Posar damunt d'un escenari emocions fortes és el més difícil que hi ha, sobretot perquè l'espectador ha d'entrar molt ràpidament en la convenció i ha d'estar preparat, i disposat, a fer un viatge. Ferran Utzet ho ha intentat a 'Unes abraçades insuportablement llargues'.
Els drames familiars, típics del teatre burgès, formen part del cànon teatral construït en l'últim segle i mig. Des del teatre de Txékhov i Ibsen, passant per Miller, O'Neill, Pinter, Williams, fins a Mouawad, Massini, Benet i Jornet i Butterworth. Tota mena de famílies, de sang o de carn, pares i fills, colles, amics. Sembla ser que és el que el públic vol o el que els teatres estan disposats a programar.
Hi ha una altra mena de teatre, però, que s'endinsa en altres terrenys, que busca altres relacions, altres intimitats, que vol arribar a un altre lloc, més enllà de la connexió fàcil amb l'espectador, ja que tothom és fill d'algú, amic d'algú. I aquí és on entraria 'Unes abraçades insuportablement llargues', d'Ivan Viripàiev, que Ferran Utzet dirigeix a la Biblioteca de Catalunya. Una peça intensa que ens presenta quatre personatges que han començat a deixar enrere la joventut i que es troben al límit de les seves forces.
L'Amy (Alba Pujol), en Krystof (Joan Solé), la Monica (Paula Malia) i en Charlie (Martí Salvat Morin) es troben a Nova York. Només en Charlie hi va néixer i els altres han deixat enrere Europa i hi acaben per raons ben diverses, tot i que principalment hi han anat a buscar la llibertat, ser en un lloc sense regles on tot et pot passar. Tots quatre fugen o s'amaguen i podem dir que, almenys en el present de la peça, viuen amb intensitat. Amb passió.
I aquí és on comencen els problemes. Perquè l'espectador s'enganxi a una història com aquesta ha d'estar ben preparat i hi ha d'entrar bé. Ha de poder entendre qui és cadascun dels personatges, per què fan el que fan, per molt boig o extrem que sigui. I Viripàiev no ens ho posa fàcil. La passió amb què viuen tots quatre és difícil d'explicar. Només l'Amy, que viu una mica fora del món, es fa entendre. Ni el Charlie, ni la Monica, ni en Krystof, en canvi, saben mostrar-nos què els passa de debò pel cap per actuar així com ho fan. I, sobretot, com acaben.
Els intèrprets s'hi deixen la pell, el muntatge és bo, però la història no funciona. Peca del que T.S. Eliot acusava Shakespeare a 'Hamlet', del que el poeta nord-americà en deia correlat objectiu. És a dir, que el que succeeix en escena no està del tot justificat. Tantes morts, suïcidis, assassinats, tanta bogeria, perquè el príncep de Dinamarca ha vist un fantasma? Passa que 'Hamlet' està tan ben escrita, és tan brillant, que ens importa un rave la teoria. I, sobretot, perquè explica molt bé la passió.
Li passava el mateix a Oriol Broggi a 'Els cors purs' (Teatre Romea, 2015) o a Iván Morales a 'Jo mai' (Teatre Lliure, 2014), que la passió amb què vivien els personatges ens quedava una mica lluny, encara que tots ens haguem apassionat alguna vegada. I això té a veure amb la poètica del text i en com el director la trasllada a escena.
Tant l'obra de Joseph Kessel com la del mateix Morales aspiren a tocar la fibra, a què l'espectador es remogui, que es relacioni de prop amb els personatges. Miren molt amunt, aquests textos. I provocar pena, nostàlgia, fervor, fins i tot rebuig o fàstic costa molt. Viripàiev ens vol portar per camins foscos i tan sols ens mirem les seves criatures des de la distància, cosa que fa que agraïm que Pujol, Solé, Malia i Salvat Morin hagin estat capaços de bolcar-se totalment en aquests personatges tan terminals.
I potser el problema és la distància. En un teatre per a 40 espectadors, sense la guitarra que ens acompanya durant tot el muntatge, en un altra intimitat, hauríem pogut mirar als ulls dels intèrprets i sentir el que ells senten. Per què avorta, la Monica? Per què en Charlie li és infidel? Per què en Krystof no fa cas a l'Amy? Només ella sap conduir-nos cap al seu final.
És en els moments en què l'autor fuig del realisme, quan li cal elevar la poètica, que l'obra s'enlairi a través del llenguatge. Sarah Kane ho feia. Viripàiev, no. Utzet, al seu torn, ha estat tímid a l'hora de posar-se en perill. Fa que actors i actrius marxin quan els hauríem tenir més a prop que mai. O potser revestir tot el muntatge d'una nebulosa onírica.
A la cartellera barcelonina 'Unes abraçades insuportablement llargues' és una peça estranya. No estem gens avesats a veure obres d'aquesta mena, amb un punt salvatge, estil 'Shopping and fucking', 'Jerusalem' o 'Blasted'. Peces que expliquen molt bé què és la passió, viure intensament, fins a les últimes conseqüències. I no és que no n'hi hagi al repertori contemporani.
Una altra cosa és l'oportunitat que tenen els intèrprets que ara són a la Biblioteca de Catalunya per tirar endavant papers tan exigents com els que tenen entre mans. Actors i actrius en la trentena, amb molt talent, que trepitgen poc els escenaris principals com a protagonistes. Utzet ha apostat per la classe mitjana i l'ha encertat de ple.