Dimarts passat, la fotografia que veieu just a dalt de l’article emergí entre la multitud d’informació literària que m’arriba via Twitter. Tinc poc interès en les taules rodones d’escriptors (com passa amb els músics, i amb poquíssimes excepcions a la norma, com més callats estiguin millor per a tothom), però de seguida em va sobtar que la meva estimada amiga Letícia Asenjo –la persona que havia repiulat l’acte en qüestió, organitzat pes processistes d’Òmnium– formés part d’un panel d’escriptors joves.
Escric que em va frepar perquè un dia abans, i diria que no va ser producte de cap insolació, havia tingut el privilegi d’assistir a un dinar per celebrar les seves 44 primaveres. La perplexitat podria aplicar-se també als altres autors en qüestió: Alba Dalmau (1987), Irene Pujadas (1990), Sebastià Portell (1992) i Xavier Mas Craviotto (1996).
Malgrat el fet que l’esperança de vida a Occident impulsi la joventut fins a límits quasi coexistents amb la prejubilació, tots els autors que he citat tenen una obra consolidadíssima. Fins i tot en el cas de la Leti o de la Irene, conegudes bàsicament per un one-hit wonder literari però amb una trajectòria professional que ja no és emergent sinó plenament madura (en l’àmbit de la psicologia i del periodisme, respectivament), l’apel·latiu de la joventut resulta execrable. Titllat de jove algú com Sebastià Portell, que a banda d’una producció envejable té un càrrec de representació important com a president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, és una burla d’una objectivitat matemàtica. Montserrat Roig va morir amb 45 anys i ningú, malgrat els vaivens d’allò que considerem encara jove o adult, hauria gosat posar-hi aquest adjectiu a l’esquela. Qui hauria set tan cretí com per dir dir que Nosaltres, els valencians és el text d’un autor jove de quaranta anys?
Vaig dir-li a la Leti que hauria hagut d’exigir a l’organització un canvi en el títol de l’acte, que no és només una anècdota de perepunyetes; l’adjectiu neutralitza l’ambició literària i la subsumeix en una aparent frivolitat de l’aprenent, nega la maduresa a una obra i fonamenta una vida de precarietat naturalitzada (tot això que us conto també ho hauria hagut de fer el seu editor abans de l’acte en qüestió, però el pobre nano no dóna per gaire). A la propera, proposo a tots els autors que responguin amablement la crida d’un acte d’aquest tipus de forma tan succinta com educada: escriptor jove, ta puta mare.
