Pròxim Orient

La caiguda del Xa: quaranta anys d’una història de l’Iran

Fa quaranta anys, l’11 de febrer de 1979, la revolució islàmica va tombar a l’Iran una de les dictadures més corruptes, controladores, esperpèntiques i cruels. Els excessos i la febre occidentalitzadora del Xa Reza Pahlavi van generar una revolta que va fructificar en la República Islàmica de Khomeini.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“La revolució ens va caure al damunt com una pluja d’estels”, diu la protagonista de Vam ser nosaltres, una novel·la sobre una iraniana emigrada a Suècia que recorda per què va haver de sortir del seu país. L’autora, Golnaz Hashemzadeh Bonde, hi explica la història dels seus pares, que van participar en la revolució que acabà expulsant el Xa, tot i que van haver de marxar abans d’enderrocar-lo. “De fet —continuava el seu personatge—, no sabria dir quan ens vam adonar que el que teníem entre mans era una revolució. Que érem revolucionaris. El que sí que sé és que nosaltres volíem ser-ho. I tant que sí! Tot plegat havia començat com comença l’anhel d’una criatura petita. Com quan els infants somien que de grans seran astronautes, estrelles de cine, o presidents d’un país.”

Algunes lectures eurocèntriques de la caiguda del Xa poden induir a error i fer confondre l’occidentalització de l’Iran amb la modernització de l’antiga Pèrsia i la subsegüent República Islàmica amb l’avantsala del radicalisme islamista. El món no és mai senzill però a l’Iran és molt més complex. L’Iran del Xa no era cap paradís sinó tot el contrari; la revolució no va ser cosa de quatre clergues islamistes radicals sinó un moviment molt transversal.

El Xa Mohammed Reza Pahlavi (Teheran, Iran, 1919 - el Caire, Egipte, 1980) era cap d’estat des del 1941 però el seu poder es va eixamplar el 1953, després d’un cop d’estat clarament orquestrat des dels EUA, per fer fora un primer ministre amb idees pròpies, Mossadeq, que havia optat per gestionar el petroli des de l’estat iranià. Els periodistes David Wise i Thomas B. Ross descrivien a The invisible government (Londres, 1965) la política de Mossadeq: “Mossadeq va nacionalitzar l’empresa britànica Anglo-Iranian i va ocupar la gran refineria d’Abadan, al golf Pèrsic. A més va tolerar el Tudeh, el partit comunista iranià, i per això Londres i Washington van témer que els russos fessin seves les enormes reserves de petroli del país”. No tan sols era en un moment important de la Guerra Freda, sinó també un punt culminant en la baralla pel control de la producció del petroli. “No hi ha cap dubte —continuaven Wise i Ross— que la CIA va organitzar i dirigir el cop que el 1953 va derrocar el primer ministre Mohammed Mossadeq, i va mantenir en el tron el Xa Mohammed Reza Pahlavi. Però són pocs els americans que saben que aquell cop va ser encapçalat per un agent de la CIA que era net del president Theodore Roosevelt [...] —Kermit Roosevelt— [...] que, encara molts anys després, continuava essent anomenat en els cercles de la CIA Mister Iran”.

Quan van començar a estendre’s les manifestacions a favor de Mossadeq i els EUA van veure que la situació es podia resoldre en contra dels seus interessos, Mister Roosevelt va escampar els seus homes per Teheran: “La matinada del 19 d’agost, Roosevelt, que continuava ocult, va donar ordre als agents iranians de llançar al carrer tots els efectius que van ser capaços d’aconseguir. [...] Els agents es van dirigir als clubs esportius, on van reclutar un estrany batibull d’atletes i gimnastes amb els quals van formar un grup de manifestants extraordinari que van fer desfilar pel basar fent crits a favor del Xa”.

Evidentment, recordaven Wise i Ross, “els Estats Units no van reconèixer mai el paper que la CIA havia desenvolupat en aquells esdeveniments”. Però anys després, qui aleshores era el cap de la CIA, Allen Dulles, no sabria com negar-ho en una entrevista a la CBS: “A la pregunta de si era veritat que ‘la CIA havia gastat milions de dòlars per reclutar persones que es manifestessin pels carrers i per altres accions dirigides a enderrocar Mossadeq’, Dulles va respondre: ‘OK, només puc dir que és del tot falsa l’afirmació que gastàrem molts diners per aconseguir aquest objectiu’”.

El resultat va ser una dictadura cada vegada més opressiva, a través d’un servei secret, la Savak, i com més va més desigual, gràcies als petrodòlars.

