Economia

Els pobres treballadors dels bancs rics

Des de l’any 2009 el sector de la banca ha destruït 83.000 llocs de treball. La sagnia no acaba aquí: la majoria de bancs preparen retallades de plantilla per a aquest 2019. La reestructuració i la digitalització ha abocat el sector a una reconversió sense precedents, de la qual els treballadors i treballadores són les principals víctimes.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El pròxim 28 de març es compliran deu anys des que el Banc d’Espanya va intervenir Caja Castilla-la Mancha. “En aquests moments no hi ha una preocupació especial i immediata ni sobre res ni sobre ningú”, va assegurar l’aleshores ministre d’Economia, Pedro Solbes, quan els periodistes li van preguntar pel risc de contagi a altres entitats. Les paraules de Solbes, però, foren paper mullat. La intervenció de Caja Castilla-la Mancha fou l’arrencada d’un procés de transformació del sistema financer espanyol sense precedents.

En els mesos posteriors a aquell 28 de març el Govern espanyol va crear el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), un instrument cridat a minimitzar els danys provocats per l’enderroc d’un edifici en risc de col·lapse. Les runes no van tardar a començar a caure: el maig de 2010 es va intervenir CajaSur; l’estiu de 2011 arribà el torn de la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM); l’hivern d’aquell mateix any fou el Banc de València; i el maig de 2012 el miratge de Bankia (una entitat creada de la fusió de Caja Madrid i Bancaixa) es diluí. Mentrestant, la resta d’actors financers havien iniciat un joc de ball que acabà amb fusions i adquisicions i la desaparició, de facto, del fins aleshores potent sistema de caixes d’estalvis. D’una estructura amb un alt grau de diversitat hem passat a un sistema financer dominat per sis grans entitats bancàries: CaixaBank, Santander, BBVA, Sabadell, Bankinter i Bankia. D’aquest alt grau de concentració algunes associacions de consumidors en diuen “oligopoli”.

I el procés encara no ha acabat. Durant els primers mesos d’aquest any està previst que es culmine la integració del Banco Popular en el Santander. La pròxima primavera també s’oficialitzarà una operació que fa temps que preparen: la fusió d’Unicaja i Liberbank. Més en l’aire està la venda de Bankia. L’actual ministra d’economia i empresa, Nadia Calviño, ha dilatat els terminis per a una operació de reprivatització que genera molta atenció en el sector. Siga com siga, el procés de reestructuració del sector ha tingut conseqüències també per als clients i els treballadors. El tancament de sucursals bancàries ha estat una constant des de 2010, com també l’hemorràgia en llocs de treball. “Hem viscut una reconversió que riu-te tu de la dels Alts Forns”, diu Marta Benito, secretaria sectorial de finances, assegurances i oficines de la UGT al País Valencià.

Les xifres són ben eloqüents. Segons les dades que la federació estatal de Comissions Obreres, en els darrers deu anys s’han perdut 83.000 llocs de treball. Això és el 31% de la plantilla existent abans d’iniciar la crisi. La mortalitat de sucursals ha estat encara més alta: segons les dades del Banc d’Espanya, entre 2008 i 2017 (cal tenir en compte que en 2018 han continuat produint-se tancaments) un 40% de les oficines van tancar en el conjunt de l’Estat. Les xifres són encara pitjors en el cas dels Països Catalans (vegeu els gràfics). Barcelona és, de fet, la província d’Espanya on més entitats es van tancar (53%). Segueix Castelló (52%), Tarragona i Girona (49%), València (46%),  Lleida (41%) i Illes (35%). “El sector ha canviat de dalt a baix i també la manera de fer la nostra feina —assegura Luis Jiménez, secretari general de CCOO de la Federació de Serveis Financers a Catalunya—. Al marge de l’aprimament que ha significat la crisi econòmica, s’han modificat els processos d’intermediació amb els clients”.

Vanesa Prieto

 

Els bancs ja no són el que eren

La banca no ha quedat al marge de la disrupció que ha comportat la digitalització en tots els camps de l’economia. Com ha passat en el sector de les vendes, el transport o el periodisme, les maneres de fer tradicionals s’han vist afectades per la irrupció de les noves tecnologies. La imatge del caixer que, meticulosament, comptava els bitllets davant del client des de darrere del taulell ha passat a la història. Com també les benzineres on un operari et posava la gasolina. L’automatització dels processos ha arribat també al món de la banca. Al capdavall, la digitalització suposa també, i sobretot, un estalvi per a les empreses. La banca ha entrat de ple en el que alguns anomenen l’“economia del contenidor”, una economia intercedida per les xarxes i les aplicacions, en què el consumidor està obligat a tenir un paper actiu i el proveïdor redueix al màxim les seues despeses fixes. El procés de substitució és imparable. Al Regne Unit, l’ús d’aplicacions dels bancs ja duplica el nombre de visites físiques a les sucursals. Les previsions per a 2020 són que les visites a les sucursals bancàries cauran quasi un 50%, mentre que les operacions a través de les aplicacions superaran els 2.000 milions de connexions anuals, més del doble que en l’actualitat.

