L'any 2019, Jordi Lara publicava 'Sis nits d'agost' (Edicions de 1984, Premi de la Crítica dels Escriptors en Llengua Catalana), una brillant indagació novel·lesca en l'enigmàtica mort d'un personatge clau de la història recent de Catalunya, Lluís Maria Xirinacs. D'aquell llibre sorgeix el telefilm amb el mateix títol, estrenat aquests dies a TV3, sota la direcció de Ventura Durall, que fa el mateix recorregut de trobar perquès a una mort volguda, sense motiu aparent, inexplicable des de la racionalitat o les convencions. Audiovisual amb no pocs encerts i algunes decisions qüestionables.
Locució de l'article:
Escolteu el podcast sobre aquest article:
Xavier Aliaga: «Xirinacs és un personatge que desperta fascinació»
La primera dificultat a l'hora de jutjar el film és posar-se en la pell de l'espectador que no ha llegit el llibre. Perquè hi ha la possibilitat, com deia Mònica Planas, que els lectors de Lara puguen descodificar millor la pel·lícula. En realitat, això és quasi inevitable quan parlem d'adaptacions, perquè el lector-espectador sempre tindrà més informació que l'espectador i prou. Per això s'entenen algunes prevencions del guió. El narrador de la novel·la és ara una escriptora, Duna (una convincent Anna Alarcón), que com passa en el llibre de Lara no té cap vinculació amb Xirinacs, però es veu atreta per la història de la seua mort amb motiu de la commemoració del deu aniversari de l'enigmàtic decés, l'agost del 2007. Els conflictes professionals i de parella serveixen de raonable rerefons narratiu, però el guió introdueix una trama per connectar Duna amb Xirinacs, segurament per aportar múscul cinematogràfic, que no acaba de surar.
Decisions narratives que agafen distància amb el material de partida fruit de la necessitat plausible d'adaptar el projecte de Lara al llenguatge audiovisual. Una altra cosa és que les peces posades sobre el tauler (sobretot el remat, ara hi anirem) acaben d'encaixar. Sobretot a l'hora de transmetre la complexa espiritualitat i tarannà continguts en la manera en què Lluís Maria Xirinacs -un referent, un símbol- decideix acomiadar-se d'aquest món. Convertint el com i el quan de la mort a voluntat en un acte amb la mateixa dimensió simbòlica que el personatge. Un missatge que la Duna vol desxifrar.
La primera hora de Sis nits d'agost se sosté de manera solvent sobre la trama de la investigació -seguint el fil del llibre- al voltant de la mort, els punts foscos que Duna tracta de lligar. Una narració que s'alterna amb l'aparició en escena de Xirinacs (ben interpretat per Manel Barceló), alguna imatge documental i llargs diàlegs que serveixen per anar descobrint detalls rellevants al voltant de la mort i posar-la en connexió amb la trajectòria del filòsof i religiós: les vagues de fam, el seu autocontrol sobre el cos, les tècniques del ioga, el suport del seu metge, els dies de preparació. L'armadura filosòfica de tot plegat.
Explicar des del misticisme
Als dietaris dels últims dies de l'agitador, arreplegats en la novel·la, Xirinacs explica que es troba bé de salut, malgrat els seus 75 anys. Confessa haver lluitat contra les xacres de la humanitat “però mai no he pretès arreglar-ho tot jo”. “En aquest aspecte visc en pau. Faig el que puc i deixo als altres allò que és de llur responsabilitat”, diu, però afegeix una qüestió clau: “Tanmateix, hi ha un punt que ja puc fer i que encara no l'he fet: donar-me del tot”.
Hi ha un fons religiós en tot això, cita la veritat plena, entra en diàleg amb Ramon Llull, i conclou: “Aquesta vida m'ha estat donada per tal que en faci allò que cregui més convenient. És meva i la vull donar a Aquell amb qui estic casat”. No resulta fàcil, amb això, traure l'aigua del tot clara. En la novel·la, el narrador dictamina: “Segurament un home en té prou amb una sola raó per llevar-se la vida si ho fa des del dolor, però si ho fa des del goig i la plenitud en cal un grapat”.
Moltes d'aquestes coses queden fora del focus de la pel·lícula, no pot ser d'una altra manera. Però ací rau una de les dificultats d'acostar-se a la complexitat d'allò que va passar aquells dies d'agost. I a les múltiples arestes del mateix personatge. No es parla per exemple d'un tema controvertit que la novel·la sí que aborda, com ara la del pacifista que dispensa la violència si és de l'oprimit (parlem de l'episodi d'ETA que li va costar una sentència per enaltiment del terrorisme) o la contradicció de l'individu que, des de la presó, escriu a la seua germana: “Després de la mort no hi ha després (...) no hi ha res, absolutament res segur a l'altra banda”.
Així i tot, la pel·lícula és perspicaç (i justa) en aspectes com el deute de llibre i pel·lícula amb la biografia de Lluís Busquets i Grabulosa, El profetisme radical i noviolent. Encerta també amb la vinculació al context o al fet que Xirinacs anava perdent presència i ascendent en l'escena pública. Un protagonisme que, tal vegada, haguera estat més gran d'haver viscut per veure posar-se en marxa el procés. En el tram final del film hi ha una reivindicació i una picada d'ull al vessant cívic i nacional: acabada la investigació, la càmera segueix Duna fins a un dels col·legis electorals de l'octubre del 2017, amb una pancarta que arreplega unes paraules de Xirinacs que comencen així: “He viscut esclau setanta-cinc anys / en uns Països Catalans / ocupats per Espanya i França i per Itàlia / des de fa segles”. Paraules que molts trobaran vigents a les quals Sanjosex posa música en la cançó "Acte de sobirania" i tanquen la pel·lícula juntament amb les imatges documentals i els rètols que aporten les dades biogràfiques fonamentals.
Abans i després d'aquesta escena la pel·lícula tanca les trames secundàries, de manera més o menys convencional, incloent-hi un registre amorós, tendre i humanitzador, que acaba una mica desdibuixat. També hi aporta una versió plausible i inquietant del “com” (volguda o no, és una mort i provoca neguit: esplèndid Barceló en la gestualitat), però hi introdueix un vector, el de la tovallola que apareix i que no portava Xirinacs, que condueix a una resolució més mística que filosòfica. La seqüència funciona, cinematogràficament parlant, però personalment crec que no acaba de venir a tomb. L'espectador jutjarà.
Comptat i debatut, es tracta d'una producció amb no pocs valors, que recupera una figura emblemàtica. Tal vegada, en parlar-ne, això puga servir per donar-la a conèixer entre les noves generacions. Però també seria bo que entre unes coses i altres, l'esplèndida novel·la de Jordi Lara que vehicula la proposta guanyara un grapat més de lectors.