Amb 1.650 associats i sota la presidència de l’escriptor Sebastià Portell, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (www.escriptors.cat) té com a objectiu principal la defensa dels interessos del seu col·lectiu de professionals davant les institucions públiques i privades. A més de promoure acords per la millora de les condicions del sector editorial, organitza activitats dedicades a la reflexió sobre l’ofici d’escriure i manté una presència constant en l’àmbit cultural català i estranger. El seu lloc web té enllaços amb les webs dels autors associats i, entre d’altres, dóna a conèixer les veus de literatura catalana.
En l’agradable marc dels jardins del Centre Cultural Can Alcover de Palma, tingué lloc aquest dissabte 11 de juny el programa dedicat a les III Jornades d’Assaig. Després dels anteriors encontres dedicats a la reflexió sobre l’assaig i al gènere de la biografia, en aquesta ocasió fou l’Assaig de l’Art i l’Art de l’Assaig la temàtica abordada pels integrants de la taula -moderada pel poeta Damià Rotger en substitució de Laura Torres- és a dir, l’escriptor, periodista i crític d’art Pere Antoni Pons, l’artista visual i escriptora Esther Xargay i l’escriptor, poeta i crític d’art Gabriel Ventura, tots ells col·laboradors de El Temps de les Arts.
Una de les primeres preguntes fou sobre la interdisciplinarietat o la indisciplina de l'assaig sobre art i com aquests principis prenen forma al treball de reflexió artística. Així, mentre Esther Xargay va defensar amb vehemència la necessitat d'alliberar-se de l'anàlisi i del vulgar, Pere Antoni Pons va esmentar quines són per ell les virtuts necessàries per escriure bé sobre art: mirar bé, pensar bé i escriure bé. Afirmà també que "de vegades se sublimen amb retòriques barates les mateixes incapacitats" i que "per escriure sobre art has de tenir molta informació i una opinió sobre el món". Per Gabriel Ventura "l'escriptura és una forma d'entrar a les obres dels altres", i afirmà que li interessen particularment les metodologies de treball.
A partir d'aquesta interessant declaració de principis es va encetar un llarg debat sobre les diferències i similituds entre l'assaig i la crítica d'art. Esther Xargay va explicar que per ella la peculiaritat de l'assaig és la seva llibertat. Després d'expressar que l'escriptura d'art ha de ser versàtil, heterogènia i ha de tenir en compte la tradició, Pere Antoni Pons va posar damunt la taula la qüestió del "menyspreu d'alguns artistes conceptuals envers la pintura", declarant-se en contra d'aquesta actitud. Alhora, Gabriel Ventura va comentar la relació dels artistes conceptuals amb la matèria i la seva forma diferent d'integrar la pintura, per exemple en forma d'instal·lació.
També hi va haver acord en el fet que "el gènere no és una categoria tancada" i que la crítica d'art i l'assaig poden intercanviar les seves característiques", ja que "l'important és com es fa tant la crítica com l'assaig". Per Gabriel Ventura "no hi ha forma de mirar sense pensament" i Pere Antoni Pons afirmà que "mirar és experiència" i que la crítica d'art se serveix de recursos de la novel·la, l'assaig, la poesia...". Gabriel Ventura va apel·lar a "l'esperit de l'aprenent" i digué que per ell "l'escriptura és com una performance, és art".
El següent debat va centrar-se en la necessitat de posar en dubte conceptes com “transgressió”, “radicalitat” o “valentia” i sobre la importància del context a l’hora de programar projectes artístics. Hi va haver-hi un acord en que tant el Macba com Es Baluard tenen una clara tendència a acollir exposicions que giren en torn a qüestions socials com, entre d’altres, la pobresa, la immigració, les problemàtiques de gènere i sexe, però que “ningú té el coratge de treure el tema nacional”. Respecte a la situació dels llenguatges artístics actuals, també es van esmentar exemples concrets com la retirada de les obres de Barceló i Kiefer de la presentació permanent del Reina Sofia i a la consideració de “pintura espectacle” a la seva obra. També es va esmentar la gran exposició que el Reina Sofía va dedicar al genial artista conceptual belga Marcel Broodthaers i a la interdisciplinarietat de tota la seva obra, en la qual, a més de la poesia i experimentacions escultòriques, també va tenir un lloc la pintura.
