Mentre la majoria de països civilitzats del nord enllà (liderats per l’austeríssima Alemanya) comencen a advertir al comú dels ciutadans de l’hòstia que els espera i barrinen com mitigar una tardor-hivern de crisi econòmica, sense gas per mantenir l’estufa calentona, el regne d’Espanya fa honor a la seva tradició delirant i esperpèntica; l’administració socialista –que viu, com totes, pensant únicament en comicis i enquestes– ha decidit que la millor forma d’estalviar és continuar repartint bitllets amb alegria com si aquí no passés res i visquéssim en una perpètua olimpíada. Pel que fa al sector cultureta, el govern del PSOE i el ministre Iceta s’han empescat una bonificació cultural de 400 euros per a joves majors de 18 anys.
Aquesta targeta de prepagament (vàlida només per empreses que s’adhereixin al projecte; de moment, més de 500) comportarà una despesa pública de 21 milions d’euros i, segons els seus inventors, arribarà a un total de 500.000 joves a qui tenir pasta de franc per consumir hauria de provocar una catarsi cultural memorable. Per fer-ho tot un pèl més veneçolà, l’invento és tutelat: el consumidor en qüestió l’haurà de dividir l’aguinaldo en 100 euros per productes físics (llibres, premsa, discs), 100 euros per digitals (butlletins digitals, podcasts, videojocs) i 200 per arts escèniques (òpera, cine i etcètera... exceptuant la tauromàquia).
La iniciativa és transcendent per molts motius. Primer, car certifica que Espanya és un país al·lèrgic al liberalisme, molt més interessat en tutelar el consum regalant propinetes als ciutadans que no pas en vetllar perquè tinguin diners a la butxaca i els gastin –culturalment o no– en allò que més els plagui (mentre el PSOE aprovava aquesta bonificació amb tanta alegria, per posar només un exemple, les quotes dels autònoms tornaven a pujar esdevenint per fi un robatori a cara descoberta).
Al seu torn, la bonificació pot derivar en un cas de doble despesa en la qual, i és ben senzill d’entendre, una entrada sufragada amb diners de la ciutadania es dediqui a un espectacle d’un equipament que ja és públic. Aquesta redundància és habitual en altres àmbits de l’economia espanyola, però que la corrupció bancària o industrial ja sigui plenament institucionalitzada no em sembla un bon motiu per importar-la a l’univers de la cultura. Al seu torn, aquesta dinàmica també implica una subvenció encoberta i molt aleatòria del sector privat; si hom vol fomentar la lectura, ha de promocionar els plans de lectura i ajudar a les biblioteques, no pas fomentar que determinades editorials venguin tres o quatre llibres més amb la conseqüent propineta irrisòria.
Finalment i el més important de tot plegat, un programa tutelat de despesa (que, per si no n'hi hagués prou, de moment només tindrà un anyet de vigència) no ajuda a la finalitat d’habituar l’espectador en el consum i el gaudi de la cultura. Principalment, i la cosa és d’autèntic parvulari, la gratuïtat fa perdre el valor general d’un producte i, per acabar-ho d'adobar, diria que relligar el consum cultural a les ajudes d’un ministeri, en un present de gran descrèdit de la política, no em sembla la millor forma d’engrescar el jovent en l’univers de la lletra. Si la cultura s’estatalitza, en definitiva, sempre hi acabarà perdent. La millor forma de fomentar el consum cultural des de l’administració es fa a través de les aules, formant ciutadans amb esperit inquiet i set de coneixement. Mentre l’administració s’inventa aquesta política de propinetes, per cosis de la vida, veiem com al mateix temps tolera la marginalització de l’ensenyament artístic o de la filosofia a secundària. Comptat i debatut, sense un fonament educatiu i universitari sòlid, la cultura sempre viurà coixa.
Però tot això que explico resulta molt llunyà als interessos d’una gent irresponsable que continua administrant la població amb un paternalisme horripilant i gastant els nostres recursos d’una forma pornogràfica. Algun dia, i llavors sí que patirem, els veïns del nord (que, educativament, han fet la feina) potser es cansaran de pagar tanta ximpleria electoralista. I els entendré perfectament.