 

Primera roda de premsa de Khomeini a Teheran després d'un exili de quinze anys, el 3 de febrer de 1979

L’escriptora Ana M. Briongos, que va estar a l’Iran uns deu anys a final de l’època del Xa, ho explicava així a Negro sobre negro (Laertes, 1996): “Eren els temps del Xa, que es feia dir Xahanxa, rei de reis, i de Farah Diba. Els petrodòlars inundaven el país, i se celebraven grans fastos per a commemorar els 2.500 anys del naixement de l’imperi persa. Una part de la població s’anava enriquint escandalosament i en feia ostentació, mentre que la resta, que era majoria, vivia humilment o pobrament. Va aparèixer una classe mitjana adinerada i disposada a comprar tot el que Occident li oferís i Occident hi va entrar sense cap mirament, repartint comissions, amb la qual cosa el país es va educar en la corrupció. Llavors Teheran tenia quatre milions d’habitants”.

El periodista Ryszard Kapuscinski feia un retrat enlluernador de l’època, a El Sha (Anagrama, 1987). Gràcies a un estil literari únic que Sergio Beser va batejar com a “periodisme màgic”, Kapuscinski descrivia l’efecte dels petrodòlars: “El petroli omple l’home de tal vanitat que aquest comença a creure que fàcilment pot destruir aquest factor tan resistent i refractari que s’anomena temps. Tenint el petroli, acostumava a dir l’últim Xa, en el període d’una generació crearé una altra Amèrica! No la va crear. El petroli és fort però també té punts febles: no substitueix la necessitat de pensar, tampoc no substitueix la saviesa”.

Què va fer el Xa amb tots els diners que produeix l’or negre? “Distribueix part dels diners entre l’elit, destina la meitat al seu exèrcit i la resta al desenvolupament”. Però què significa desenvolupament per al Xa Reza Pahlavi, es demana el periodista polonès: “En els sistemes de poder unipersonal, l’elit identifica el seu interès amb el de l’Estat (instrument en les seves mans per a l’exercici del poder) i el desenvolupament econòmic —tenint com té per objectiu reforçar l’Estat i el seu aparell de repressió— reforça la dictadura, l’esclavatge, l’avidesa, l’esterilitat i el buit existencial”.

La dictadura en va sortir efectivament reforçada gràcies a un sistema d’espionatge que baixava fins al carrer i escampava la desconfiança entre els ciutadans. A El Sha, Ryszard Kapuscinski descrivia fins a quin punt la Savak, el servei d’intel·ligència del règim del Xa, collava la societat iraniana. Kapuscinski transcriu la història explicada per un iranià sobre un membre de la Savak que s’instal·lava en una parada de l’autobús en un carrer qualsevol de Teheran: “Espiava la gent que, tot esperant l’autobús, parlava de coses intranscendents”. Així, “un migdia més que calorós va arribar a la parada un vell malalt del cor i va dir, sospirant profundament: ‘Quina angúnia, no es pot respirar’. ‘Sí, és veritat —va respondre el savakista de guàrdia acostant-se al nouvingut—, el temps es torna cada volta més sufocant, a la gent li falta l’aire.’ ‘Certament —va prosseguir l’ingenu ancià duent-se la mar al cor—. Aquest aire és tan feixuc, aquesta xafogor!’. I sense dir res més se’l va endur al calabós. La gent de la parada presenciava l’escena amb horror perquè des del principi s’havia adonat que el vell malalt cometia un error imperdonable fent servir la paraula sufocant en una conversa amb un estrany. L’experiència els havia ensenyat que havien d’evitar de pronunciar en veu alta paraules com angoixat, foscor, pes, abisme, trampa, fangar, descomposició, gàbia, reixes, cadena, mordassa, porra, bota, mentida... [...] perquè tots aquests substantius, verbs, adjectius i pronoms podrien constituir una al·lusió al règim del xa, per tant eren un camp semàntic minat que només calia trepitjar per saltar pels aires”.

Però l’èxit de la Savak és que aviat els ciutadans sospitaven també de qualsevol que s’arrisqués a parlar. I si eren agents de la Savak estirant-los la llengua? “Si algú atacava o condemnava la monarquia —afirma Kapuscinski—, hom pensava que devia estar protegit per un privilegi especial i que actuava amb males intencions, que volia descobrir qui li donés la raó per després destruir-lo. Com més aguda i més encertada era l’expressió de les seves opinions, més sospitós semblava i més decididament se n’apartaven”.

Després de la Revolució Islàmica i mirant-s’ho amb perspectiva, Ana M. Briongos deia: “No es pot imposar res a garrotades perquè aquestes mateixes garrotades es tornaran en contra nostre. Mireu què va passar el 1935, quan el pare de l’últim Xa, en un intent de modernitzar el país, va prohibir el xador per decret. Va ser tal la reacció contrària que moltes famílies es van estimar més no enviar les seves filles a l’escola abans de deixar-les-hi anar sense xador. D’aquesta manera, quan ja s’havia aconseguit que les noies fossin a l’escola, en van tornar a sortir i hi hagué una gran regressió en l’escolarització femenina. No es pot passar per damunt d’unes tradicions centenàries en nom de la modernització i en canvi de dòlars i prou. El preu d’aquest despropòsit ha estat la Revolució Islàmica”.

Kapuscinski s’esforça a explicar que allò que va acabar essent la Revolució Islàmica havia començat amb molts fronts revolucionaris que no tenien res a veure amb el primer líder del nou estat iranià, l’aiatol·là Khomeini.

“La lluita contra el Xa (és a dir, contra la dictadura) —diu Kapuscinski— no solament la van portar Khomeini i els mul·làs. Així ho presentava (molt hàbilment, com es veurà més tard) la propaganda de la Savak: els ignorants mul·làs destruïen l’obra il·lustrada i progressista del Xa. No! Aquesta lluita la van dur a terme sobretot els qui eren al costat de la saviesa, la consciència, l’honor, l’honestedat i el patriotisme. Els obrers, els escriptors, els estudiants i els científics. Ells eren, abans que ningú, els qui morien a les presons de la Savak i els primers d’agafar les armes per lluitar contra la dictadura”.

De fet, la novel·la Vam ser nosaltres parla només d’universitaris marxistes i laics que són atacats després d’una manifestació i més tard torturats fins a confessar.

“En aquella època —afegeix Kapuscinski— ni Somoza ni Stroessner no van tenir sobre les seves consciències tantes víctimes tràgiques. No va quedar ni un sol home dels que havien creat la guerrilla iraniana, dels que eren els seus caps i ideòlegs, dels dirigents dels fedaïns, mujahidins i més formacions de lluita; ni un”.

Però a l’Iran la religió sempre sura en els moments més tensos de la seva història. El país té la peculiaritat de seguir una branca islamista sempre a la contra de la resta de l’islamisme, el xiisme, que segueix la creença encapçalada per Alí, gendre de Mahoma, marit de la seva filla Fàtima, que “el califat [...] havia de ser una institució que es caracteritzés per la seva modèstia i senzillesa” i no per la “monarquia hereditària”.

I Khomeini va despertar la bèstia que hivernava: “Per als iranians, el xiisme sempre ha estat com el sabre desat rere la biga de les golfes per als nostres conspiradors en les èpoques de les revoltes. Mentre la vida era suportable i les forces restaven sense organitzar, el sabre continuava amagat embolicat en draps mullats amb oli. Però quan sonava el senyal d’atac, quan arribava el moment de l’acció, se sentia cruixir l’escala que conduïa a les golfes i, després, el galop dels cavalls i el tris-tras de les fulles tallant l’aire”.

En un tres i no res, la truita es va capgirar i el Xa va sortir cames ajudeu-me de l’Iran. La història posterior alterna el manteniment de les institucions revolucionàries; l’obligació del xador en compte de la seva prohibició; la intel·ligent gestió del petroli; els presumptes intents d’enriquir urani; les amenaces contra Israel i les sancions econòmiques.

L’autora de Vam ser nosaltres, Golnaz, que explica en entrevistes que no és partidària de les revolucions, resumeix en dos paràgrafs el sentiment de frustració i orgull de la generació, que, com els seus pares, va participar en aquella revolució des del laïcisme: “També trobo que vam ser uns idiotes. Ho teníem tot. Tot el que un podia arribar a desitjar. Érem dels més afortunats del nostre país i, en certa manera, teníem més que els més rics. Teníem un futur a les mans al qual havíem de donar forma nosaltres mateixos. [...] Però no! Vam anar tots darrere els principis. L’autèntica llibertat. Allò era el que volíem per a nosaltres, però, sobretot, també per als altres. [...] Ens vam creure que depenia de nosaltres! Que era alguna cosa sobre la qual podíem tenir alguna mena d’influència! Mira que n’érem, de rucs! Rucs i ingenus! Així i tot, va ser el millor que he fet a la vida”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.