El senyor de la guitarreta

Rere cada desgràcia de la nostra pàtria s'amaga una guitarreta. Hi pensava ahir mentre, com quasi tota la tribu menys Laura Borràs, m’avergonyia amb les imatges d’aquells pobres donecperficiams que trencaven el minut de silenci en record de les víctimes del 17 d’agost (uns addictes a la conspiració que, com la majoria de tarats, ja no recorden que els nanos radicalitzats que irromperen a la Rambla amb una furgoneta eren més catalans que Bonaventura Carles Aribau), un home nefast que ja forma part de l’imaginari de la tribu per la seva poblada barba... i la guitarreta que duia a l’esquena. Em reca molt dir-ho, però aquest instrument —que, de fet, és el meu— representa les dues cares més radicals, una abominable i l’altra excelsa, del nostre cromosoma nacional. Per una banda, tenim la insofrible grolleria d’aquell imbècil i la seva manca de respecte amb el dolor aliè, a la qual cosa hem de sumar les nauseabundes i encara més horripilants guitarretes de la Nova Cançó, la cantarella mortuòria de Lluís Llach i les sis cordes omnipresents a les obres més cursis d’Oriol Broggi. En tots aquests àmbits igualment fastigosos, la guitarreta corporitza aquest orgasme en la derrota, el lacrimal permanentment en cascada i el greuge com la pauta moral que ens eximeix de qualsevol responsabilitat. Però per l’altra hi ha la més alta excel·lència, car les composicions i els intèrprets de guitarra catalans conformen la contribució més indiscutible de la nostra raça a la sonoritat planetària. Ferran Sor inventà la tècnica de la guitarra clàssica moderna i Barcelona ha estat des del segle XVIII refugi i bressol d’alguns dels millors guitarristes del món (com el meu mestre Manuel Gonzàlez, Xavier Coll, Àlex Garrobé i tants d’altres músics d’aquella magnífica escola anomenada Luthier). Malauradament, sota el prisma de l’actualitat, l’anècdota més sòrdida sempre acaba triomfant sobre la brillant categoria, i la imatge d’una guitarra catalana avui l’associem inexorablement al cretí de la barba destrossant una cançó tan bella com Bella Ciao amb l’entusiasta col·laboració de Pilar Rahola. Ja té collons, la vida: per una cosa que fem bé, va i ens dediquem a pervertir-la. Jo us prego que, per una vegada, intentem oblidar la imatge d’ahir recuperant el bo i millor d’un instrument que ha desgraciat moltes ànimes, però que també n’ha salvades manta, un dels pocs objectes que ens permet anar pel món amb el cap ben alt. Oblidem la sordidesa. Us demano que avui correu a Mr. Spotify i us regaleu uns minuts de música d’algun dels nostres millors guitarristes, que no només perviuen en l’àmbit de la clàssica (també celebrem en Toti i en Quico, només faltaria). Oblidem, amb l’ajuda de la música, les pèrfides imatges d’ahir. Quin horror.