El mes de juny, la ciutat de Barcelona és un desert inhòspit per als aficionats. De fet, el drama comença la segona quinzena de maig, just pocs dies abans d’anunciar-se la programació del Festival Grec, enguany amb obertura a càrrec de la Nederland Dans Theater que, com era d’esperar, ha esgotat entrades. Gairebé sis setmanes d’espera, on algunes propostes puntuals busquen fer-se un forat amb major o menor fortuna. Aquesta experiència de l’espera, de confiança en un futur millor i prometedor, en un sector amb una manca absoluta d’oportunitats, és la constatació definitiva de la posició de les arts del moviment en l’ecosistema teatral.
A la Fundació Brossa, Centre de les Arts Lliures i fins al 19 de juny, s’hi ha instal·lat la companyia Los escultores del aire / Physical Theater: la ballarina Raffaella Crapio i l’actor de teatre físic Mai Rojas. Amb residència a la Nau Ivanow, presenten una peça que tracta - una vegada més- sobre el confinament de la COVID-19. Si no ens hem despistat, queden pocs grups pendents de detallar-nos la mateixa història. Així que ànims.
“A Skin Poem for a Cosy House” és un al·legat a la connexió humana, que els dos intèrprets no han d’impostar. No cal que els hi expliquin què és la complicitat, perquè la viuen durant tota la funció. Amb els alts i baixos naturals que aquella situació anormal de tancament va provocar en tantes parelles. Important, en aquest cas, fer referència a un aspecte encara més dolós: la doble penalització que per als artistes va significar aquella situació. Aquí, qui més qui menys va teletreballar. Ara intentem imaginar com es fa això quan l’expressió corporal és el teu instrument de feina.
En l’àmbit del moviment, Raffaella Crapio desplega amb solvència una coreografia de dibuix pla, però ben encaixat amb el significat de la peça. I Mai Rojas es llença a expressivitats pròximes amb la seva formació inicial, que també defensa bé. L’obra s’estructura al voltant de les cinc etapes del dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. De vegades, no de manera prou clara. I un parell d’elements estranys, com sobrenaturals, apareixen com a fil sense desenvolupar per entremig. Realment una llàstima, perquè igual hagués aportat una lectura completament nova a aquella situació que, si no fos perquè va ser tan real, ara els diríem que són uns exagerats.
Al Mercat de les Flors fa dies que es va acabar la programació pròpia, amb el sempre interessant cicle de circ. Com a cloenda definitiva de la temporada, coincidint amb ISEA (International Symposium on Electronic Art), s’han presentat dues peces que apleguen dansa i tecnologia. “Embodied Machine” del grup Instituto Stocos, amb coreografia i interpretació de Muriel Romero, n’és una d’elles. El moviment corporal com a base de la construcció artística a través del so i de la llum. L’experiència parteix, en aquest cas, des de la cinètica de la ballarina, cap a la interacció amb la presència “real” que genera el joc lumínic i de làser. Com si es tractessin de personatges desdoblats a partir de la gestualitat dansada.
La complexitat i precisió de l’artefacte escènic és de magnitud considerable. La composició musical i manipulació digital del so; el control de la programació i la tecnologia interactiva; la simulació visual; i aquelles llums i projeccions que semblen ens vius. No cal entendre ni una mica de tot plegat per adonar-se de la qualitat extrema de l'entramat tècnic. I, el més important, de quina manera tot passa a formar part de l’escena, juntament amb la ballarina, en igualtat de protagonisme. No és dansa i tecnologia. És tecnologia dansada.
Només falta, i aquest tema és recurrent, una dramatúrgia. I no és cosa menor. L’experiència estètica, sensitiva, de descoberta i sorpresa davant de la profusió de mitjans té el seu límit. Res a explicar, més enllà de la mateixa autoreferència tecnològica, converteix la peça en un excés.