Amb 'Un nou món' (Autoedició, 2022), el cantautor de Cocentaina Andreu Valor perllonga una carrera de més d'una dècada sobre els escenaris amb el que és, segurament, un dels seus millors discos, si no el millor. Amb producció de Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado, Valor cerca nous viaranys musicals, un gir apuntat en el precedent 'Insurrecte' (2020), que li va valdre el premi al millor àlbum de cançó d'autor en els Carles Santos. El disc i la trajectòria fan presents en la conversa, sempre afable i compromesa de l'artista.
En aquest nou disc d'Andreu Valor res no s'ha deixat a la improvisació. Un temps de producció més llarg i conscient, un equip envoltant al cantautor més gran, no sols pel que fa a l'aspecte musical: el disseny d'Enric Alepuz té un punt de misteri, amb una mena de portes que conviden a passar a una altra dimensió, perquè no es renuncia a construir “un món més amable”. Valor reconeix -passeu i llegiu- que el temps i l'experiència li han fet canviar la percepció. I millorar artísticament. Però hi ha coses que perduren des dels inicis: la veu granulosa, de crooner, la mirada neta, que t'observa des del seu metre noranta i prou, l'amabilitat. I la preservació d'un petit racó mental per a la utopia, potser contemplada amb més distància, matisada. "Si volem un nou món millor del que tenim hem de construir-lo nosaltres", sosté el cantautor. Perquè les utopies no es regalen.
A les fotos promocionals apareixes al costat de Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado. És una foto més de bandautor que de cantautor. M'ha semblat un reconeixement bonic, perquè és evident que el so de l'àlbum té molt de la saviesa musical dels dos com a productors i arranjadors.
Aquesta és la intenció. Sempre he tingut molta consideració amb els meus músics, que han camuflat les meues precarietats d'una manera brutal. I això t'ajuda a créixer i assolir maduresa. Però és que Blai i Hèctor li donen molt de caràcter al treball. Les cançons les fas pròpies, però la manera de vestir-les és molt equitativa. Seria molt injust obviar el treball de certes persones que li donen característiques tan evidents a un projecte. És una manera de reivindicar-los, sí.
Al full promocional es parla d'innovació sonora. I és cert. “Un nou món” és una cançó curiosa en la teua producció, té el toc guitarrer de les produccions de Blai Antoni, però sense perdre l'essència Andreu Valor. Parlàveu d'aquesta mena d'equilibris?
No m'acabe d'ubicar mai en un estil concret. Llavors, em deixe portar molt per la inèrcia creativa. Això em diverteix. Per compensar la situació que estem vivint, perquè costa molt de dur un projecte com aquest, malgrat la humilitat, necessite divertir-me. I els que han ajudat a equilibrar la pluralitat d'estils i que encaixen en un fil conductor amb la resta de temes han estat Blai i Hèctor. I els ho posava difícil. Sé que el disc és eclèctic, que probablement no siga coherent, però m'és igual: necessitava justament això, divertir-me. I de vegades mostrar una certa incoherència entre música i lletra, fer per exemple de “Tretze roses” una cançó alegre...
Tot just t'ho anava a preguntar, perquè “Tretze roses”, que és un homenatge a les víctimes del feixisme, té un toc jazzy que sembla que no correspon al tema.
Amb el temps, li vaig trobant el sentit, però és cert que hi ha aquests contrastos. La dualitat de missatges és una decisió presa a consciència, aprendre a dir les coses d'una altra forma. Em preocupa la convivència, no sabem comunicar, saltem a la primera... Per això si algú està sensibilitzat amb el tema potser no li importe la vestimenta. Mentre que un altre tipus de persona que veu aquesta mena de coses més negativament, potser amb una cançó més dinàmica li entrarà el missatge.
En tot cas, en “Dorm”, que va sobre el drama de la immigració, sí que hi ha una adequació en la cançó a la solemnitat del discurs.
Hi ha temes que sí, però en altres anava d'una altra manera i m'ha agradat respectar aquella pulsió creativa del moment.
