Bizarro, en l’actuació del grup en la jornada del segon divendres a l’escenari Estrella Damm, a l’espai anomenat Mordor per aclamació popular. Encara és de dia i no ha arribat la corrua de gent que poc després convertirà tot allò en un riu de cossos en combustió. Serveixi, l’actitud del músic, com a paradigma del festival: a punt del col·lapse, però sense descarrilar, reencaixant el tempo i gaudint de cada moment. Entre la terrenalitat i l’èxtasi.
Caos i dards petoners
Hi havia tanta necessitat de tornar-hi, que alguna cosa no havia de sortir bé. El primer cap de setmana començava amb un dijous de previsions dinamitades, de cues quilomètriques a les barres per demanar una cervesa —i que no trobin l’obridor de la coca-cola a la barra—, de la probabilitat irrisòria d’ingerir sòlids —tant podia ser, com no, en un delirant joc de la rifa— i de la destrempant onada de cancel·lacions, el que se’n diu “fer misto” —una desena de grups, entre els quals The Strokes, que sí que han tocat el segon divendres, per honor i glòria del senyor Casablancas, que ha dedicat una cançó “to my catalan people”.
Però, quan tot sembla a punt de descarrilar, l’engranatge demostra que és resistent i té una capacitat extraordinària de redreçament. Després del primer forat negre, alguns moviments tàctics per evitar la fúria del festivaler exigent i indignat després d'haver fet una inversió monetària gens menyspreable: reforç de personal a barres, retirada de punts de menjar per evitar aglomeracions i controls en els punts delicats on es concentra més gent. Tot per l’audiència.
Justament és a l’entrada de Mordor, punt calent entre tots els punts calents, on hi ha el primer impacte visual, que en aquestes primeres hores compartirà protagonisme amb el col·lapse: Colau i Díaz Ayuso es petonegen a la manera de Bréjnev i Honecker en la imatge més icònica del Mur de Berlín turístic. A dalt, un lema en rus on llegim “Senyor, ajuda'm a sobreviure en aquest amor mortal”, i, més enllà, l’avís per a navegants i consistoris: Barcelona + Madrid = Primavera Sound. Una fórmula que té un gir de guió tronat i desubicat en la corba espai-temps, quan el mural canvia el segon cap de setmana, amb dos protagonistes que “també" parlen de l’amor-odi entre les dues ciutats, Guardiola i Mourinho. La provocació feta llufa… i el “guiri” que no entén res.
Tapets, ucronia i nassos de porquet
Mentre tot això passa, amb Tame Impala, Pavement i Bad Gyal, amb els amors i desamors de Sharon Van Etten, l’espectacle també és a peu d’escenari. Amb l’"indie” devorat per la centralitat de la massa, el més interessant és gaudir de l’eclecticisme de looks i devocions, però constatant algunes recurrències: que el rosa és el color de l’any (no només per l'imperdible Damon Albarn, de llampant color xiclet en l’actuació de Gorillaz del segon dijous); que el ganxet fa modern, en contra d’allò que pensàvem quan la iaia col·leccionava tapets on s’hi amuntegaven gerros i figuretes; que l’home gaudeix de portar vestits i faldilla, i ja era hora; i que la camisa de reixeta està substituint la camisa florejada.
Una moda que és la “ucronia de les dècades”. Una màquina del temps convertida en mostrari: tant hi trobes diademes de flors al cap estil 60's, com un ganàpia amb gorra i samarreta de Flash i la Justice League, com els desclassats pantalons d’estètica militar, o els cabells tintats de rosa, blau o lila, al costat d’éssers que encara porten el cabell oxigenat com a principis de segle XXI. Sense oblidar el paio, tot de negre, amb una samarreta on hi posa “Make Emo Great Again”, o el qui porta gorra de Goofy, el disfressat de porquet —amb nas inclòs, òbviament—, els comiats de solter i els grups que unifiquen estilisme, com si calgués un dress code identificador per tal de fer pinya. I la purpurina, aquella substància que ja és tendència, que es porta a la cara, siguis home o dona, com a decoració brilli-brilli al voltant de l'ull.
Personatges que semblen part de la idiosincràsia d’un parc temàtic, amb decoracions i lluminàries, amb casetes i punts de promoció: cada patrocinador –els paganos de tota la vida– té el seu propi estand, acolorit i interactiu. La part d'entrada al recinte del parc del Fòrum és tota una declaració d'intencions, que constata que el festival s’està festivalitzant més que mai. Reclams, publicitat, cartells, leds, promoció i “atmosfera”: de la decoració lumínica de les parets ondulades on la gent fa escalada primitiva, fins als ninots de cartró-pedra que “amenitzen” la vista i la visita del vianant.
La música, sempre la música
Les sis jornades, amb la resta d’esdeveniments viscuts a la ciutat, ens deixen grans imatges a la memòria. Però no hi ha cap subterfugi que esborri la música, el lloc des d’on tota la resta és possible. La cruesa de Nick Cave, enèrgic i agre, amb la gloriosa coça a l’aire, sempre en contacte amb el públic de primera fila, amb l’in crescendo de Jubilee Street, amb un esclat final i micròfon llençat, o amb Into my arms sol al piano, pura lletania després de la tragèdia. O l’inici imparable de Get Ready for Love i There She Goes, My Beautiful World.
El groove de Brittany Howard, una presència escènica contundent i empoderadora, magnètica, amb una banda i un so de luxe, tot un triomf de la programació de l'edició 2022 del festival. O el gran concert de les Warpaint, o el poder de Nueva Vulcano —que buscava la Gemma, i la va trobar, entre el públic!—, o la hipnosi sintetitzada i rockera de Hurray for the Riff Raff —capaços de combinar l’estètica militar, un tatuatge d’un matxet a l’avantbraç i el símbol de la pau a la corretja de la guitarra d'Alynda Segarra, una de les nombroses dones frontman d'aquesta edició.
O la solvència de The National, de qui sempre s’aprofita tot, de Don't Swallow the Cap a AboutToday. O la bogeria incontinent i arravatadora de Za! amb la presència de Tarta Relena, que també tocaran en solitari. O el divisme superlatiu de Dua Lipa. O la màgia de Marina Herlop, etèria, embolcalladora, fascinant en el joc de veus i l’arpegi rítmic. Ha tornat el Primavera Sound.