Per acabar, les darreres conclusions que ens van oferir els integrants d’aquesta primera taula foren: “que l’escriptura d’art és un diàleg amb els artistes” (Gabriel Ventura), “que la relació de l’art i la literatura és una constant en nombroses creacions d’artistes” (Esther Xargay) i “que l’escriptura d’art, com tota escriptura, hauria de servir per intensificar l’experiència”.
Després d’una pausa, va començar el diàleg amb l’escriptor, poeta, crític d’art, biògraf, comissari, assagista i -segons ell mateix- “traficant d’idees”, Vicenç Altaio, plat fort d’una programació que no va decebre els assistents que, bocabadats, escoltarem les aportacions, les anècdotes i reflexions de profund calat d’aquest polifacètic autor de tan llarga, versàtil i consistent trajectòria.
Deixant-se dur per la seva bona memòria i lúcida capacitat d’interpretació de la història viscuda en primera persona, Vicenç Altaio va començar afirmant que “l’escriptura és un impuls que du cap a una direcció imprevisible” i feu una crítica contundent a “la poètica dels resultats”. “Sí a l’exploració dels camins de vida”, va afegir per encetar una conversa sobre “el subjecte col·lectiu que ha estat la meva generació estètica”. Fou també de la seva admiració a poetes com Joan Perucho, Palau i Fabre o Foix, el ressort que el va projectar cap a una actitud d’una certa radicalitat en la seva exigència constant per trobar un equilibri entre “llibertat i constrenyiment”, recordant, de pas, l’impacte de la seva estada a París l’any 1982 i la sorpresa de la notícia de la detenció de Jacques Derrida, acusat de tràfic d’estupefaents.
I després de comparar el llibre amb “un urbanisme que ha d’arribar a ser transitable”, Altaio va repassar per damunt els principals eixos argumentals dels seus 11 volums dedicats al “Tràfic d’idees”, entre els quals sobresurt el seu interès constant per l’essència de la poesia, per la vibració dels llocs, la problemàtica de l’estil o, entre d’altres, la subversió estètica. Fent referència a la importància del context, va reconèixer que “cada llibre és diferent perquè l’època és diferent i, per això, ni l’escriptura ni l’art són indiferents als avenços científics i de tota mena”.
Vicenç Altaio reconegué "un cert esgotament de l'imaginari artístic dels anys vuitanta" per recordar com la seva generació "va quedar marcada pels poetes de la termodinàmica". També evocà la Teoria del Caos per concloure que "no passa res si les coses s'embrollen, doncs a moments les coses estan clares i d'altres no". El que sí que està clar és que són les tres les principals investigacions a les quals ha dedicat la seva vida: "l'artística, la literària i la històrica" i que -segons l’autor- "els materials s'han de preservar, ja que la llar dels humans és la biblioteca i, també, el museu".
Assumint una responsabilitat majúscula, Vicenç Altaio definí finalment la seva tasca com una "arqueologia de la contemporaneïtat", un projecte en el qual apareixen noms com els de Joan Miró -que deixà 109 llibres d'artista-, de Joan Salvà Papasseit -que ens introduí en l'experiència del somni desperts-, de Joan Brossa -que fou l'enllaç entre dues generacions- de Joan Perucho -que descobrí que l'informalisme és la putrefacció de la matèria- i de Salvador Espriu, de Raimon, de Miquel Martí i Pol i de Pere Gimferrer... i tants altres companys, còmplices potser, del seu fèrtil viatge de vida.
Dins el torn d’intervencions dels assistents sorgí una brillant idea: que Vicenç Altaio registri la seva memòria en un llibre-conversa, tot un regal que il·luminaria aquest intens període de vida i experimentació del qual ell ha estat testimoni i protagonista. L’esperem!
