Estopa

Els capatassos del Govern autonomista de plaça Sant Jaume han regalat la Creu de Sant Jordi als Estopa amb l’únic objectiu de provocar una reedició de l’antiquíssim debat sobre la Catalunya mestissa. Com podreu entendre perfectament, als intel·lectuals d’Esquerra (d’un analfabetisme pràcticament igual als de la sectorial convergent) els la ressua l’estat i el prestigi de la música popular o culta del país. Premiant als artistes de Cornellà, insisteixo, l’únic que hom pretén és fer propaganda d’un país imaginari on el català i l’espanyol conviuen en harmonia existencial, tot plegat per dibuixar un suposat mosaic d’allò que, en el seu particular idiolecte cursi, Pere Aragonès anomena “la Catalunya sencera.” Així ho proclamava ahir mateix una de les veus més disciplinades del règim, la periodista Laura Rosel, qui aprofità la seva editorial d’El matí de Catalunya Ràdio per recordar-nos (amb uns mots encara més xarons) que els Estopa són els “trobadors d’una Catalunya plural i alegre.” El gest és més antic que la roda, però en temps tan dissortats com els nostres cal insistir-hi de nou. El mestissatge, la interculturalitat, la diversió... i tota quanta mandanga en vinagre mai no es fonamenta a reconèixer i lloar els centenars d'idiomes que es xerren al nostre país o allò que els cretins anomenen “llengua pròpia”, sinó precisament en recordar a la padrina que som tolerants perquè també cantem i escrivim en espanyol. Si fóssim un tros de terra que només promociona la música ordida en català (a saber, una llengua que coneix la pràctica totalitat dels ciutadans del nostre paiset) seríem una gent obtusa, intolerant, pràcticament hitleriana i sobretot molt rondinaire. Les crucifixions d’enguany haurien de ser notícia pel fet que s’hi premiï la Dharma amb dècades de retard o perquè la cultura catalana quedi novament relegada a l’encarnació d’una simpàtica pagesa d’ovelles nonagenària. Però no, els ideòlegs del processisme han centrat la cosa en els Estopa perquè viuen tenallats en la mentalitat colonial segons la qual cal demostrar un esperit tolerant davant l’amo perquè no se’ns enfadi i ens titlli de provincians. A servidor que els cantautors de Cornellà se sumin a la nòmina de guardonats amb la Creu, com podreu entendre, se me’n refot bastant. El que no em resulta una contingència és palesar de nou com un Govern pretesament independentista compra les tesis culturals dels enemics amb una alegria tan desvergonyida, ressuscitant un debat esbiaixat sobre la condició plenament catalana dels xarnegos (un mot que, dit sigui de pas, no utilitzen ni els padrins més ancians del territori). Que les més altes instàncies del país mirin la pròpia cultura des de la minorització, acomplexades des de la petitesa llur, és un dels molts indicadors del futur espantós que ens disposem a viure. Per això en Pau Riba deia sàviament allò que no es pot fer millor servei a la cultura nacional que destruir-la. Al cel sia, pobret meu, i sense cap creu. Però amb molta alegria.