On queda, aleshores, el treballador de banca? “Hem passat de ser caixers a comercials”, explica, a tall de resum, Marta Benito, d’UGT. Els treballadors han deixat de fer tasques de baix valor afegit i se’ls destina a fer altres que reporten més beneficis a les companyies: dipòsit a llarg termini, assegurances de vida, productes financers i fins i tot productes que res tenen a veure amb la banca, com ara telèfons mòbils o televisors. A hores d’ara, l’experiència en el sector de la venda és molt més valorada que no la d’administració en les entrevistes de treball. La mutació física que han patit moltes sucursals no és en absolut casual. Es multipliquen els espais oberts, sense taulells i sense cues, per transmetre una sensació de proximitat que contrareste la sensació de llunyania i la fredor pròpia de les pantalles.

 

Objectiu: beneficis

La cerca del màxim benefici ha derivat també en un increment de la pressió sobre els treballadors i les treballadores. La majoria de companyies han instaurat sistemes de treball per objectius. “Avui no importa tant l’ètica sinó vendre, vendre i vendre”, lamenta Benito, que assegura que els problemes de salut laboral s’han disparat en els darrers anys: ansietat, estrès i depressió són algunes de les patologies més comunes entre els qui es dediquen a aquest sector. “Qui no arriba als objectius està molt mal vist pels superiors”, assevera aquesta sindicalista, que lamenta que les prolongacions de la jornada hagen esdevingut el pa nostre de cada dia. Benito també lamenta que en els darrers anys han hagut de formar-se per adaptar-se a la Directiva sobre Mercats d’Instruments Financers (Mifid, en les seues sigles en anglès) i ho han hagut de fer, en alguns casos, en horaris fora de la feina. Tot plegat s’emmarca en un empitjorament de les condicions laborals. “S’estan signant molts acords d’empresa que estan modificant a la baixa les garanties que marca el conveni sectorial”, explica. L’actual conveni, de fet, acaba de caducar i tan bon punt tinguen lloc les eleccions en el sector (aquest mateix 13 de febrer), s’iniciarà la negociació del conveni.

El procés d’aprimament laboral no ha finalitzat. El 2018 els diferents expedients de regulació d’ocupació (ERO) van deixar fora 5.000 treballadors i treballadores. I en les agendes dels principals bancs espanyols, per a 2019 figura una nova onada d’acomiadaments: CaixaBank ha anunciat un ERO que suposarà l’acomiadament de 2.157 persones (això és el 7,3% de la plantilla). El banc Santander, per la seua banda, preveu eliminar 2.720 llocs de treball, mentre que Unicaja va acordar amb els sindicats l’acomiadament de 760 treballadors. A aquests, podrien afegir-se 1.700 persones més si finalment es concerta la fusió entre l’antiga caixa andalusa i Liberbank. Luis Jiménez, de CCOO-Catalunya, lamenta que les empreses cerquen la màxima rendibilitat a través de les retallades de plantilla i recorda que l’any passat els principals bancs espanyols van registrar beneficis de 16.676 milions d’euros. “La digitalització no ho soluciona tot. Calen professionals que continuen atenent els clients”, explica Jiménez, que adverteix del risc d’automatitzar tots els processos en un país “on manca cultura financera”.

Són, tot plegat, els canvis que se’ns apropen en una societat on alguns pronostiquen que, més prompte que tard, acabarem prescindit de monedes i bitllets. Els uns en diuen cashless; els altres ens bombardegen amb anuncis i gingles on es proclama “no faig servir diners”. Seguint la lògica de les coses, qui necessita treballadors?


Exclosos financers o com tornar a guardar els diners als calcetins

Una derivada del tancament de les sucursals bancàries és l’exclusió financera. Afecta especialment les persones grans, que no tenen els coneixements ni les habilitats necessàries per fer gestions bancàries a través de dispositius mòbils. I afecta, sobretot, aquells municipis de l’entorn rural que, del dia a la nit, han vist com l’oficina de tota la vida tancava les seues portes i deixava les persones locals sense cobertura financera. Segons l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances de Catalunya (AICEC-ADICAE), al Principat, el 49,3% dels municipis no disposen de cap oficina bancària per operar o retirar diners en efectiu. Al País Valencià, 231 pobles pateixen aquesta problemàtica. Això és el 42,6% dels municipis.

“L’exclusió financera vulnera els drets bàsics de les persones. No s’ha de passar per alt que obrir un compte corrent és un servei bàsic, com pot ser l’aigua o la llum”, explica a EL TEMPS Natalia Reina, tècnica de consum de l’AIECEC-ADICAE. Vicent Inglada, secretari general de la Unió de Persones Consumidores de la Comunitat Valenciana, recorda que aquest problema afecta sobretot persones grans, “que no tenen possibilitats de desplaçar-se”. La seua associació ha rebut queixes perquè algunes persones que van patir la venda de productes financers fraudulents no han pogut fer reclamacions perquè les entitats de referència han desaparegut.

Per tal d’afrontar aquesta problemàtica, la Generalitat Valenciana va llançar el desembre passat un pla contra l’exclusió financera pel qual el govern s’encarregarà d’instal·lar caixers automàtics en els municipis que en el procés de reestructuració bancària han quedat orfes de sucursals. En el moment de la presentació del pla, 37 municipis s’hi havien adherit.

A Natalia Reina li preocupen, tant com la total desaparició de sucursals, els municipis on només es disposa d’una entitat bancària, ja que la seua organització ha comprovat que en alguns casos s’apliquen comissions i clàusules abusives. “Cal parar molta atenció a aquestes situacions que deixen en pitjor posició els habitants de determinades zones”, adverteix Reina.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.