La Virreina Centre de la Imatge segueix oferint-nos una sèrie d’exposicions d’excel·lents fotògrafs, alguns dels quals ens són quasi bé desconeguts, el que demostra la infinitat de propostes creatives que existeixen provinents de qualsevol part del món. Aquest és el cas de l’exposició actual Bagdad. Un lloc modern (1958-1978), de l’iraquià Latif Al-Ani, que serveix per adonar-se de com era la capital de l’Iraq durant aquests anys, que coincideixen amb la mort del Rei Faisal II, últim rei de la monarquia iraquiana, i l’adveniment al poder del president de la república Sadam Hussein.
Bagdad en aquella època havia soferts mols canvis i s’havia convertit en una ciutat moderna, però avui sembla que hagi retrocedit moltes dècades. A Al-Ani se’l considera el pare de la fotografia iraquiana, principalment pels seus treballs fotogràfics que alternen el passat amb el present. A Barcelona, es va poder veure una petita part de la seva obra a la Fundació Tàpies a través de l’exposició Representacions àrabs contemporànies. The Iraqui Equation, l’any 2006.
Latif-Al Ani. “Bagdad, Un lloc modern” (1958-1978)
La Virreina. Centre de la Imatge
Palau de la Virreina
La Rambla, 99 Barcelona
Fins al 10 de juliol 2022
Latif-Al-Ani. El pare de la fotografia al carrer
A Latif-Al-Ani (Bagdad, 1932 – 2021) el contacte amb la gent del carrer li venia de petit, ja que ajudava al seu germà gran a la botiga que regentava. Es donava la circumstància que estava situada a prop de l’estudi d’un fotògraf jueu. Aquest fet va ser decisiu perquè s’interessés pel món de la fotografia. Quan ja tenia 15 anys el seu germà li va comprar una càmera Kodak i a partir d’aquell moment la seva dedicació a la fotografia va ser immediata, captant imatges de tot el succeïa al seu entorn més proper: la gent, els carrers del barri, els objectes quotidians, etc.
Però no va ser fins el 1950 quan Al-Ani s’endinsa al món professional, a l’entrar a fer pràctiques a la revista interna de l’Iraqi Petroleum Company (IPC). Quatre anys més tard ja treballava sota la direcció de Jack Percival, de qui serà el seu aprenent. Va realitzar fotografies per a la revista Ahl al-Naf (Gent del petroli) pertanyent a la mateixa companyia petrolera. Als 28 anys va fundar el Departament de Fotografia del Ministeri d’Informació, que més tard es denominaria Ministeri de Cultura. En aquella època era dels pocs fotògrafs que coneixien en profunditat les fotografies en color. La principal revista que publicava el departament de Cultura era New Iraq, que s’editava en cinc idiomes i que es distribuïa internament.
L’any 1963 va viatjar als Estats Units, on va exposar en diferents localitats. L’experiència li va servir per comprovar que el país era més pobre del que es pensava. Dos anys més tard va anar a Berlin Est, convidat pel govern comunista, i va aprofitar per prendre imatges de la ciutat i del museu de Pèrgam on hi ha antiguitats iraquianes. A l’exposició de La Virreina hi ha un apartat on es veuen algunes fotografies de la seva estada a la capital de l’Alemanya de l’Est.
El 1970 ja era el cap de fotografia de la agència de noticies iraquiana. Aquest fet li va permetre documentar la vida social i cultural del seu país, ja que el seu principal interès era la de “mostrar l’Iraq com un lloc modern i civilitzat”, però sense oblidar el seu passat extraordinari gràcies a ser el bressol de les civilitzacions sumèries i mesopotàmiques”. La seva obra s’ha exposat en diferents continents. El 1979 va deixar de fer fotografies perquè el règim de Sadam Hussein les va prohibir, sobretot les que es fessin en públic. Va ser membre de la Societat de Fotògrafs iraquians i del Sindicat de Periodistes iraquians.
Hi ha un fet anecdòtic que demostra fins a quin punt la seva tasca estava en l’oblit. Va ser quan a l’any 2005 va veure en un quiosc que regalaven calendaris i la majoria de les fotografies eren seves, però amb la particularitat que no li eren atribuïdes, ja que ningú coneixia qui era el fotògraf. No va ser fins el 2017 que es va fer una exposició seva a la Coningsby Gallery de Londres, gràcies a l’equip de la Fundació Ruya responsable de preservar el patrimoni artístic iraquià, i quan també es va publicar una monografia de la seva obra, que van permetre que la gent redescobrís la seva gran aportació a la fotografia contemporània iraquiana.
Durant la invasió nord-americana del 2003 es va destruir o saquejar una gran part del seu arxiu personal -com també va ocórrer amb altres edificis públics, infraestructures, arxius, com la Biblioteca Nacional i el Museu Nacional de l’Iraq de Bagdad.- La resta del seu llegat es troba a l’arxiu de l’ Arab Image Foundation de Beirut, amb unes dues mil imatges, que sortosament no va patir cap dany quan va haver-hi l’explosió que va afectar el port de la capital libanesa, ara fa dos anys. La historiadora i assiriòloga nord-americana-iraquiana Zainab Bahrani, va comentar el 2013 que “la destrucció d’arxius provoca una amnèsia col·lectiva, una erradicació de la memòria mitjançant la supressió del sistema documental i històric, que envia a la foguera”.
