Els Monuments Men and Women eren un grup d’uns 345 homes i dones de 14 països, la majoria dels quals s’havien allistat voluntàriament a la recentment creada Secció de Monuments, Belles Arts i Arxius (MFAA) de l’Exèrcit Aliat durant la Segona Guerra Mundial. Molts tenien experiència com a directors de museus, conservadors, historiadors de l’art, artistes, arquitectes, bibliotecaris i educadors. La seva tasca ho era tot menys senzilla: protegir els tresors culturals que la guerra amenaçava.
Va ser el primer exemple d’un exèrcit que lluitava en una guerra i alhora intentava mitigar-ne els danys al patrimoni cultural. Creada el 2007, la Monuments Men Foundation for the Preservation of Art, que va canviar el seu nom pel de Monuments Men and Women Foundation el 6 de juny, és una organització sense ànim de lucre que té com a objectiu sensibilitzar l’opinió pública mundial sobre el servei dels Monuments Men i les Monuments Women, honrar-los pels seus èxits i completar la seva missió de tornar els centenars de milers d’obres d’art que encara falten, als seus propietaris legítims. Durant molts anys, la seva tasca heroica i sense precedents per defensar i salvaguardar els tresors artístics i culturals més importants d’Europa havia caigut en l’oblit, fins que Robert M. Edsel va començar a escriure sobre el tema als seus llibres, que en poc temps es van convertir en èxits de vendes. El seu segon llibre, Monuments Men, de gran precisió històrica, i, alhora, atractiu per a Hollywood, es va convertir en la pel·lícula homònima dirigida per George Clooney, que en va fer cèlebre la història. “Els dos primers grans objectius de la Fundació van ser honrar aquests homes i dones i donar a conèixer la seva història al món”, afirma Anna Bottinelli, historiadora de l’art nascuda a Florència i actual presidenta de la Fundació Monuments Men and Women. “Ara que aquests dos objectius s’han assolit, la Fundació continua la tasca de Monuments Men and Women de rastrejar les obres d’art i altres objectes culturals que segueixen desapareguts”. La Fundació està convençuda que la forma més eficaç de localitzar obres perdudes no és anar a buscar-les individualment, sinó que les obres vinguin a ella. “N’hi ha massa de desaparegudes i molt poques pistes per localitzar-les; en canvi, si se sensibilitza la població i se’n fa publicitat, les persones que les tenen actualment poden presentar-les”. Moltes obres segueixen en famílies l’avi o el besavi de les quals se les va emportar després de la guerra, sovint sense saber-ne ni el valor ni l’origen. La Fundació dedica molt de temps a identificar la procedència de les obres que se li comuniquen i fins ara s’han restituït més de 30 objectes. Alhora, cal donar a conèixer les obres que segueixen perdudes: a aquest efecte s’han concebut altres iniciatives, a més de la pel·lícula de Clooney, com el documental “Hunting nazi treasures”, emès a Itàlia per Focus. La iniciativa més recent és una baralla de cartes amb “l’art més buscat”, és a dir, les obres que segueixen desaparegudes des del final de la Segona Guerra Mundial. Un projecte iniciat el 2018 i que ha continuat durant la pandèmia. Cada baralla conté 52 cartes més dos comodins. El principal criteri adoptat per triar les 54 obres que s’il·lustraran entre els milers que falten va ser no incloure obres que se sap que han estat destruïdes. “La baralla és una gran oportunitat que no es pot desaprofitar amb obres d’art que sabem amb certesa que es van perdre durant el conflicte”, explica Bottinelli. En la seva elecció, la Fundació ha volgut incloure obres de tots els països que van patir espolis i robatoris: Holanda, Polònia, Alemanya i, per descomptat, Itàlia, on els Carabinieri del Nucleo Tutela Patrimoni Culturale, amb què la Fundació col·labora estretament, tenen una base de dades amb les obres italianes perdudes, unes 3.000. D’aquestes, se’n van triar cinc per a la baralla. De fet, Itàlia, juntament amb la Gemäldegalerie de Berlín, té la representació d’obres més gran a la baralla. Els jocs de cartes són molt populars als Estats Units i la Fundació ja n’ha venut milers de baralles. Les cartes personalitzades tenen una rica història a l’exèrcit nord-americà, ja que es van utilitzar durant la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i, més recentment, la Guerra de l’Iraq, per donar visibilitat a alguna missió concreta. Per exemple, durant la invasió de l’Iraq el 2003, es va crear una baralla amb els membres més buscats del govern de Saddam Hussein.
En imprimir les obres d’art desaparegudes, es creu que una major visibilitat animarà els propietaris d’aquests objectes a posar-se en contacte amb la Fundació per tornar-los als seus propietaris legítims. Alhora, la Fundació ofereix una recompensa de fins a 25.000 dòlars per informació que permeti recuperar cada objecte cultural inclòs a la baralla. Cada carta presenta una imatge de l’obra, el títol, l’artista, les dimensions, el nom del propietari original i un breu resum de les circumstàncies en què va desaparèixer. És interessant observar la diferència entre les obres impreses en blanc i negre, que són imatges d’abans del 1945, quan la fotografia en color era encara poc freqüent, i les de color, d’obres que van tornar a aparèixer al mercat a partir dels anys 80, però se’n desconeix la ubicació exacta. Les cartes es poden adquirir al lloc web de la Fundació (www.monumentsmenandwomenfnd.org; una baralla costa 14,95 dòlars - n. de l’e.), en alguns museus nord-americans i, aviat, europeus, i també es poden veure a la pàgina d’Instagram de la Fundació.
`CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte