Nicolai. L’artista pelegrí
L’any 2014 la galeria Miguel Marcos va mostrar la col·lectiva Black Box, on participaven els artistes xinesos Lin Mo i Dabao, l’espanyol Cristóbal Ortega i l’islandès Nicolai. Es dona la circumstància de que aquests dos últims pintors també han residit i exposat a la Xina. La primera vegada que es van relacionar aquests creadors va ser amb motiu de la seva intervenció a la Cimera Internacional per a la Reforestació del Desert, que es duia a terme al desert de Kubuqi situat a la Mongòlia interior. D’aquí van sorgir una sèrie d’exposicions que han visitat diversos països del món, tot i que els quatre autors tenen discursos i estils ben diferents.
La col·lectiva Black Box mostrava el treball dels artistes des dels quatre elements generadors de vida: terra, aire, aigua i foc. En el cas de Nicolai s’endinsava en el món fosc a través del color negre, tal com es podia veure en una obra on apareixien en primer pla quatre dones d’esquena que estaven ajupides ensenyant els seus culs nus que destacaven respecte del fons negre compositiu. Sembla l’escena d’un musical de cabaret, mentre davant d’elles una figura masculina que quasi bé no es distingeix les està mirant.
Nicolai. Studies in Pussy’ism
Galeria Miguel Marcos
Jonqueres, 10 Barcelona
Fins a finals de setembre 2022
Ara, vuit anys després, a la mateixa galeria es presenta Studies in Pussy’ism, un conjunt d’obres recents de Kristinn Nicolai (Reykjavik, 1964). Aquesta és la seva tercera exposició individual a la galeria barcelonina, ja que les anteriors van ser el 2015 (Círculo) i 2019 (Power of the pussy). Com es pot comprovar els títols de les exposicions són provocadors, ja que la paraula “pussy” es pot traduir com a cony.
Nicolai viu i treballa en diferents ciutats: Pequin, Paris, Madrid i la seva ciutat natal. Per això se’l considera com un wanderer , o sigui un pelegrí, un errant. La seva formació com artista es deu al seu oncle, el pintor Oddur Steinthórsson. La seva primera exposició va tenir lloc a París el 1980 i portava el títol d’ Hommage à Mishima. També ha mostrat la seva obra a París, Düsseldorf, Madrid, Pequin, Tòquio i Nova York, entre altres ciutats.
Studies in Pussy’ism
A Nicolai se’l considera un artista conceptual, poètic, místic i sobretot provocador. L’interessa sobretot el món femení i la natura des d’una òptica intimista on allò eròtic apareix sovint en les seves creacions, tal com es pot comprovar en la present exposició així com pel títol de la mateixa. De fet, les vuit obres que s’exhibeixen demostren clarament que el seu treball és “un reflex persistent de les seves pròpies obsessions, desitjos i elucubracions, en un context on la confluència de les possibilitats artístiques de la bellesa i la lletjor és interminable, és eterna”. Precisament aquest aspecte de considerar la bellesa i la lletjor amb la mateixa magnitud estètica em recorda l’obra de Lucien Freud amb els seus personatges vells i grassos mostrats completament nus però que, a ulls de l’espectador, semblaven propers ja que la seva aparent lletgesa es transformava en bellesa a través del seu aspecte afable i agradable, ple de sentiments i emocions, ja que el cos humà és nomes allò extern que el temps desllueix i marceix, però no el seu interior.
Els personatges que pinta l’artista islandès són d’una gran expressivitat, tant per la forma dels seus rostres com pels colors emprats, tots ells estridents i cridaners. No li importa barrejar cromatismes, ans el contrari, ho fa expressament perquè així es presti més atenció a la seva obra. Nomes hi ha dues obres on predomina un sol color. En una veiem un rostre d’home, l’únic de l’exposició, què sembla la imatge de Francis Bacon, encara que també podria ser un autoretrat, sobretot pel nas aguilenc del personatge. Tant el fons com el rostre estan pintats amb el mateix color que, en aquest cas, és el magenta. L’altre oli és pràcticament negre, però si ens aproximen veurem les siluetes de dues dones i un home nus en actitud eròtica. Les siluetes dels personatges són de color blanc , com si estiguessin dibuixades perquè es puguin destacar respecte al fons compositiu, on també hi apareix una mena de construcció arquitectònica amb la idea de representar “espais urbans, opressius i confinats, que permeten plasmar la figura humana, especialment la de l’home, en una mida antinatural i desproporcionada amb la finalitat de crear entorns suggeridors i incomodes, atractius i repulsiu alhora”.
Precisament aquesta repulsió l’observem en una de les peces més grans de l’exposició. Es una a mode d’homenatge a L’origen del món de Gustave Courbet, que va ser creada fa poc més de 150 anys i que si avui la pintés un artista segurament patiria la censura a molts països. A l’obra de NIcolai no es veu el sexe de la model, ja que una gran taca de magenta el cobreix, com si volgués amagar el més íntim de la persona. També sembla que la dona estigui donant a llum. El rostre està tapat, en aquest cas de color negre.
La resta d’obres son retrats de dones joves amb uns llavis voluptuosos i carnosos, plens de sensualitat i erotisme que criden l’atenció. El motiu pel qual les representa d’aquesta manera pot ser pel fet de voler mostrar la bellesa de la dona des de la part més sensible del seu cos en contraposició a l’aparent lletgesa del personatge representat.
L’etòleg anglès Desmond Morris, famós pel seu llibre “El mico nu”, senyalava que el fet de que els llavis de la dona siguin tan atractius es devia a la seva “forma, textura i color; aspectes que els artistes de totes les disciplines han sabut ressaltar”. És cert que a l’Història de l’Art tenim diferents exemples d’aquest tipus de llavis com és el cas de la Jove de la perla de Vermeer o les models de Tamara de Lempicka. Tenint en compte que són obres excepcionals, la mirada de l’espectador se sol dirigir principalment als llavis .