Els presumptes recents saquejos al Museu de Melitópol centren l’atenció sobre les refinades manufactures produïdes per les poblacions nòmades de les estepes que en el segle VI aC van ocupar les costes septentrionals del mar Negre i, així, van entrar en contacte amb el món grec.
Després dels conflictes a l’Iraq, Síria, l’Afganistan i l’Alt Karabakh, l’actual conflicte entre Rússia i Ucraïna també posa en perill el delicat patrimoni artístic i cultural de les zones en conflicte. Amb el rerefons de la immensa tragèdia humana i econòmica causada per la guerra en curs, un article del “The New York Times” del 30 d’abril ha despertat el desconcert i ha focalitzat l’atenció internacional sobre les antiguitats ucraïneses. En el text es parlava d’un possible saqueig d’objectes d’or pertanyents a la cultura escita i procedents del museu de Melitópol, a la banda meridional d’Ucraïna, ara per ara sota control militar rus. Encara que la informació sigui fragmentada i encara no s’hagi confirmat, el presumpte furt d’objectes antics, a més d’haver desfermat un cert enrenou i una reprovació immediata, ha tret a la llum cultura i contextos arqueològics que feia temps que semblaven oblidats en un Occident orientat perennement a les antiguitats clàssiques.
Escítia e Sarmàtia: així és com els autors clàssics anomenaven els vastos territoris al nord i a l’orient del mar Negre, sobre les costes del qual els grecs havien fundat nombroses colònies. Se’n sabia ben poc, d’aquella planura interminable que s’estenia cap a l’interior “sense ni un sol arbre; on no creix res”. Avui l’anomenem estepa: una praderia immensa que s’estén com un verdader passadís eurasiàtic que va des de l’Europa oriental fins als confins occidentals de la Xina. D’estepes n’hi ha més d’una i cadascuna té les seves peculiaritats climàtiques i geogràfiques. L’europea, compresa entre l’actual Hongria i el Volga, és la que presenta les condicions més favorables: sòls fèrtils, un clima suau gràcies a la proximitat amb el mar Negre i el mar Caspi i precipitacions prou abundants tot l’any. Els grecs hi van arribar el segle VI aC atrets per les possibilitats econòmiques del territori. Les colònies gregues, que eren veritables emporis comercials multiètnics, gestionaven el comerç del gra que es conreava als rics territoris adjacents. A més, aprofitant el cordó umbilical que representen els grans rius de l’Europa oriental (el Volga, el Don i el Dnipró), s’asseguraven l’accés a molts altres productes: de les profunditats de l’estepa eurasiàtica, de la taigà i dels Urals arribaven pells, metalls en brut, or i esclaus. Per tal de controlar aquesta xarxa comercial tan complexa hi havia els “nòmades que vivien en carros”, que els grecs anomenaven escites i els perses, saces. En l’actualitat hi ha la tendència de considerar els escites com un poble iranià, part d’un mosaic de poblacions eurasiàtiques nòmades d’allò més vast.
La història escita, així com l’art escita, es pot subdividir en tres períodes diferents. Cada període té les seves característiques pròpies, tant pel que fa a l'estil com pel que fa als subjectes representats. En el període arcaic (entre els segles VII i VI aC) els escites van ocupar els vessants del Caucas septentrional i del mar Negre oriental i van entrar en contacte amb les cultures, els regnes i els imperis de Mesopotàmia, de l’Anatòlia i del món iranià. Una vegada travessada la barrera del Caucas, a base d’expedicions i saquejos que infonien prou terror perquè fins als autors clàssics, les fonts mesopotàmiques o la Bíblia se’n fessin ressò, van adquirir riqueses i influències artístiques de què hi ha evidència ben coneguda gràcies a les nombroses troballes de contextos funeraris del Caucas septentrional.
A finals del segle VI aC, els escites van començar a aposentar-se a les costes septentrionals del mar Negre i així entraren en contacte amb el món grec, establert de feia poc. El període escita mitjà (entre els segles V i IV) fou el moment de màxima esplendor: gràcies al control de les xarxes comercials i a una fructífera col·laboració amb els comerciants grecs, les elits escites van obtenir grans riqueses. Malgrat el poder que havien acumulat, però, sembla que els escites no van aconseguir assolir una unitat política sòlida i estructurada, ans al contrari: van romandre subdividits en una colla de tribus autònomes liderades per capitostos reconeguts. Aquestes elits, per tal de refermar la seva legitimitat al poder, van invertir enormes recursos en els ritus funeraris i van construir grans túmuls, coneguts també amb el terme rus kurgà, amb la intenció de fer-s’hi sepultar a sota acompanyats de col·leccions d’objectes preciosos. Sota els túmuls, situats a les estepes eurasiàtiques i avui coneguts arreu del món, s’hi trobaven les sepultures de sacrificis de cavalls i, a vegades, de persones. Encara que molts d’aquests ja hagin estat saquejats des de temps antics, hi han trobat nombrosos objectes fets d’or, plata o bronze de fabricació excel·lent. Els túmuls més rics es troben principalment al llarg del curs inferior del Dnipró, al llarg de la costa septentrional del mar Negre i a Crimea, sovint a prop de les colònies gregues.
L’art escita del període és l’expressió de dos estils diferents: el primer caracteritza els objectes fabricats segons el típic “estil animalístic” dels pobles esteparis i el segon, per contra, és propi d’objectes produïts per tallers i artesans grecs per als seus mecenes nòmades. La major part de les peces d’or són fetes a mà a l’estil hel·lènic i s’hi troba una representació de temàtiques típiques tant del món grec com de l’escita.
Actualment, aquestes peces d’or es conserven sobretot a museus russos i ucraïnesos i el conflicte entre ambdós països fa perillar els monuments de les regions enfrontades. Molts dels objectes escites d’or són al Museu dels Tresors Històrics d’Ucraïna de Kíiv i, segons sembla, no han sofert cap dany a causa dels bombardejos. A Melitópol, en canvi, s’hi conservava una petita part dels objectes d’or procedents de l’excavació d’un famós kurgà escita descobert el 1954: es tem que aquests objectes hagin desaparegut. En canvi, el famós arc d’or del kurgà, per sort, es troba en un lloc segur al museu de Kíiv. Per contra, no se sap res de l’estat de conservació dels nombrosos túmuls de la regió, molts dels quals encara no s’han estudiat a bastament: si tenim present que es tracta d’una zona totalment plana, fins i tot una petita elevació de pocs metres es podria utilitzar amb finalitats bèl·liques i, per tant, convertir-se en un punt de mira. A més, la possible presència d’objectes valuosos fets d’or, ben coneguda per tothom, podria motivar excavacions il·legals. Les autoritats competents, la Unesco i els investigadors ho podran quantificar tan sols quan acabi el conflicte.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte