Les memòries personals es continuen erigint en una font inesgotable de material per al còmic i en una de les grans tendències dels nostres dies; autors com Coco, Catherine Meurisse, Étienne Davodeau, Riad Sattouf i Alison Bechdel -amb obres publicades entre nosaltres en els darrers mesos- són alguns destacats representants d'aquesta línia.
El dia 7 de gener del 2015, la dibuixant i humorista gràfica Coco -que, per cert, fa poc ha estat autora d'una portada de Libération sobre la derogació del dret a l'avortament als Estats Units que s'ha viralitzat mundialment- va obrir la porta de la redacció del setmanari Charlie Hebdo, on treballava.
Per aquella porta van accedir els germans Saïd i Chérif Kouachi, els dos terroristes d'Al-Qaeda que van matar a trets dotze persones i en van deixar ferides onze més, en un atac que va elevar França al seu màxim nivell d'alerta antiterrorista. Prèviament, en diverses ocasions, Charlie Hebdo -una de les més veteranes i corrosives publicacions satíriques franceses- ja havia estat objecte d'amenaces i ciberatacs per diverses caricatures de Mahoma.
Coco -nom de guerra de Corinne Rey- va sobreviure a aquella massacre que va fer la volta al món; no ho van fer amics, col·legues i mestres seus com Cabu, Wolinski o Charb. Però, lògicament, les ferides emocionals viscudes per la il·lustradora són encara profundes i inesborrables. Ara, Coco acaba de publicar Seguir dibujando (Bang Ediciones), una novel·la gràfica íntima i emocionant el títol de la qual és una declaració de principis, en la qual comparteix els sentiments i records provocats per aquell fet traumàtic.
Seguir dibujando arrenca de la recerca de l'autora d'una teràpia psicològica que l'ajudi a suportar el seu dolor, i retrocedeix a aquell dia fatal representant els dos assassins com dos éssers negres i fantasmals que irrompen com missatgers de la mort en la quotidianitat de la redacció. Amb un traç directe, aparentment senzill i tremendament eficaç que alterna el blanc i negre amb pinzellades o explosions de color, Seguir dibujando transita entre la metàfora, la tristesa, la ràbia, el sentiment de culpa, l'homenatge als companys, la defensa incondicional de la llibertat d'expressió i fins i tot -no podia ser d'altra manera- la sàtira.
Coco signa un còmic sincer i corprenedor, escrit i dibuixat amb el cor i les vísceres i que confirma una impressió: l'atemptat contra Charlie Hebdo ha estat la -terrible i dolorosa- font d'inspiració d'algunes creacions de gran rellevància literària i gràfica. Ho vam poder veure amb l'esplèndid llibre L'esqueix de carn (Angle Editorial), en què el periodista Philippe Lançon -un altre dels supervivents de la massacre- descriu les seqüeles físiques i psicològiques que li va deixar aquell dia fatídic. I també en una altra magistral novel·la gràfica: La levedad (Impedimenta), de Catherine Meurisse, que formava part de l'equip de disseny del setmanari i que aquell dia va salvar la vida gràcies a l'atzarosa combinació d'un despertador que no va sonar i un autobús que es va escapar.
I és que l'autoficció és indubtablement una de les grans tendències del còmic contemporani; la mateixa Meurisse -d'àcid sentit de l'humor i grafisme deutor de la gran Claire Bretécher- també és autora d'una altra magnífica obra de caràcter autobiogràfic, Los grandes espacios (Impedimenta), en la qual evoca la seva infantesa en un entorn rural des del moment en què els seus pares van decidir deixar París i instal·lar-se en una vella casa de camp. Los grandes espacios és un cant a la natura, als arbres, a les flors, a les plantes, al camp obert, a la llibertat; Meurisse abraça la tendresa i foragita la nostàlgia en el seu retrat d'un món en perill d'extinció, salpebrat per les seves habituals digressions literàries i pictòriques.
L'ambient rural és també on transcorre altre exercici en primera persona d'un autor francès, Étienne Davodeau: Editorial Finestres ha publicat per primer cop en català Els ignorants, que recull l'any que el guionista i dibuixant va passar treballant a les vinyes i la bodega del viticultor Richard Levy.
Els ignorants és un llibre replet d'humanitat, respecte i empatia, que descriu amb un rigor gairebé documental la crònica d'una doble iniciació: la de Levy en el món de la historieta i la del mateix Davodeau en el món del vi. La conclusió final és que, des de l'amor per l'ofici, l'exigència, la curiositat, la paciència i la dedicació, les dues professions -barrejant geni, intuïció i artesania en el marc d'unes exigències industrials- s'acaben assemblant més del que sembla. Com en altres treballs de Davodeau, un dibuix alhora subtil i detallista atorga a les seves vinyetes una atmosfera plena de vida.
Sense sortir dels llibres recentment apareguts a casa nostra, Riad Sattouf ha publicat a Salamabdra Graphic la cinquena entrega de la fonamental saga L'àrab del futur, en què -seguint el rastre de Marjane Satrapi en la seminal Persèpolis- descriu el xoc cultural derivat de la seva condició de fill d'una francesa i un sirià. La mirada de Sattouf -antic col·laborador també de Charlie Hebdo, per cert-arriba en aquest volum a la seva adolescència, i corrobora la seva inesgotable capacitat per conciliar l'evocació de fets dramàtics amb la hilaritat.
Alison Bechdel no és francesa (com Coco, Meurisse, Davodeau i Sattouf) sinó nord-americana; però és també una autora que ha fet de la memòria personal l'eix de part de la seva obra més coneguda.
Bechdel és la responsable de les reivindicatives tires còmiques Unas lesbianas de cuidado, considerades una icona del còmic indie LGTBI i en les quals es formula el cèlebre Test de Bechdel per avaluar la bretxa de gènere en les pel·lícules i sèries. Però bona part del seu prestigi el deu a les novel·les gràfiques Fun Home -convertida en un exitós musical que es va poder veure al teatre Condal de Barcelona- i ¿Eres mi madre?, en les quals relata en clau tragicòmica la relació -no sempre fàcil- amb els seus pares i la seva presa de consciència lèsbica.
El secreto de la fuerza sobrehumana (Reservoir Books) és la més recent de les memòries gràfiques de Bechdel; en aquest cas parteix de la seva dèria per l'esport i l'exercici per repassar des d'una nova perspectiva sis dècades d'història personal, familiar i col·lectiva. Com sempre, Bechdel recorre a l'(auto)ironia per desplegar un prolix ventall de reflexions íntimes, històriques i polítiques i per parlar de temes com l'obsessió, el pas del temps, la recerca de la transcendència, la relació de l'home amb la natura, la creativitat i les relacions de parella.