He de reconèixer, d’entrada, les meves prevencions respecte a les “experiències immersives” mitjançant el reclam del nom d’un artista famós i/o internacionalment reconegut. Potser per això m’ha agafat per sorpresa la notícia d’una exposició dedicada a Jordi Pericot i l’art cinètic en un centre destinat a les immersions audiovisuals que s’estan posant de moda. Sorpresa per l’artista escollit ja que Jordi Pericot no ha tingut el gran reconeixement que es mereix ni està ben representat als nostres museus, i sorpresa també pel contingut de la mostra que planteja un repàs a la trajectòria artística, experimental i teòrica del personatge. Diguem-ho també d’entrada, un cop vista la mostra, hem de dir que aquesta és una esplèndida exposició que no s’ha de perdre ningú que vulgui conèixer i saber més sobre la història de l’art de la segona meitat del segle XX a Catalunya.
Pericot: Art expandit.
IDEAL Centre d’Arts Digitals
Doctor Trueta, 196-198
Barcelona
Fins el 4 de setembre de 2022
Jordi Pericot i Canaleta (Masnou, 1931) és fill de professors i pedagogs, un fet important en la seva biografia. Degut a la penosa situació política, social, cultural i repressiva, el 1958 decideix marxar a França perquè “era bàsic per a la supervivència intel·lectual”. Primer a Tolosa i després a Paris.
Personatge inquiet i polifacètic, pintor, artista plàstic, pensador, pedagog, teòric, amb criteri propi i esperit crític, amb una gran capacitat analítica, irònic però afable i proper, Jordi Pericot és el màxim exponent de l’art cinètic a Catalunya. Amb una sòlida base filosòfica i humanista, juga, experimenta i analitza a través de diversos mitjans, materials i estratègies i de diferents maneres. “Viure és, en el millor dels casos, jugar. Jugar un joc darrera l’altre” diu ell mateix a «Jordi Pericot versus Jordi Pericot» (Jordi Pericot i l’art cinètic a Catalunya, Ajuntament del Masnou, 2014). I reconeix que sempre ha seguit “la mateixa estratègia: trobar el cantó lúdic de les coses serioses”. Potser per això s’ha interessat i encuriosit per les diverses formes de l’art, el disseny i la comunicació visual, per la pedagogia, la filosofia i la psicologia. I potser també perquè “em cansen els jocs als quals ja he jugat... seguir jugant-hi seria com autoplagiar-se”; un autoplagi, dit sigui de pas, que és força habitual en el món de les arts plàstiques.
L’experimentació cinètica i la trajectòria artística de Jordi Pericot es pot dividir, segons el propi autor, en sis períodes. El primer abasta “les albors del cinetisme (1963-1972)”. El contacte i la relació amb el grup GRAV a París, actiu des del 1960 fins al 1968, fou una influència fonamental en aquest període. Els membres del grup tenien com a referent l’obra de Víctor Vasarely. Pericot connecta amb la manera com aquestes artistes conceben la creació artística.
A la tornada a Catalunya, aporta totes aquestes idees i inquietuds a la fundació del grup MENTE (Mostra Espanyola de Noves Tendències Estètiques). Aquest grup, actiu entre 1968 i 1970, estava format per professionals de molt diversos camps i procedències com ara Daniel Giralt-Miracle, Joan Mas (galerista), Ricard Bofill, Ricard Salvat, Pere Portabella, Josep M. Mestres Quadreny, etc. Tots ells apostaven per una obra d’art total, per una integració i una trobada entre les arts, les ciències i les tècniques, per la participació activa de l’espectador.
El segon període, «El moviment per la reflexió. Miralls guerxos (1965-1968)» es caracteritza pel seu declarat cinetisme. Els “miralls guerxos”, terme creat per Alexandre Cirici Pellicer, estan constituïts per superfícies polides i ondulades d’acer inoxidable que reflecteixen les formes i els colors pintats a les parts interiors de les obres que no són visibles a primer cop de vista. Quant l’espectador es desplaça percep el moviment mitjançant aquests reflexos i els canvis de llum, color i textura es fan del tot perceptibles. Exemples d’aquest tipus d’obres són Espai 7 (1967), d’acer laminat, amb unes tires que sobresurten de la superfície plana del quadre, o Espai 8 (1967), on unes llengües corbades de color blanc amaguen espais acolorits que es reflecteixen en un fons de superfícies còncaves.
Paral·lelament a aquests miralls, Pericot treballa també en unes peces fetes amb suport de fusta sobre les que munta una mena de caixes amb una tapes de làmines de metacrilat estriat. Al fons unes cartolines pintades amb ratlles, rombes o triangles de colors provoquen la sensació de moviment i de canvi si son vistes a través de les estries del metacrilat. Es tracta dels denominats “Espais R” com ara 4 x 4 en espai 57R vermell i blau (1971), que l’autor inscriu en el període d’«El moviment per a la refracció. Plàstic estriat (1966-1971)».
En un altre període, el d’«el mòdul cinètic T» (1968-1972), l’aparició del metacrilat metal·litzat li suggereix la realització i la utilització d’un enginyós mòdul en forma de tronc de con que li permet provocar tota mena de reflexions que l’espectador percep des de qualsevol punt de vista. Són treballs com Oposició de nou plans A-R sobre espai 77-324 T, de 1971.
