El jazz va ser protagonista dels primers macrofestivals de música moderna a l’aire lliure. Abans del festival de cançó a Viña del Mar, Xile (1960), encara actiu, i dels festivals hippies de Monterey (1967) o Woodstock (1969), sense continuïtat immediata, ja havien aparegut Cavalcade of Jazz, a Los Angeles, en 1945, i des de 1954 el famós Newport Jazz Festival, a Rode Island, que també tingué els seus discos gravats en directe —protagonitzats per Duke Ellington, Billie Holiday o John Coltrane entre molts altres— i fins i tot la seua pel·lícula, 'Jazz in a Summer’s Day', en 1958. Però el jazz ha canviat molt en els darrers seixanta anys, com també el seu lloc a la cultura popular. Quina és hui la seua presència als festivals de música quan comença l’estiu? I quina és l’oferta que ens espera enguany?
És arribar el bon oratge i tornar els festivals de jazz a les capitals i els pobles turístics. Però el jazz és el germà menut d’una oferta "festivalera" que sobretot aposta pels grans noms de la música pop en les seues diferents tendències, totes bones si omplin grans recintes i deixen beneficis.
Mentre algunes veus qüestionen les conseqüències per al medi ambient dels macrofestivals i altres destaquen els problemes laborals per a un sector, els dels tècnics d’escenari, que es veu obligat a fer un sobreesforç en un període de gran competència, el jazz vacacional viu les seues pròpies paradoxes. Música hui en dia minoritària, els festivals de jazz del passat que continuen actius han acabat en molts casos per ser-ho quasi nominalment o hi han renunciat sense excuses per mantenir les xifres d’audiència i uns patrocinadors que exigeixen repercussió mediàtica. El jazz ja no és un atractiu turístic tan potent com abans, i si ho és la inversió que cal fer per a atraure uns quants aficionats fidels no sempre compensa. El gènere ha hagut de reinventar-se.
A l’Espanya dels anys vuitanta i noranta el jazz fou una música que donava imatge de modernitat als ajuntaments, una música culta però menys elitista que la clàssica i que no donava problemes de seguretat ni requeria grans sacrificis pressupostaris per organitzar un festivalet apanyat. Ara bé, les llegendes del gènere anaven morint-se, una part del públic va perdre a poc a poc l’interés per la novetat i les crisis econòmiques acabaren per esborrar del mapa molts festivals fruit d’un entusiasme passatger, organitzats per municipis que sovint distaven a penes uns pocs kilòmetres.
Talent de proximitat
Una forma habitual de mantenir viu un festival fent economies és contractar més artistes locals. La realitat és que l’oferta de talent jazzístic de proximitat és enorme, i alguns noms són capaços d’atraure tant de públic com els grans artistes forans. Però el més important és que el públic ja admet amb naturalitat als jazzistes propis, que han sabut alliberar-se de l’etiqueta injusta de succedanis. Gràcies a això trobarem jazz durant les pròximes setmanes en molts pobles menuts de la costa però també de l’interior. Només falta un poc de convicció per part d’alguns programadors que fan aquella aposta com a parèntesi obligat. Per altra banda, la caiguda de la indústria discogràfica ha desdibuixat les modes i hui en dia descobrim als cartells una diversitat de propostes i procedències més ampla que mai. Pel camí també guanyen protagonisme les dones, que ja no són únicament cantants, com a resultat d’una sensibilitat canviant tant per part de públic i programadors com de les mateixes dones instrumentistes, que s’apropen al jazz amb convicció creixent.
Al País Basc les autoritats culturals han tingut prou criteri per a organitzar un cicle on els tres grans festivals de jazz —Getxo, Donostia-Sant Sebastià i Vitòria— es reparteixen el calendari i eviten la competència. Fins i tot fan publicitat conjunta. Així continuen presentant cartells variats, però on el jazz encara és l’ingredient principal. Entre nosaltres aquesta coordinació no ha aparegut; no sé si seria molt complicat, però la convivència d’iniciatives públiques i privades o els governs de diferent color polític no faciliten les coses. També estem parlant de molts més festivals i territoris més amples.
En tot cas són visibles els senyals de reordenació de l’oferta, i iniciatives com Jazz a la Serranía, cicle on participen 16 ajuntaments de la comarca valenciana dels Serrans, o el Festival Itinera de l’Associació de Micropobles de Catalunya, amb més de 150 concerts de jazz i gèneres afins, demostren el gran potencial de les activitats planificades. A més, siga per evitar la saturació jazzística d’aquestes dates o per no dependre d’un públic que té massa on triar i és menys fidel a un gènere determinat, algunes propostes han buscat nova ubicació en la tardor o l’hivern i uns quants festivals se celebren en maig o juny, amb bon oratge però fugint de la saturació (Ibiza Swing Fun Fest, Jazzorama d’Ibi, Aljazzira d’Alzira, Alborajazz d’Alboraia, Gothejazz de Godella, Pedreguer Jazz, Festijazz de Bétera, Mar i Jazz al Cabanyal de València, Formentera Jazz Festival, festival de jazz d’Igualada, festival ambulant Itinera a Catalunya...).
