Natura, història, arquitectura i art a l’illa Bisentina, una joia al mig del llac de Bolsena i finalment oberta al públic pels seus nous propietaris, la família Rovati. Comença amb tres de les set capelles històriques i tres projectes d’art contemporani
Capodimonte (Vt). Invisible durant 17 anys, des de la mort del propietari anterior (el príncep Del Drago), a partir del 2 de juliol, l’illa Bisentina torna a ser accessible al públic en tota la seva bellesa, al centre del llac de Bolsena, i amb la seva extraordinària riquesa natural, paisatgística, històrica i de patrimoni arquitectònic i artístic. L’arribada, només per aigua des del port de Capodimonte, condueix els visitants a una dàrsena excavada en la roca volcànica, vorejada per una escalinata amb vistes al llac, dos esfinxs de pedra i un sostre de fusta, la refinada decoració del qual suggereix un passat de riquesa i lleure. Una mica més endavant, la gran església amb el monestir, actualment en procés de restauració, i, després, oliveres centenàries, plantes autòctones i exòtiques, restes de jardins italians, prats, boscos i, entre la vegetació, les primeres capelles històriques. El nou recorregut porta a través de la vegetació exuberant que havia envaït l’illa al llarg dels anys i que ara ha estat domada pels nous propietaris, la família Rovati i, en particular, Sofia Elena. A ella es deu la cura del projecte de restauració i la seva obertura al públic: “Papes i princeses, però també homes senzills com els frares menors: al llarg dels segles, l’illa Bisentina ha passat per les mans de diferents guardians que l’han cuidat, estimat i enriquit de bellesa”, explica. La meva estada en aquest veritable jardí de les delícies em va fer comprendre l’immens regal, però també la immensa responsabilitat que havia arribat a les mans de la meva família i a les meves. Per això, no hi ha res millor que seguir el bon exemple dels qui abans de nosaltres s’han posat al servei d’aquesta meravellosa illa perquè continuï brillant en les aigües d’aquest llac, fins i tot quan la nostra tasca de salvaguarda i repartiment passi al següent custodi”.
Habitada des de l’antiguitat (es conserven restes etrusques i romanes fins a èpoques més recents), l’illa Bisentina (Bisentina de Bisentium, antiga ciutat a la riba sud del llac) formava part des de finals del segle XIV del feu dels Farnese que, amb Ranuccio Farnese el Vell, van dominar aquesta porció de l’actual Tuscia, des del llac de Bolsena (el llac volcànic més gran d’Europa, magnífic) fins a la mar Tirrena. El mateix Ranuccio és l’únic dels ducs Farnese que està enterrat a l’illa, dins de l’Església dels sants Jaume i Cristòfol, amb un monestir franciscà adjacent (dissenyat per Giovanni Antonio Garzoni da Viggiù): la seva tomba de marbre encara es conserva sota l’alta cúpula coberta de plom, clarament visible des de terra ferma. Constituït el 1537 (durant el papat de Pau III, nascut Alessandro Farnese), el Ducat va passar a formar part del patrimoni de l’Església el 1649, igual que l’illa.
D’aquesta llarga història, els protagonistes de la qual van ser els frares menors (als quals el Papa Eugeni IV, el 1431, després d’autoritzar la construcció del monestir franciscà, va confiar tota l’illa), en són actualment testimoniatge en particular les set capelles (cadascuna orientada cap a una de les set ciutats costaneres del llac) construïdes a imitació de les set esglésies de Roma. Construïdes entre els segles XV i XVI en els camins perimetrals d’una ruta devocional, eren el destí dels pelegrinatges religiosos propers a la Via Francigena. Ara com ara, se’n poden visitar tres: la capella octogonal de Santa Caterina, atribuïda a Antonio da Sangallo el Jove i situada en un esperó rocós de 22 metres d’alçada; la capella del Crucifix o del Mont Calvari, que conserva preciosos frescos atribuïts a la mà de Benozzo Gozzoli; i, finalment, la capella de Santa Concòrdia. Estan pendents de restauració les capelles restants, dedicades respectivament a la Transfiguració (Mont Tabor), a Sant Francesc, a Sant Gregori i al Mont de les Oliveres.
A la reobertura a les visites, però, fins al 8 d’octubre, als records paisatgístics i arquitectònics del passat s’hi afegeixen tres obres d’art contemporani, especialment concebudes i encarregades en el marc del projecte “Coltivare l’Arte”, comissariat pel grup Tearose, que, segons explica la seva fundadora, Alessandra Rovati Vitali, “es converteix en promotor d’un art la tasca del qual és regenerar i protegir la natura, destacant-ne la relació amb l’home i el cosmos”. L’itinerari, comissariat per Maddalena Pelù, està compost per tres intervencions que dialoguen amb el seu context, tant històric com paisatgístic. Hi ha dues obres a les capelles que es poden visitar. Es tracta de “Sintonie” de José Angelino (a la capella de Santa Caterina), en què l’artista revela com les freqüències imperceptibles per als sentits influeixen en la matèria, i “Welcome Wanderer” de Matteo Nasini (a la capella de Santa Concòrdia) que, gràcies a un programari especial, tradueix en música “el pas de les estrelles per sobre dels nostres caps, donant a l’illa la seva pròpia i veritable veu celestial”. L’última obra de l’itinerari és “Il Vello d’Oro” de Federico Gori, un mantell “sagrat” fet d’una làmina daurada que protegeix una alzina centenària: el “Gran Vecchio” de l’illa Bisentina.
`CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte