OBITUARI

Adéu a la padrina de la Nova Cançó al País Valencià

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan tenia deu anys, Didín Puig es va examinar per fer l’ingrés al batxillerat. Era tot just acabada la guerra civil espanyola. Tres eren els professors que l’havien d’examinar: un havia de posar a provar els seus coneixement de ciències; l’altra de lletres; i el tercer, que era un rector, de religió. Quan aquest li va demanar que li recitara l’avemaria, Didín el va dir en català. No debades feia poc que s’havia gastat dos pessetes a comprar-se una doctrina en la llengua que parlava a casa. El capellà li va demanar si és que no se’l sabia en castellà i ella li va respondre, determinada, que no. És fàcil imaginar la cara dels tres examinadors, que començaren a passar-se les notes dels uns als altres. “Ya tiene suerte que tiene buenas notas porque si no nos veríamos en septiembre”, li va dir finalment l’examinador.

L’anècdota, arreplegada en el llibre de recent publicació Didín Puig, una dona decidida, escrit per Vicent Climent, és reveladora de la personalitat d’aquesta dona periodista que va ser fonamental en la difusió de la música en català al País Valencià en la dècada dels 70. L’activista cultural va faltar ahir dissabte, a l’edat de 91 anys al seu municipi, Benimodo (Ribera Alta).

Didín Puig -Càndida, segons la partida de naixement- va nàixer el 1928 a Guadassuar en una família de vocació valencianista, si bé l’estirp era arrelada a Benimodo. Promotor de les primeres colònies escolars i  col·laborador en diversos mitjans de comunicació, el seu pare va mostrar sempre una especial inclinació per tot allò vinculat a la cultura i la democràcia. El contacte de Didín amb el seu progenitor, tanmateix, es va veure curtcircuitat per la guerra. Després del conflicte bèl·lic va ser mort pel franquisme, acusat d’ “haver donat suport a la rebel·lió”. Aquell assassinat va marca la infantesa de la jove Didín. Mostra d’això va ser la seua rotunda negativa a fer el Servei Social, circumstància que li va impedir, tal i com era el seu desig, estudiar dret a la Universitat de València.

Instal·lada a València per estudiar el batxillerat, Didín troba resposta a les seues inquietuds culturals en els cursos de valencià que Lo Rat Penat havia començar a impartir l’any 1949. Els 50 serà l’inici primerenc d’una tèbia recuperació cultural i lingüística. En aquells cursos, Puig entra en contacte amb mestres com Carles Salvador, Enric Valor o Ferrer i Pastor i compartirà aula amb altres joves que, com ella, s’interessaven per la recuperació de la identitat del seu país. Fou assídua a reunions i tertúlies. Era una de les poques dones en un món patrimonialitzat pels homes. A ella, però, no l’importà perquè com indica Vicent Climent, fou una dona “acostumada a trencar barreres”. “Sempre he estat vinculada i sempre he tingut la impressió que el valencià i a nostra cultura era una cosa meua que me la furtaven i, per tant, s’havia de defensar”, li confessava la pròpia Didín a Vicent Climent en el llibre abans esmentat. 

Amb només 21 anys, marxa a París. Ho fa sense avisar la seua mare, conscient que aquesta desaprovava aquella aventura. Era el punt de rebel·lia i determinació que va mostrar al llarg de tota la seua vida. Allí viu i sobreviu fent tasques ací i allà, sense perdre mai el contacte amb casa seu. Trau temps, també, per llicenciar-se en periodisme.

És en aquest període que esdevé a París una mena de representant d’Edigsa, empresa discogràfica al caliu de la qual va emergir el moviment de la Nova Cançó catalana. Ella s’encarrega de dur a la Casa de la Ràdio de París -a voltes amb més fortuna, a voltes amb menys- els discos que li arriben des de Barcelona. És també l’etapa en què fa lliga amb Lluís Llach -quedava amb ell a fer el cafè i qui arribava més tard pagava el compte- i Maria del Mar Bonet, amistat personal i professional que es mantindrà en els anys posteriors. "En aquell moment era una amiga imprescindible. Didín era carinyosa i tendra amb tots els seus amics. Posava la vida en tot allò que feia", recorda la cantant. 

El 1974, a les portes del final de la dictadura, Didín Puig decideix donar per acabada l’aventura parisenca. Se’n torna cap al País Valencià on treballa primer de vesprada fent classes de català als col·legis dels Jesuïtes. La seua vocació cultural, però, no l’abandonava. Allà mateix, entre les parets d’aquell col·legi van actuar, a instàncies de Didín, figures com Ovidi Montllor o la mateixa Maria del Mar Bonet.

Allò era a les vesprades. Als matins Didín esdevé la delegada d’Edigsa al País Valencià. Són els anys de l’efervescència, de la triple proclama “llibertat, amnistia i estatut autonomia”. La música en la llengua pròpia comença a obrir-se pas i Didín es dedica a promocionar les novetats de la discogràfica d’emissora en emissora. És converteix, potser sense plantejar-s’ho, en la difusora al País Valencià de la música feta al Principat. I també dels grups que ací començaven a traure el cap. Tot el que va succeir musicalment parlant al País Valencià va passar d’una manera o altra per les mans d’aquesta dona. “Sense dubte, Didín va propiciar el contacte musical entre el País Valencià i Catalunya”, diu Vicent Torrent, una de les ànimes d’Al Tall, amb qui Puig va treballar colze a colze.

El cantant d’Al Tall encara recorda com Didín va entossudir-se en organitzar el concert de presentació del seu segon disc, 'Deixeu que rode la roda' al Teatre Principal, a pesar de l’escepticisme d’Edigsa.  Finalment El tio canya va sonar en aquell coliseu i no va quedar ni una sola butaca buida. “Era una dona entranyable. Era impossible no estimar-se-la. A una generació de cantants, ens va posar en contacte amb figures com Estellés o Enric Valor. Sempre ha sigut una espècie de mare per a la gent de la música en valencià”, rememora Torrent, qui encara recorda anar amb ella, cotxe amunt, cotxe avall, a les emissores d’aquesta i l’altra cadena. “Ens posàvem a xarrar i sempre acabàvem fent voltes”, riu.

“La seua figura fou fonamental per a la dignificació de la música folk”. Qui així parla és Salvador Mercadó, fundador d’Alimara, grup de què Didín va esdevenir manager. “Era una persona amb moltíssima experiència, feia tot el que calguera perquè tingueres presència a la ràdio o a la tele. Ens buscava actuacions, entrevistes,...”, relata Mercadó, qui destaca la seua insubornable vocació cultural. També en aquells anys deixaren en les seues mans l’apertura d’una delegació del diari Avui a València.

Ja a la dècada dels 80, i sense abandonar el món de la música, la seua carrera professional va fer un gir cap a la televisió, primer com a responsable musical de la delegació valenciana de RTVE, popularment coneguda com Aitana; després, a Canal 9, per bé que com ella mateixa va manifestar, a casa “sempre tinc la tele apagada”.

Fa dos anys Didín va rebre de mans de Ximo Puig el màxim guardó cultural de la Generalitat Valenciana: la Distinció al Mèrit Cultural. , “El primer que vaig pensar fou (en saber que havia estat condecorada): Què no en tenen a cap millor que jo? Si que estem malament!”, li va confessar a Vicent Climent a el llibre d’entrevistes abans esmentat. “Era una persona molt modesta, que intentava llevar-se importància a ella mateixa i el que havia fet”, relata Climent, qui va passar llargues hores conversant amb ella. “Fou una baula entre el País Valencià i Catalunya”, diu Vicent Torrent. El periodista Emili Piera s’hi va referir així: “L’altar major del valencianisme era la casa de Fuster i la capella lateral era la casa de Didín”. Des d’ahir, aquella casa de Benimodo on Didín rebia cada matí un periòdic que ella llegia amb tisores i llapissera a la mà ha quedat buida. Resta, però, el record d’una dona compromesa i humil, una activista d’aquelles que en podríem dir “subterrània”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.