Illa de Mallorca: la dels artistes, no pas l’altra. Maria de la Salut, un dels municipis de la comarca del Pla, a l’interior, des d’on s’aixeca un centre permanent de creació de dansa i el seu festival, el mes d’agost. El miracle el defensa amb enteresa Mariantònia Oliver, ballarina i coreògrafa d’extensa trajectòria, vinculada familiarment a la població. Tres dies d'exhibició, jornades professionals al voltant de la cura dels artistes, residències professionals, tallers i trobades. I tot plegat en un espai natural, una era llaurada uns dies abans, fora vila, on s’aplega una energia ben especial.
El diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll recull el mot en desús “eima”, com a forma dialectal de la paraula “esma”: facultat d’estimar. Només des d’aquest punt de partença és commensurable la tasca que estan duent a terme. Des del compromís cap a la dansa i amb el territori. Mes d’agost, plena canícula, un petit grup de col·laboradores, un públic fidel i una passió. Mucha Muchacha, grup madrileny de dansa espanyola, quatre joves ballarines recentment graduades, han estat en residència preparant la seva segona composició. Han tancat el tercer dia de Festival, amb “Volumen 1”, un cant a la sororitat, la connexió entre aquella tradició de dansa i la contemporaneïtat; així com la ruptura estètica i l’abordatge de referents llunyans, però tots ells en estranya connexió. Des de les danses maoris, fins al “Bolero” de Ravel. Cap altra peça podria resumir millor la tensió que el Festival EiMa representa per a aquesta petita vila.
“No pretenc distreure ningú” s’entesta a assenyalar en diverses ocasions aquests dies la Mariantònia Oliver. I és que aquest no és un festival de consum. Començant per l’interès per crear un clima de contacte, d’experiència comunitària, sense presses, després de la posta de sol, amb un pamboli mallorquí i unes cerveses o vi de la terra. Tampoc els horaris són una limitació, ni la manera com es gaudeix de les propostes. És tal així, que en la segona jornada, la peça de Xesca Salvà i Marc Villanueva aconsegueix aquell miracle de la connexió, aquella quarta paret transformada en espai vital. “Paramecis i meteorits” és una presentació sobre la biòloga Lynn Margulis. Trencava motlles per la tesi que sostenia: els éssers vius som cooperatius, no pas competitius. Els líquens en serien els millors exemples: dues espècies unides per garantir-ne la supervivència. Explicar tot això en un espectacle, amè, divulgatiu, participatiu, és un mèrit extraordinari. I a l’exterior, enmig del camp, primer cop que el fan així, amb un complex entramat de dispositius tecnològics inclosos.
No és una informació a l’abast d’aquell públic, però és fàcil de copsar: les hores prèvies, l’esforç col·lectiu de l’equip tècnic que fa possible la trobada nocturna, amb un sol de justícia. Muntatge i desmuntatge continu. Com seria possible si no és des de la cura als artistes? Tema central de la Jornada per a Professionals desenvolupat en l’equador del Festival i conduït per Jordi Alomar, director del Museu de la Música de Barcelona. Nascut a Inca, musicòleg, músic i gestor cultural, defensa el paper de mediació, de facilitador. Compromès amb diverses manifestacions de cultura independent, convida a reflexionar al voltant de les necessitats sectorials, però comunes dels diversos participants: des d’artistes, programadors, tècnics i crítica periodística. Semblen allunyats, de vegades, els interessos; tanmateix, els problemes de les arts escèniques tenen molt a veure amb la situació social en la qual vivim; i el diàleg horitzontal, l’escolta activa, pot esdevenir una eina fonamental per intentar donar-hi resposta.
L’exhibició ocupa tres nits alternes, en el Festival: hi ha espai per a companyies del territori, emergents, com el col·lectiu Tot fa brou. De disciplines diverses, com la dansa, l’acrobàcia, la paraula, el teatre visual; reflexionen sobre la identitat dels joves mallorquins, a camí entre l’illa i la península. Tenen un material extens, encara desendreçat, intencionadament comunicatiu, amb un moviment que deixa transparentar amb facilitat la línia argumental; tot i que volen tractar massa temes per a una sola peça. Una major focalització asseguraria encara més la bona acollida dispensada per part del públic.
I és que l’espectador del Festival EiMa és l’element central de tot allò que passa a Maria de la Salut, amb una actitud oberta, disposat a deixar-se sorprendre, lligat emocionalment a l’ànima del projecte, i receptiu a l’experimentació. Això explica el gaudi de “Lo mínimo” dels artistes Cris Blanco, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol. Humor de l’absurd, des de la innocència de tres personatges infantils, en les llargues estones d’oci que un estiu (per exemple) ofereix, a la recerca de la fantasia i el joc. La seva és la constatació definitiva que només des de l’aproximació a les coses més fonamentals és possible la transformació. Uns riures, unes cançons, quatre balls i molta improvisació. Una virtut només possible si darrere hi ha un treball cuinat a foc lent, fortament travat i amb una clara voluntat de connexió amb el públic.
Així s’han desenvolupat algunes de les coses més destacables de la setena edició del Festival EiMa de Maria de la Salut, a Mallorca. Arrelat a l’esperança d’oferir espais alternatius a una illa decidida a reimaginar-se.