A la col·legiata de Santa Maria d’Organyà, documentada per primer cop l’any 993, es van trobar les Homilies, el considerat durant temps text escrit més antic en llengua catalana, rang que les noves datacions, però, atribuirien ara als Greuges de Guitard Isarn. Qüestions filològiques a banda, edificis com aquest, amarats d’història i històries, serveixen avui d’escenari al Festival de Música Antiga dels Pirineus, el FeMAP, cicle que enguany arriba a l’onzena edició i estén els tentacles per trenta-vuit municipis de tres Estats (amb 55 concerts): pel sud arriba al Riner i pel nord, a Pesillà de la Ribera i Els Banys d’Arles, a la Catalunya del Nord, en un viatge que travessa la serralada a través d’Andorra i que, sovint, obliga a anar a la recerca de la música enfilant carreteres de muntanya.
“Es tracta de tornar la música a aquells llocs on es va crear, durant segles”, exposa el director de l’esdeveniment, Josep Maria Dutrén, aquest home que calcula haver-se travessat el Port del Cantó ja més de tres-centes vegades. Cert que difícilment les obres luteranes escrites per Johann Sebastian Bach s’hauran interpretat en el decurs de la història a la catòlica Santa Maria d’Organyà. Però matís pedant a banda, no impedeix que la interpretació que els mallorquins Acadèmia 1830 van fer de les cantates del d’Eisenach —el cor inicial de la 62, la número 82 i la 84, i la molt coneguda 140, Wachet auf (Desperteu-vos)— sonés com si haguessin estat escrites per aquest escenari i per cap altre en aquest món. I això que les reduïdes dimensions de l’església van fer que la formació dirigida per Fernando Marina retallés el nombre de participants a tretze cantants i deu instrumentistes.
Les Balears són enguany el territori convidat i de les Illes ha arribat també l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca —amb Pace non trobo, un programa basat en el panorama italià de principis del segle XVIII, de Vivaldi a Locatelli—, que ha passejat per l’església de Sant Pere de Ripoll i la sala Ateneu d’Avià. Encara que com a vaixell insígnia els veïns insulars van enviar un dels noms amb més projecció en el panorama musical de l’arxipèlag, la violinista eivissenca Lina Tur Bonet, al capdavant de MUSIca AlcheMIca —atenció, perquè entre ells hi ha algú de la solera d’Andrew Ackerman, que havia format part del Concentus Musicus Wien. Van ser els protagonistes del concert inaugural de l’edició, l’1 de juliol al lloc habitual, la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, amb un programa titulat La Bellezza i que recollia obres de l’stylus fantasticus del segle XVII, peces que exploraven amb una imaginació desbordant un instrument, el violí, que pràcticament acabava de néixer.
Però sí, el FeMAP permet explorar també les músiques que s’escrivien precisament al territori. La passada edició era protagonista Joan Brudieu: el 2020 es commemoraven els cinc-cents anys del seu suposat naixement, a Llemotges. És un dels més conspicus compositors del segle XVI a Catalunya, professor de cant a la barcelonina Santa Maria del Mar i mestre de capella a la catedral de la Seu (on està enterrat i on la recent ampliació del Museu Diocesà li dedica el lloc que mereix). Producció pròpia del festival —una aposta que manté al llarg de les edicions—, l’Officium defunctorum Urgellensis interpretat per l’Ensemble Brudieu, muntat ad hoc sota la direcció de Josep Cabré, s’ha tornat a sentir a l’església de Sant Vicenç d’Esterri d’Àneu i a la de Santa Maria de Covet, aquella inesperada estructura romànica de considerables dimensions que s’ensenyoreix sobre un minúscul poble del Pallars Jussà. No és cosa de malbaratar tot l’esforç que suposa aixecar una producció, recorda Dutrén. A aquesta no només li dona sortida sonar novament al festival sinó que ha navegat fins a les Illes i ho tornarà a fer.