A «La tensió entre ésser i buit. Formes, colors i buits (1971-1974)» introdueix a les seves obres, tal com indica el títol del període, la tensió entre allò que és i la seva absència, tan des d’un punt de vista conceptual i filosòfic com des del vessant físic i material. Els forats i els buits s’integren amb les formes i els colors per formar un tot, un llenguatge ric i complex que es carrega de connotacions i significats.Rotació i intersecció de dos buits sobre buit 17, de 1973, és un bon exemple d’aquest període.
La seva obra cinètica és una mena d’estètica digital realitzada analògicament. Sorprèn per la senzillesa dels seus mitjans artesanals, uns mitjans que aconsegueixen resultats captivadors, suggeridors i espectaculars. La recerca del moviment virtual i real des de tots els punts de vista és una constant a la seva obra plàstica i pictòrica. I, alhora, inclou també el buit físic i conceptual a l’interior de les obres com un element més del seu llenguatge expressiu mitjançant concavitats, encunyacions, retalls, forats i perforacions.
Un cert cansament de l’abstracció geomètrica i la por a repetir-se, a l’autoplagi, el duen a una darrera etapa creativa, la del «cinetisme orgànic» de «les figures retòriques (1981-1984)». En aquest període intenta vincular la pràctica artística amb la realitat més immediata de l’entorn amb referències a situacions quotidianes. Incorpora fotografies serigrafiades amb imatges de figures humanes, autoretrats, ulls, gestos de les mans o de la boca, etc. És el cas, per exemple, de l’irònic Poema en silenci (manifest comunista), de 1983, on veiem seqüenciat el moviment d’una boca que pronuncia el famós manifest; de Múltiples ulls per a una mirada, també de 1983, amb una inabastable seqüència d’ulls, els ulls de l’autor, que miren en totes direccions; o d’Egomassa (1984) on la seva pròpia imatge es veu repetida i massificada fins a l’infinit.
De forma progressiva, Pericot anirà abandonant el món de les arts plàstiques per centrar-se en el de la pedagogia i la teoria del disseny, de la imatge i de la comunicació visual. És l’època on du a terme una extensa obra teòrica, d’assaig i de reflexió, i on s’involucra en la investigació i la docència a l’Escola de Disseny Elisava, a la Universitat Autònoma, a la Universitat de Barcelona, al Departament d’Educació de la Generalitat, a la Universitat Pompeu Fabra.
Les diferents sales de l’IDEAL ens permeten endinsar-nos en aquestes diverses etapes i períodes de la tasca artística i creativa de Pericot. Uns plafons lluminosos explicatius situen l’espectador en el context artístic, conceptual i cultural del seu moment històric i l’acompanyen durant un trajecte ple de descobertes, d’il·lusions òptiques i d’imatges en moviment que captiven la seva mirada i el fan participar activament, el conviden a moure’s endavant i endarrere, a acostar-se o a distanciar-se de les obres per tal de copsar totes les seves possibilitats visuals.
Quan arribem a la sala immersiva, les formes, els colors i les imatges ens envaeixen per tots costats, apareixen i desapareixen, pugen i baixen per les parets o avancen pel terra. Però curiosament, aquest moviment que ens envolta més aviat ens atabala, ens immobilitza, ens desconcerta, i acabem asseguts en algun dels tamborets que hi ha escampats per la sala. Reconec que ens interessa i ens plau molt més moure’ns a voluntat davant dels quadres, sense cap mena d’interferència, que no pas seure en un tamboret embolcallats d’imatges en moviment que no controlem, que no donem a l’abast a l’hora de captar-les, amb unes ulleretes de cartró que hom acaba per treure’s per poder descobrir directament les imatges.
Abans d’emprendre el llarg passadís de sortida, en una sala mig a les fosques, trobem una reproducció del cotxe Seat 133 de color gris que Pericot va intervenir i manipular en motiu de «MAN 74». Es tracta d’un automòbil sense rodes del que surt una massa viscosa que sobreïx per totes les finestres. En una porta hi ha imprès l’anagrama 90-1C14, una al·lusió metafòrica i crítica dels vehicles que utilitzava la policia de l’època; el vehicle, després d’alguns dies d’exposició a La Rambla de Barcelona, va ser requisat i retirat. A les parets, la imatge de l’autor projectada ens explica les característiques i les circumstàncies que envolten aquesta obra.
Ja al passadís de sortida trobem la darrera obra exposada, MeRdA(1984), una seqüència de sis autoretrats on es veu l’autor pronunciant la paraula “merda” com a comiat de la seva activitat artística.
Tot plegat fa evident que malgrat les múltiples facetes de les tasques que desenvolupa l’autor, les seves investigacions pràctiques o teòriques sempre han girat a l’entorn de la preocupació entre allò que es diu i allò que s’entén, entre qui fa una obra i el que la percep.
Aquesta és una exposició que no us podeu perdre si voleu descobrir, conèixer o ampliar els vostres coneixements sobre la tasca artística i experimental de Jordi Pericot, sobre l’art cinètic al nostre país, sobre aquells personatges de la història de l’art recent que no tenen el reconeixement que es mereixen per la importància de les seves aportacions perquè no han utilitzat els circuits més comercials i propagandístics dels sistemes de difusió i persuasió massius, els sistemes de conformació de masses.
Quan es clausuri aquesta mostra podeu veure i visitar l’Espai d’Art Cinètic Jordi Pericot al Museu Municipal de Nàutica del Masnou, un lloc creat especialment el 2011 per albergar i gaudir de la col·lecció d’obres que Pericot va donar al seu poble natal, la col·lecció d’art cinètic d’un sol autor més important del nostre país.
