Dol per l'amic inconegut

Hi ha llibres que fan por. L’octubre del 2017, quan l’Altra Editorial edità Els homes i els dies (és a dir, l’obra literària completa del filòleg i expert en teoria queer David Vilaseca), vaig apartar els ulls d’aquesta totxana de 751 pàgines per pura covardia. El nas, i un present embotit de tensió política, m’allunyaren d’una obra dietarística que intuïa massa brillant, aspra i sense concessions com perquè s’adaptés a un present octubrista que m’exigia proses més naïfs i digeribles. Temps després, gràcies a la magnífica adaptació teatral d’aquest volum ideada pels meus amics Josep Maria Miró i Xavier Albertí al TNC, vaig repensar-m’ho. Al capdavall, aquest temps nostre és tan miserable, desencisador i patètic, que resulta tonificador contrarestar la retòrica pública amb una obra que fagocita l’angoixa de l’esdevenir fins a convertir-la en art pur. Manca encara temps perquè els capatassos de la literatura tribal decideixin si volen situar Els homes i els dies al cànon indiscutible del nostre dietarisme (en una primera lectura, afirmo que el llibre està alçada de Pla, Foix, Estelrich, Bonet, Gimferrer, Manent, Pedrolo, Puig, Simó, Sòria, Pairolí, Salvat... i ompliu el buit amb l’obra que més us plagui), però diria que ni déu podria negar que el text de Vilaseca és un llibre d’una profunditat intel·lectual i humana fora mida. “La funció d’un diari no rau a reflectir allò que un és un punt determinat de la seva biografia, sinó més aviat allò que un, si bé de manera encara no del tot conscient, vol arribar a ser. Un diari és una manera d’encaminar-se cap on a un li convé; una manera d’escriure el propi futur.” Diria que aquesta autointerpretació és una bona pista d’aproximació a una Bildungsroman on tant li foten els esdeveniments, perquè aquí la teca es decideix en la poc dissimulada intenció de Vilaseca per disfressar-se del seu estimat Dalí (i "artificar" la vida pròpia) per escriure una novel·la on la pulsió de vida i mort s’intercanvien amb una tensió camusiana. Una gran obra necessitarà grans intèrprets i diria que, a banda dels autors que l’escriptor fa explícits al text (en especial, Lacan i la teoria crítica anglosaxona), a Els homes i els dies s’hi amaga la columna vertebral proustiana segons la qual l’amor és una forma terrible i apassionant de configurar la realitat dels homes (no cal barrinar gaire que en Josh és una de les encarnacions més belles que s’han fet mai d’Albertine). L’hermenèutica d’aquesta obra arribarà tard o d’hora, però aquí l’important és tenir el privilegi d’abocar-se a la vida de l’autor sense cap mena de límit. Jo m’he anat fent amic d’en David admirant la seva lluita incansable per guanyar-se la solitud, també en la seva forma de rumiar la tristesa com si aquesta tingués la força d’un cafè mal englotit i, tema fonamental, en aquesta idea segons la qual l’única forma civilitzada de ser català és des de l’exili. A mi en David m’ha servit per caminar per Londres i embrutar-me en la seva cacera sexual (que és, as usual, una forma maldestra de cercar l’amor), per entendre una mica més la meva pròpia i genial desídia, per cercar alguna cosa de bo en tanta frustració sense literatura... “Si en parlo honestament, he d’admetre que allò que em fa vibrar és el pensament que aquí estic deixant una cosa per la qual potser algun dia se’m donarà reconeixement; unes pàgines per les quals, fins i tot, pot ser que se’m descobreixi pòstumament com un dels escriptors més grans de la meva època.” Això, doctor Vilaseca, ja ho tindríem, i si la tribu encara no n’és conscient, tot arribarà, que ja saps que en aquesta banda de món les coses van molt lentes. Llegiu Els homes i els dies, lectors, perquè és una obra mestra. Jo l’acabo d’enllestir i, després de girar la darrera pàgina, no m’he pogut estar d’abraçar aquest grandíssim llibre. De fa dies, passejo per Barcelona amb una certa sensació d'absència. També vull marxar d’aquí, com més aviat millor. I també duc a les espatlles una sensació de dol per haver compartit tantes hores amb un estrany amic inconegut que mai no he vist. Crec que ens hauríem dut molt bé, David. Em sap molt greu descobrir-ho ara, tan tard. I entendre't.