“Dorm” té una progressió amb un punt d'èpica, que controleu i equilibreu, i sobretot és un dels talls que palesen la recerca sonora. T'imaginaves així les cançons abans d'entrar en l'estudi?
Algunes sí, perquè portàvem dos o tres anys passant-nos playlist buscant referències. Aquest disc em sembla més madur, però en Insurrecte ja hi havia aquest desig de trencar la concepció de la cançó d'autor amb textures anglosaxones, del minimalisme nòrdic... Sobretot la introducció de les guitarres, perquè en la gira d'Insurrecte vèiem que la gent agraïa les cançons amb una mica més de punx, no sé si pel moment. A còpia de prova i error anem encaixant les peces.
Sí, però en aquest disc crec que li demanes una mica més d'esforç a l'oient.
Sí? [Somriu] Jo volia estalviar-li esforç.
No és un retret, ben al contrari.
Bé, però la idea era buscar una mica de dinamisme, evitar la llanda tan característica meua... Ara no parle tant en els directes, per alleugerir una mica el pes. En la música va implícit el missatge, cada persona té el seu propi univers, no cal matisar en cada moment el que vull expressar amb les cançons. Per això la música té un contingut més dinàmic.
El que dius té sentit amb “Un nou món” i algunes altres cançons. Però jo estava pensant en “I si cante indiferent”, que és una cançó singular en la teua producció, amb un aire menys expansiu, més profund. No sé si té a veure també amb la participació de Sandra Monfort, que és una vocalista amb un discurs molt singular.
Sí. A més va ser una troballa peculiar, ens coneixíem de vista, però coincidim en molts punts en la manera de veure el món i, a més, em sembla una artistassa molt polivalent. Va ser molt bonic perquè va costar molt quadrar les dates d'assaig i gravació, el temps de la producció s'acabava, i ho va gravar a distància, ens ho va passar ella. I els detalls vocals de la cançó són fruit de la seua pròpia creativitat. M'agrada en una col·laboració respectar el que t'aporten. I ella va fer propi el concepte que li vaig atribuir.
Trasllada a la cançó el misteri que tenen els seus discos.
És que tot just m'agradava el que Sandra em podia oferir i per això la vam convidar. És una persona molt madura, amb molt de criteri, i estava molt encertada la proposta. El que és curiós és que és la primera cançó que incloc en un treball que la música no és meua, és de Blai i Hèctor, per això potser el canvi sonor és més marcat. En els tretze temes inicials hi havia una cançó que es deia així, però no acabava d'encaixar. En acabant, vaig adaptar la lletra, però la música és seua.
“Valenta” és una cançó complicada, d'un tema del qual no parla la música, el drama del càncer de mama. T'he de dir que, a més d'una lletra subtil, li heu donat un ambient musical molt íntim i càlid.
Per a mi és important donar estima a les persones que ho estan passant malament. I el concepte ve d'una amiga meua que em va dir que no volia ser valenta davant de la malaltia. Li llevaren un pit, després l'altre, i la seua actitud ha estat espectacular: acaba d'obrir una botiga online, una mena de sex-shop, que dedicarà part dels beneficis a la investigació. Per a mi és una heroïna. Però hi ha altres temes que eren emotius i han quedat fora. Aquest ha encaixat, amb el missatge, la proposta musical, en la diversitat temàtica... No sé si hem encertat, però em semblava interessant.
Trobe que sí, que està encertat. Hi ha també la reivindicació en clau valenciana de “Si no som poble”. El títol és molt explícit, però el text és més subtil que en unes altres cançons combatives teues, hi ha més missatges entre línies.
Ens fem vells, Xavi [somriu].
Ens fem vells, sí? És això?