L'oferta a Barcelona
ElFestival de Jazz Barcelonaés un dels que va triar la tardor des del començament, ara ja fa més de cinquanta anys, però la ciutat ha generat altres activitats jazzístiques en temporada de calor. Comencem per assenyalar artistes emboscats en programes no jazzístics: un músic amb interessos tan diversos com el teclista Robert Glasper estarà el 13 de juliol a la sala Apolo; George Benson (13 de juliol) i Diana Krall (23 de juliol), noms que ja no necessiten presentació, actuaran als concerts del jardí de Pedralbes. Més centrats en el jazz, ni més ni menys que el terrat de l’edifici de La Pedrera acull el cicle Talents Jazz (2 juny-29 juliol), on actuen artistes emergents procedents del Conservatori del Liceu i el Taller de Músics amb convidats de trajectòria ja consolidada.
La visita cultural pot combinar-se amb l’atractiu dels concerts. Quasi quan acaba Talents Jazz comença el festival Mas i Mas (28 juliol-10 setembre), organitzat per aquesta empresa de gestió musical, que torna a combinar el jazz amb altres músiques. Els aficionats al nostre gènere estaran pendents sobretot de la sala Jamboree, on actuen entre d’altres el trio del guitarrista Wolfgang Muthspiel (12 de juliol) el veterà pianista George Cables (4 d’agost) i els saxofonistes George Garzone (23 de juliol), Wayne Escoffery (5 d’agost), Jean Toussaint (27 d’agost) o Seamus Blake (30 d’agost), a més d’artistes locals.
Podem destacar el grup femení Las de Barcelona, integrat per destacades instrumentistes i cantants sorgides quasi totes de la Sant Andreu Jazz Band (10 d’agost), o el singular projecte Freedom First, del pianista resident en Nova York Albert Marqués. Freedom First és un manifest musical contra la pena de mort elaborat al voltant dels poemes de Keith Lamarr, activista afroamericà que va col·laborar al projecte amb gravacions fetes per vídeo des del corredor de la mort (29 de juliol).
De vegades el jazz es cola en convocatòries eclèctiques, com el potent festival Porta Ferrada a Sant Felíu de Guíxols, actiu des de 1958, on enguany es podrà escoltar nada menys que al cantant de Soul Leon Bridges (8 de juliol), Jamie Cullum (15 de juliol), The Black Heritage Choir, amb un homenatge gospel a Aretha Franklin (16 de juliol), Herbie Hancock amb una banda que inclou Terence Blanchard i Lionel Loueke (22 de juliol) i finalment Chucho Valdés amb Paquito D’Rivera, vells amics que es reencontren amb I Missed You Too (30 de juliol): quasi un gran festival de jazz dins un festival més gran encara.
Girona, Vilafranca, Andorra, Terrassa
Una cosa semblant passa al multicolor Tempo Festival de Girona, que inclou junt amb propostes pop el jazz manouche de Bratia (16 de juliol), l’homenatge a Chet Baker del cantant Anthus (28 de juliol) i el jazz guitarrístic del Nucli Trio (30 de juliol). També n’hi ha jazz al Grec barceloní, on actuen a duo el cantant portugués Salvador Sobral —insòlit guanyador d’Eurovisió en 2017, d’estil exquisit, que sempre ha mostrat interés pel jazz— i el carismàtic pianista menorquí Marco Mezquida, un dels nostres jazzistes més internacionals (27 de juliol). L’actuació al Grec és bona prova de la capacitat de convocatòria dels dos. Mezquida apareixerà també en solitari als concerts de Villajardin en Sant Lluís, Menorca (3 de juliol) i en trio als festivals d’Andorra (30 de juny), o Alta Sagarra, Lleida (30 de juliol), a més de col·laborar amb la Farsa Circus Band que acompanya Sílvia Pérez Cruz.
La cantant empordanesa Silvia Pérez Cruz (2 de juliol) és per cert un dels noms destacats al cartell de Vijazz, a Vilafranca del Penedés, organitzat per l’Acadèmia Tastavins a partir del 30 de juny, que inclou un cicle titolat Elles i el Jazz pel qual passen entre altres la saxofonista xilena Melissa Aldana (3 de juliol), que ja és una estrella del gènere i ha debutat recentment al segell Blue Note, o la pianista i cantant Lucía Fumero (3 de juliol), artista que combina el jazz amb el folklore llatinoamericà. Altres concerts destacats a Vijazz són el del Modern Standards Supergroup (1 de juliol), nom que no resulta excessiu quan acull el pianista Niels Lan Doky, el trompetista Randy Brecker o el saxofonista Bill Evans, o la trobada del baixista Richard Bona amb el pianista cubà Alfredo Rodríguez (3 de juliol).
La recuperació de l’enyorat Festival de jazz d’Andorra, tancat el 2004, és senyal almenys de l’interés per la música en viu després del parèntesi de la pandèmia. El programa de la XXXVIII edició ofereix actuacions gratuïtes al carrer amb artistes com els joves trompetistes Joan Mar Sauqué o Víctor Carrascosa o el trio de Joan Chamorro, junt amb concerts dels ja citats Mezquida, Pérez Cruz (1 de juliol), el cantant de soul Mario Biondi (2 de juliol) o el contrabaixista Ron Carter en la gira del seu 85 aniversari (3 de juliol), sense dubte un dels atractius de l’estiu jazzístic. I a Terrassa, una de les capitals catalanes del jazz, l’oferta de la Nova Jazz Cava continua en juliol amb Jazz a la Fresca, cicle amb propostes tan seductores com el grup de Bruce Barth amb Terell Stafford (22 de juliol).
Elx, Peníscola, Alacant, València
El cartell de l’Elx Jazz Festival presenta la revelació de la sevillana Maria Yfeu (30 de juny), cantant emergent amb inclinació cap al soul i el jazz, l’atractiu projecte Film Sessions, amb el quartet del trompetista David Pastor, un altre artista molt sol·licitat (1 de juliol), i els pianistes Chano Domínguez, mestre del jazz flamenc (2 de juliol) i Carlos Bianchini (3 de juliol). La veritat és que amb quatre concerts ben triats es pot organitzar un bon festival; si Elx els fa seguits, en Peníscola opten per concentrar la programació els divendres de juliol. El cartell jazzístic de la ciutat papal comença amb el violoncel·lista Matthieu Saglio (1 de juliol), músic que transita entre diferents influències amb naturalitat i bon gust; el seu quartet reuneix noms destacats del jazz europeu.
El 8 de juliol li correspon actuar a Peníscola al trio de Carlos Gonzálbez amb el trompetista Voro García; si aquest concert ha generat expectació és perquè el subtil guitarrista valencià, un dels pioners de l’explosió del jazz en temps de la transició democràtica, havia reduït la seua presència en un circuit molt competitiu, i el projecte amb García, un dels talents de les noves generacions, permet somniar la seua plena restitució, ara amb rivets de llegenda, de la mà dels més joves. En tot cas, Melody Gardot (15 de juliol) és el nom potent del cartell. La diva nord-americana de veu càlida i estil intemporal visita de nou els principals festivals europeus i recala per primera vegada en Peníscola. La jove Tatiana Eva-Marie, també cantant, tancarà el festival el 22 de juliol amb el seu homenatge al gypsy jazz i la chanson francesa.
Un altre dels grans festivals valencians és el d’Alacant, des de fa poc reinstal·lat a l’auditori ADDA, que en 2022 aposta decididament per les fusions. Martirio amb Chano Domínguez, que evoquen la seua exitosa col·laboració de fa vint-i-cinc anys (7 de juliol); Jorge Pardo i el guitarrista flamenc Daniel Casares amb la cantant de fados Cuca Roseta (8 de juliol); el virtuós pianista clàssic Josu de Solaun deixant-se conduir pels camins de la improvisació lliure (9 de juliol); el Brazilian Jazz project del guitarrista Ximo Tébar amb Gladston Galliza (14 de juliol); Flamenco lo serás tú, dels percussionistes Tino di Geraldo i Alex Acuña, amb colors flamencs i cubans; un homenatge a Paco de Lucía encapçalat per l’harmònica d’Antonio Serrano i el baix fantasiós de Carles Benavent (21 de juliol) i finalment la Sedajazz big band, celebrant el seu 30 aniversari amb la música de la pel·lícula Chico y Rita, de Fernando Trueba, excusa fantàstica per tornar a les seues arrels llatins i afrocubans amb una orquestra de luxe.
Juliol és també el mes del festival del Palau de la Música de València, que conserva el nom encara que per necessitat s’ha traslladat al Teatre Principal, i de pas ha fet feliços als aficionats horroritzats amb l’acústica de la sala de concerts de l’Albereda quan sona música amplificada. El programa té la singularitat d’integrar sempre l’orquestra i la banda municipals en programes més o menys jazzístics i de desplaçar-se als barris i pedanies; destaquem en aquest sentit el Symphonic Jazz Sketches protagonitzat per David Pastor el 8 de juliol amb l’Orquestra de València o la presència de la nova i flamant Ki big band, d’orientació llatina, dirigida per Josvi Muñoz, que actuarà a Patraix el dia 16.
El moll del festival passa però per les actuacions al teatre de John Scofield (5 de juliol) amb el seu Yankee Go Home!, el classicisme de Foursight, de Ron Carter (10 de juliol), i l’única actuació espanyola del quintet Sound Prints de Joe Lovano amb Dave Douglas, un jazz dens i arriscat poc habitual als grans escenaris d’estiu. El cartell reserva espai a propostes de proximitat com Sílvia Pérez Cruz (6 de juliol), un concert de professors talentosos de l’escola Berklee (7 de juliol), el Colina/Miralta/Sambeat trio amb el guitarrista Chicuelo (9 de juliol), la recreació del disc The Black Saint and the Sinner Lady de Charles Mingus amb un grup dirigit per Perico Sambeat (14 de juliol) i un homenatge multiformat i ple de talents al desaparegut Toni Belenguer, organitzat per Sedajazz (17 de juliol) on estarà la cantant Eva Romero, en un gran moment de forma, també de gira amb la Lírica Big Band de Silla.
Platja d'Aro, Premià de Dalt, Arenys de Mar, Torrent, Mallorca
L'esperit del jazz tradicional va instal·lar-se amb força a Catalunya i la seua empremta encara s’aprecia en alguns festivals estiuencs, com les Nits de Jazz de Platja d’Aro, que comença l’1 de juliol amb la cantant barcelonina Mar Vilaseca i arriba al 26 d’agost amb Lluís Coloma, campió del boogie-woogie amb accent català. Pel camí, el musical de Broadway evocat per la cantant Mone Teruel (16 de juliol) i West Side Story de la mà de Laura Simó i Francesc Capella (22 de juliol), un clàssic com La Vella Dixieland (5 d’agost), que va complir fa poc 40 anys, i els Barcelona Gospel Messengers (12 d’agost).
Un altre festival amb trets tradicionals és Jazz en la Nit, als Jardins de Can Figueres de Premià de Dalt, on la Girona Jazz Project ofereix el seu espectacle Els colors de Duke Ellington (15 de juliol) i la Barcelona Big Blues band s’ocupa de la cloenda amb swing i blues (29 de juliol). O el festival d’Arenys de Mar, on repeteix Coloma (29 de juliol) i trobem a més els Sunset Rhythm Kings, amb sonoritats de Nova Orleans (12 d’agost), el trio Unusual —sense contrabaix— del gran pianista Ignasi Terraza (19 d’agost) i la Big Band Jazz Maresme, amb convidats com l’incansable trompetista i cantant Ricard Gili, una institució del jazz clàssic (26 d’agost).
Un festival veterà ben a prop de València és el Jazz Panorama de Torrent, que com altres convocatòries deixa veure una certa reducció i ofereix només tres concerts, tots potents, això sí: la Ki Big Band (22 de juliol), el ja citat Modern Stardards Supergroup (23 de juliol) i Kiko Berenguer Freedom Experience (24 de juliol), projecte flamenc del saxofonista amb la Unió Musical de Torrent dirigida per Jesús Santandreu. També a finals de juliol comença el festival de Sa Pobla, a Mallorca, primer dels festivals de les Illes en la temporada d’estiu. Entre altres activitats didàctiques i concerts d’accés lliure destaquen les actuacions de dues dones: la pianista Isis Apache Montero amb el seu grup de latin jazz (26 de juliol) i la també pianista i cantant Lucía Fumero (6 d’agost).
I final a la Marina Alta
Ens falten encara informacions oficials sobre festivals de la Marina Alta com els de Dénia i Xàbia; però per tancar aquest recorregut —una mica extenuant i, així i tot, incomplet— no volem deixar de mencionar l’actuació de l’infal·lible David Pastor amb la seua big band i el simpàtic Serafín Zubiri en homenatge a Nino Bravo. Se’ls podrà escoltar en Aielo de Malferit, capital cultural valenciana de 2022 i terra del volcànic cantant, el 3 d’agost, i en Xixona el 22 d’agost. Projectes com aquest sintetitzen l’essència del jazz estiuenc: una part d’oportunisme, una part d’espectacle per a públics diversos i una part de jazz, a ser possible de la millor qualitat. L’ordre dels factors i les proporcions determinen el resultat; el ben cert és que l’aire lliure, les begudes fresques i les vacances ajuden a gaudir de concerts que no solen tenir vocació de profunditat. La frase feliç d’un solista, un detall de complicitat entre músics o un encert del repertori ens basten per tornar contents a casa.