El FeMAP, nascut el 2011, va fagocitar el cicle que, precisament a la Seu, duia el nom de Brudieu. Una aposta arriscada –i aleshores criticada- dels responsables de l’Ajuntament en aquell moment. Les veus crítiques han emmudit “perquè finalment tothom s’ha adonat que valia la pena integrar-se en un projecte més potent” que garanteix a la ciutat la visibilitat d’acollir cada any el concert inaugural. En aquella primera edició el germen es plantava en una desena de municipis, tots lleidatans. De seguida començava el creixement: l’any següent sumava territoris, entre els quals Andorra. El Principat, que inicialment s’hi va afegir amb l’entusiasme d’exhibir el patrimoni historicoartístic —la museïtzada casa Areny-Plandolit va ser escenari habitual durant anys i el festival va ser l’excusa perfecta per mostrar una antiga fàbrica de llanes tristament en desús—, en les últimes edicions només manté l’escenari del llac d’Engolasters, gràcies al suport de la companyia elèctrica Feda. Una d’aquelles decisions polítiques inexplicades i inexplicables. En aquest paratge d’exuberància natural, el Canigó Ensemble —amb l’encisadora veu de Marta Garcia Cadena, acompanyada de tiorba, guitarra barroca i viola de gamba— desplegava a mitjan juliol un repertori de música tradicional i popular catalana.
Perquè als escenaris arquitectònics se sumen espais naturals, com el Niu de l’Àliga. Al refugi, situat a 2.537 metres d’altitud, actuarà el 18 d’agost Résonance, projecte encapçalat per Samuel Cattiau (contratenor i baríton). Després de passar per Taüll i Saldes. Amb tot, Dutrén està enguany particularment satisfet d’haver aconseguit per fi sumar el monestir de Gerri de la Sal: el 12 d’agost Trifolium interpretarà L’apoteosi del contrapunt, que desplega obres de Palestrina, Purcell, Bach i Mozart, entre d’altres. Un repertori que repetiran a Tavascan i Coll de Nargó. Perquè a l’edició encara li queda metxa per cremar fins que s’acomiadi, el 21 d’agost al monestir de Sant Pere de Camprodon (Missa Regalis es titula el programa, que anirà a càrrec de l’Ensemble Lisboa 1740).
Tornem, però, als orígens del FeMAP i a les raons que el van fer néixer: va ser una aposta de la Generalitat de Catalunya per posar en marxa un festival ambiciós a partir de la suma de petits esforços, “perquè era impossible que cap municipi sol, ni que fossin Berga o la Seu d’Urgell, poguessin tirar endavant una proposta potent”, argumenta Dutrén. I per què de música antiga? Es podia aprofitar així la intenció del govern català de declarar projecte estratègic un cicle en cada estil, com el de jazz de Terrassa, el Tradicionàrius o el de clàssica de Torroella de Montgrí. “I per raons òbvies no anàvem a impulsar un festival de heavy metal, que no té cap vincle amb el territori”. En canvi, aquesta música litúrgica està fermament lligada al Pirineu des de l’època romànica: només s’ha de pensar en la recuperació del mil·lenari Cant de la Sibil·la que també des de fa uns anys s’ha propiciat a la catedral de Santa Maria d’Urgell.
El que no volia Dutrén de cap manera, insisteix, “és el tipus de festival poti-poti que no serveix més que per atreure els turistes que hi ha per la zona, però sense generar cap mena de moviment cultural”, mentre que “amb propostes temàtiques com aquestes, tot i que redueixes el públic, crees una marca”. Posa com a exemple un grup d’una desena de lituans que apareixien amb les entrades comprades a l’avança pel concert al castell de Castellciutat, on els Ensemble Il Viaggio van posar sobre la taula els quintets per a flauta i cordes de Luigi Boccherini. “Aquest tipus de turisme cultural, amb un cert poder adquisitiu i criteri exigent” és al que el FeMAP llença l’ham.
Per atreure el públic que busca, “gent que no està per perdre el temps”, Dutrén compta amb la qualitat artística de la proposta. Una dada que apuntala que van per bon camí: els vuit concerts que només en aquesta edició enregistren per difondre posteriorment Ràdio Clàssica (RNE) i Catalunya Música. “A banda, entren en el sac, així és com en diuen ells, de la UER, d’on es nodreixen emissores d’arreu d’Europa”. En el parany que no volen caure, defensa el director artístic de la proposta, és en exhibir talonari i comprar les formacions mainstream de la música antiga que tan llamineres podrien semblar. “No, encara que pogués pagar-ho, si tingués un festival de rock, abans que un Bruce Springsteen que ens costarà una morterada preferim tenir deu Mishima”. Els grans noms no ajuden a donar visibilitat? “No és la meva visió de la gestió cultural posicionar a partir del caixet”. I també hi ha el vessant de donar oportunitats de tocar a les moltes formacions que es van creant, “gent del país, jove però amb ja molta autoritat”. Així que per la part artística “estem molt satisfets” amb el nivell assolit. Qui vulgui comprovar-ho encara hi és a temps, amb una última setmana, la del 15 al 21 d’agost, que promet ser un paroxisme de música antiga pertot el Pirineu.