Bagdad, “Un lloc modern”
L’exposició està ubicada a la planta baixa del Palau de la Virreina, que permet que des del carrer que es puguin veure algunes obres. El comissari de l’exposició és Pedro Azara, que l’ha dividit en diferents àmbits temàtics que omplen les diverses sales permetent que l’espectador tingui una idònia visualització, encara que hi hagi un gran nombre d’obres. Els temes elegits són La ciutat i el riu; La ciutat nova (Bagdad); La ciutat i el jardí; La ciutat nova (Berlín Est); Territori; Els signes del passat; Innovació; La comunitat; La ciutat antiga; La ciutat i el riu; La ciutat i els monuments.
Les peces que s’exposen donen una visió de dues Bagdads, la dels barris del nord habitats pels sunnites i xiïtes i situats a banda i banda del riu Tigris, on la llei de l’imam és preponderant tal com es pot veure per la manera de vestir dels homes amb els seus turbants i túniques negres, i les dones amb el vel negre que els hi cobreix tot el cos. Es tracta de barris prohibits per a la gent que no professi la seva religió. Quant a l’altra banda, apareixen barris nous construïts a mitjan del segle passat. És una arquitectura completament diferent a l’anterior amb infinitat d’edificis situats en amples avingudes però amb un entorn paisatgístic encara per formar-se . És com si es tractés “d’un símbol d’urbanitat, d’intervenció humana benèfica, una mostra d’un nou ordre, molt lluny de la tortuosa trama urbana dels barris tradicionals otomans”.
Juntament amb l’urbanisme Al Ani també s’interessa per l’Iraq antic, pels jaciments de Babilònia i Ctesifont, però representant-los a ulls dels turistes. També apareixen imatges de grans estructures i millores relacionades amb la industrialització, com per exemple la construcció de pantans, l’electrificació del país, la xarxa ferroviària. Totes aquestes imatges pertanyen a l´època en que treballava a l’IPC, el Ministeri de Planificació i l’Agència de noticies Iraqi News, la qual cosa li va permetre fotografiar tot el que veritablement li interessava per demostrar els avanços que feia el govern.
Com és impossible comentar la majoria de les peces que s’exposen, només farem referència a les que creiem més representatives del temes que hi apareixen, com per exemple una sèrie d’imatges on es veuen a dos turistes nord-americans vestits elegantment que sembla que estiguin aprofitant un cap de setmana d’un viatge de negocis per visitar les ruïnes de Taq Kasra a l’antiga Ctesifont, capital de l’imperi sassànida, situada a 30 kms de Bagdad, on només queda en peu una part del palau reial, ja que l’altra part va ser destruïda durant la I Guerra Mundial. Aquesta parella de turistes escolten com està tocant el rebab -instrument de corda provinent de l’Afganistan- un home beduí assegut al terra.
En una altra imatge apareix una dona amb ulleres fosques i un vestit blanc recolzada a la paret d’una de les muralles de Babilonia mentre l’estan filmant. Es tracta d’un anunci de la companyia anglesa Babel Films que es dedicava al turisme dels països àrabs. Hi ha diverses fotografies dels carrerons de Bagdad que permeten veure uns carrers estrets i sense asfaltar amb la particularitat que els edificis són alts, mentre la gent va caminant o s’atura per parlar amb algú. Tothom va vestit de negre i el fet que totes les fotografies siguin en blanc i negre encara ho ressalta més. En altres fotografies en canvi és el contrari, apareixen grans avingudes plenes de cotxes, autobusos i bicicletes, al costat de diversos edificis importants, com per exemple les mesquites amb els seus minarets. Tenim la sensació d’estar davant d’una ciutat plena de vida.
El procés d’industrialització del país queda palès en una sola imatge, la d’un obrer soldant dins d’unes canonades gegants, com si es tractés d’un túnel. Està situat en primer pla i al fons uns altres obrers parlen entre ells. La majestuositat de la imatge demostra que al país s’estan fent grans obres. Això contrasta amb la vida al camp, com és el cas d’un ramat d’ovelles dirigides per un pastor que transiten per una carretera mentre una dona elegantment vestida de negre observa encuriosida l’escena. En aquella època també es donava molta importància a l’ensenyament, tal com es pot comprovar en una fotografia on apareix un hort enorme que els alumnes estan aprenent a conrear.
Un dels retrats més especials és el d’una jove vestida de negre que només té una part de la cara descoberta, però que és suficient per adonar-se de la seva bellesa. Porta a les seves mans una ovella, encara que només s’intueix ja que la imatge se centra en la jove. La seva mirada és d’estimació per l’animal. Al fons es veuen unes palmeres que complementen l’escena. La fotografia va ser realitzada a Sheperd, al Kurdistán iraquià.
Latif Al-Ani també es va fer diversos autoretrats, com per exemple un que sol aparèixer sovint en les exposicions i que es va fer en un lloc inidentificat al nord del país, on el se’l veu tocant un arbre amb una mà i al fons es veuen unes muntanyes.
En una entrevista que li van fer al 2018 Latif Al-Ani declarava que “els iraquians i el món àrab en general són més o menys els mateixos (...) Durant aquells anys -es refereix a l’època en la qual treballava per a IPC- , l’Iraq era estable i pròsper, però tenia una mena de premonició de la impermanència d’aquella situació; documentar-ho em va semblar important, perquè sabia que el país feliç que era l’Iraq podia desaparèixer en qualsevol moment. I ho va fer”.