Bé, hi ha l'efervescència de la gent més jove, més combativa. Després ens fem grans... I mira que em fa por la part conservadora, quan mires als pares i pensen: “ho hem donat tot per vosaltres, ara necessitem pau, calma”. Les persones hem de tenir el mateix criteri sempre i l'activisme no té per què canviar, pot baixar en el ritme però no en l'actitud. Dit això, cal solucionar les coses des d'una estratègia: poder viure amb llibertat i dignitat com a poble forma part de la meua vida, però entenc que vivim en un món cada vegada més globalitzat, sense un equilibri entre totes les postures no anem enlloc. La nostra cultura pot enriquir-se d'unes altres, però no deixa d'estar sempre perseguida. No sé si puc explicar això d'una manera subtil en aquest tema: volem acollir, però també que ens deixen viure.
Que Andreu Valor incloga cançons d'amor boniques no és cap novetat, però crec que “Ho fem amb por” i sobretot “T'enyore” són un salt endavant.
T'ho agraïsc...
T'ho diré d'una altra manera: quan vaig escoltar seguides “I si cante indiferent” i “T'enyore”, també una cançó singular en el teu repertori, vaig tenir clar que “Un nou món” és un dels teus millors discos.
Caram... M'alegra escoltar això. El que puc dir és que és el disc que millor hem treballat amb molta diferència, per la inversió, per la suma de persones també en el disseny, en la comunicació... Tot això no ho teníem abans, perquè els recursos eren limitats -continuen sent-ho- i per la falta d'experiència. Però vas coneixent com funciona i, després de nou discos, alguna cosa hem après. També he llegit molt, més que mai, per comunicar de manera sintetitzada els pensaments. I no ser tan evident és un encert.
Potser té a veure amb el fet que ha hagut més temps per a processos creatius, pel tema de la pandèmia. Estic tenint aquesta sensació per alguns treballs que estan sorgint.
No sé què contestar-te. En el meu cas és una barreja de procés maduratiu i de la suma de gent, d'una producció feta a consciència, amb preproducció, producció... Abans ens plantàvem en l'estudi a veure què eixia. Ara hi ha temes que han quedat fora i els que han entrat han estat revisats i rerevisats. Això garanteix que el projecte siga una mica millor. La pandèmia ha tret de nosaltres altres coses. A mi em preocupava, perquè no sabíem com eixiríem d'això, potser una situació així trau el millor de tu, però jo atribuiria l'evolució al temps que hem invertit en el disc.
Hi ha una síntesi dintre de la síntesi: textos més concrets, amb un discurs més precís. I l'àlbum té un nombre de talls molt selectiu, com molt autoexigent.
Sí. Hi havia catorze o quinze temes. I no vam fer dotze perquè pensàvem que no estaven a l'altura. Hi ha nou: huit cançons i una altra per donar un al·licient al producte físic, perquè Spotify no ajuda gran cosa.
De tota manera, l'objecte físic, el disc, quasi s'ha quedat com un record dels concerts, no sé si a tu et passa.
Sí, sí... Totalment. Tenim la botiga online, però en els concerts hi ha persones que si els ha agradat, compren el disc. I pel que fa al vinil, que s'ha retardat, tenim una llista d'espera brutal. Ens agrada tindre cura d'aquestes persones. El vinil és com un antídot contra la vida que vivim, fer el ritual de posar-lo i regalar-se quaranta minuts de tranquil·litat, en un sofà. Respirar, que és molt necessari.
Perquè, a més, si algú et posa en Spotify en mode aleatori, tindrà una visió desenfocada...
Pot tenir un problema important [Riures]. Pensarà que no és la mateixa persona. Al principi era com una joguina d'amics... La culpa va ser de MésdeMil [es refereix a una discogràfica, ja desapareguda, que va ser molt activa], que em va dir que, si m'ho treballava una mica més, podia traure un disc. I així va nàixer En les nostres mans... Era un moment d'efervescència, de moure's les coses.
I han passat uns quants anys.
Era l'any 2010, però si contem els inicis, quinze anys. No són molts, però els has de passar. Estem plantejant fins i tot fer un concert commemoratiu. El salt és viure o no viure de la música. Hi ha gent molt talentosa que fa uns discos brutals i no s'hi dedica. Jo necessite una dedicació més exclusiva. Això es nota dels primers treballs als últims.
